Ara que es comença a bellugar la marea internacional –i són ineluctables les marees— és bo de veure com un element altament disruptiu com el referèndum ha desmuntat l'estratègia dissimilatòria dels comuns. Els múltiples comuns. Hi ha circumstàncies que no toleren bé les ambigüitats.
En primer lloc, el doble debat parlamentari. És cert que ha estat un espectacle d'escassa dignitat, però curiosament es dóna la culpa al sobiranisme quan la impossibilitat de fer un debat –curt però debat—ha estat en aquesta oposició aliada per fer un filibusterisme de baixa estofa. Demano la paraula. Pido la palabra. Etcètera.
Doncs Joan Coscubiela s'ha arrenglerat amb l'oposició i ha estat duríssim contra els procediments, no pas el fons, de la proposta sobiranista. Un discurs endreçat però no pas compartit per la totalitat del grup parlamentari. Un discurs que va ser tan d'imposició com la imposició que deia combatre. I que ni tan sols és unànime a Iniciativa. Tanmateix, algun dia haurem d'entendre que el PSUC va ser, ja des d'abans de la Transició, una força d'ordre: una força conservadora i desmobilitzadora. El Coscu ve d'aquí.
Ada Colau és un altre cas. L'alcaldessa i líder del moviment no gosa carregar-se el referèndum –tot i que no el nomena mai així. Seria incongruent amb el seu passat d'activisme i rebel·lia i amb la intenció confessa de capgirar les coses. Però tampoc pot jugar-se el futur polític per un moviment que ni lidera ni la incumbeix. Colau està esquivant la inhabilitació, escudant-se en la protecció d'uns funcionaris que no calen per fer la votació. Hi té tot el dret. Però no té el dret d'amagar-ho. La nova política requereix sinceritat.
De totes maneres, l'alcaldessa, que té una forta sensibilitat democràtica i un nas esplèndid per avaluar la circumstància, ha decidit possibilitar la votació –ella en diu "participació", no sabem en quins termes. Segurament deixant que la Generalitat obri els locals dels quals és co-titular. No passa res. És intel·ligent. Ara bé: el potent simbolisme de Barcelona exigeix alguna cosa més. Cridar a votar, potser? Defensar el referèndum i les seves conseqüències, potser? Estar més a prop de la manifestació milionària en ànimes a la qual no va voler assistir?
En primer lloc, el doble debat parlamentari. És cert que ha estat un espectacle d'escassa dignitat, però curiosament es dóna la culpa al sobiranisme quan la impossibilitat de fer un debat –curt però debat—ha estat en aquesta oposició aliada per fer un filibusterisme de baixa estofa. Demano la paraula. Pido la palabra. Etcètera.
Doncs Joan Coscubiela s'ha arrenglerat amb l'oposició i ha estat duríssim contra els procediments, no pas el fons, de la proposta sobiranista. Un discurs endreçat però no pas compartit per la totalitat del grup parlamentari. Un discurs que va ser tan d'imposició com la imposició que deia combatre. I que ni tan sols és unànime a Iniciativa. Tanmateix, algun dia haurem d'entendre que el PSUC va ser, ja des d'abans de la Transició, una força d'ordre: una força conservadora i desmobilitzadora. El Coscu ve d'aquí.
Ada Colau és un altre cas. L'alcaldessa i líder del moviment no gosa carregar-se el referèndum –tot i que no el nomena mai així. Seria incongruent amb el seu passat d'activisme i rebel·lia i amb la intenció confessa de capgirar les coses. Però tampoc pot jugar-se el futur polític per un moviment que ni lidera ni la incumbeix. Colau està esquivant la inhabilitació, escudant-se en la protecció d'uns funcionaris que no calen per fer la votació. Hi té tot el dret. Però no té el dret d'amagar-ho. La nova política requereix sinceritat.
De totes maneres, l'alcaldessa, que té una forta sensibilitat democràtica i un nas esplèndid per avaluar la circumstància, ha decidit possibilitar la votació –ella en diu "participació", no sabem en quins termes. Segurament deixant que la Generalitat obri els locals dels quals és co-titular. No passa res. És intel·ligent. Ara bé: el potent simbolisme de Barcelona exigeix alguna cosa més. Cridar a votar, potser? Defensar el referèndum i les seves conseqüències, potser? Estar més a prop de la manifestació milionària en ànimes a la qual no va voler assistir?