El pitjor és la incertesa. No som on volíem ser. Recapitulem. Hi va haver un canvi de plans sobtat, que és difícil de dir si deixava alternativa. En tot cas, amb les expectatives alçades, les promeses desplegades i els ulls del món al Parlament, el president va fer una declaració d’independència que va sonar a llufa, entre altres coses per l’escandalosa manca de pompa i solemnitat. Ho va dir com si tal cosa. Comprovem, farem. Gràcies, president, però portàvem deu anys esperant aquests paraules.
Immediatament, obediència deguda a Europa. Us faré cas a canvi d’un suport que no hi hauria estat amb una declaració a la brava. I llavors missatge a Rajoy: que entrin els mediadors. Aquest és, en el fons, l'únic element disruptiu: Europa reconeix el problema tot i que aspira a aparcar-lo en una reforma interna.
Segona clau, doncs. El congres dels diputats diu, amb raó, que per canviar la Constitució no calen mediadors. Amb els mediadors es debaten particions, nous referèndums o marcs d’expressió (que han d’incloure un indult generalitzat per represaliats). En el frame autonòmic els mediadors sobren i els terminis es farien tan llargs que el procés llanguiria sense remei. Ens hem de situar en una altra dimensió. I aquesta dimensió només pot donar-la Rajoy, amb la repressió. Amb el 155.
Qualsevol potineig sobre el Govern significa reconèixer el problema i la interlocució. Aquí sí, mediadors (ara mateix semblen ben bé de retirada, cosa que seria una fallada de la Generalitat). Eleccions forçades, restringides, graponejades, el que sigui, donaria la mesura de manca de democràcia. I d’això es tracta- Puigdemont ha de trametre al Senat la declaració, textual i firmada. I esperar.
Mentrestant, el personal ensenya per primera vegada manca de confiança i de trempera. D’acord, una pausa per llepar-se les ferides i després tot endavant com sempre. Ara o mai. Mai ho havíem tingut tan difícil, mai.
Immediatament, obediència deguda a Europa. Us faré cas a canvi d’un suport que no hi hauria estat amb una declaració a la brava. I llavors missatge a Rajoy: que entrin els mediadors. Aquest és, en el fons, l'únic element disruptiu: Europa reconeix el problema tot i que aspira a aparcar-lo en una reforma interna.
Segona clau, doncs. El congres dels diputats diu, amb raó, que per canviar la Constitució no calen mediadors. Amb els mediadors es debaten particions, nous referèndums o marcs d’expressió (que han d’incloure un indult generalitzat per represaliats). En el frame autonòmic els mediadors sobren i els terminis es farien tan llargs que el procés llanguiria sense remei. Ens hem de situar en una altra dimensió. I aquesta dimensió només pot donar-la Rajoy, amb la repressió. Amb el 155.
Qualsevol potineig sobre el Govern significa reconèixer el problema i la interlocució. Aquí sí, mediadors (ara mateix semblen ben bé de retirada, cosa que seria una fallada de la Generalitat). Eleccions forçades, restringides, graponejades, el que sigui, donaria la mesura de manca de democràcia. I d’això es tracta- Puigdemont ha de trametre al Senat la declaració, textual i firmada. I esperar.
Mentrestant, el personal ensenya per primera vegada manca de confiança i de trempera. D’acord, una pausa per llepar-se les ferides i després tot endavant com sempre. Ara o mai. Mai ho havíem tingut tan difícil, mai.