D'aquí a una setmana, se celebraran les eleccions espanyoles, les quartes dels últims quatre anys. El timó del poder ha passat d'un PP que semblava irreemplaçable (guanyador de les eleccions el 2015 i el 2016, quan va aconseguir la investidura després de l'abstenció dels socialistes) al PSOE, apuntalat per tots els grups de la Cambra, a excepció de PP i C's, després de la moció de censura del juny del 2018.
Què ha portat l'Estat a 4 convocatòries electorals en només 4 anys? És impossible explicar-ho sense la negativa i l'obstinació dels dos grans partits espanyols d'intentar resoldre a través de la política el "problema català", el teló de fons d'aquest període anomenat "procés", que tant ha condicionat també la governabilitat de l'Estat. I què passarà? Això ho sabrem la setmana que ve, però el problema català no sembla que pugui desencallar-se a còpia de convocatòries electorals.
5 incògnites en l'àmbit espanyol
Crèdit perdut. Pedro Sánchez, que havia fet de la imprevisibilitat política una virtut i el seu principal cop d'efecte, es juga la credibilitat com a estadista. L'estratègia electoral de tornar a convocar eleccions per no haver de pactar amb Podemos i les forces independentistes del Congrés, el pot relegar de la presidència. I caldrà veure si negar-se a asseure's a parlar (ja no diem, negociar) li resta solidesa com a líder europeu.
Podem, bastió d'esquerra o la residualitat. El que era la gran alternativa de l'esquerra espanyola l'any 2015 i l'únic partit estatal que s'ha avingut a trobar una solució dialogada o a parlar del referèndum es juga ser un espai rellevant dins del bloc d'esquerres o residual, si no obté uns bons resultats. Els canvis de posicionaments i cops de volant interns i per intentar acontentar el PSOE, el situen com un actor prescindible.
PP, gir al centre i recuperació de l'espai perdut. Aquestes eleccions poden ser una gran oportunitat per al líder del PP, Pablo Casado, que va arribar tocat als comicis del juny per diferents factors: les primàries, que van virar el PP cap a la dreta; l'herència de les sentències condemnatòries per corrupció; i la hipoteca per la gestió del govern i el conflicte amb Catalunya de Rajoy i Soraya. Aspira a recuperar terreny electoral i restablir l'equilibri (i el sistema de poder) del bipartidisme i tornar el favor al PSOE d'abstenir-se, com aquest va fer el 2016.
Ciudadanos, el piròman atrapat pel seu propi incendi. Ciudadanos va néixer a Catalunya contra el catalanisme institucional. Durant anys, ha estat l'ariet contra l'independentisme a Catalunya i aquest desacomplexament pel nacionalisme espanyol, el van fer créixer a Espanya com a partit frontissa entre el PSOE i el PP. Però avui el populisme de Cs, l'histrionisme del seu líder, Albert Rivera, i l'adhesió entusiasta amb les tesis d'extrema dreta el situen com el principal blanquejador de Vox i deixen el seu espai polític a les portes de la residualitat.
Vox, l'extrema dreta estructural. La irrupció de Vox a les institucions ha desemmascarat la fal·làcia que no existien fenòmens d'extrema dreta a l'estat espanyol. Aquesta escissió del PP, encapçalada per Santiago Abascal, ha forçat no sols els partits de la dreta, també el PSOE, a adherir-se al patriotisme més ranci i normalitza el franquisme sociològic que sempre ha existit a Espanya. El dubte és saber quant pesa l'extrema dreta en aquestes noves eleccions en què Vox ja no sols serà un advertiment.
5 incògnites per la Catalunya de la post sentència
Tornar a fer hegemònic l'independentisme. El primer deure del moviment independentista després de la sentència del Suprem és exhibir si segueix sent hegemònic o no. Una resposta catalana en què el situï per sobre del 50% seria un missatge polític clar i determinat sobre la profunditat de la desafecció de Catalunya amb Espanya i el calat del divorci polític. Enviaria també un missatge a la resta del món de com una sentència duríssima no soluciona un problema polític antic i sostingut.
Qui ha de liderar l'independentisme? Esquerra va ser el guanyador de les últimes eleccions i aspira –segons les enquestes- a reeditar resultats. Avui, que tots els matisos de l'independentisme accepten, amb més o menys desgana, que no hi haurà solució si no és acordada, el pragmatisme i el compromís de l'històric partit es juguen l'aval a la seva estratègia d'intentar forçar l'Estat a negociar i no renunciar mai a la via del diàleg. Caldrà veure si l'espai dels Comuns es reforça o s'empetiteix davant una Esquerra amb opcions de ser determinant.
El PSC i els flacs favors del PSOE. El PSC ha de jugar un paper fonamental en la recerca d'un acord, en els pròxims anys. El seu llegat històric i el seu espai polític ho exigeixen. Queda per veure en quina posició el deixa un PSOE arrogant que es vanta de no parlar amb les institucions catalanes o fins elimina les referències programàtiques al federalisme, que ha respost com el PP més histèric davant de les protestes catalanes i que ha fet bones les tesis d'una Advocacia de l'Estat que ha condemnat a 100 anys de presó els líders independentistes.
Junts per Catalunya, l'orfandat de l'ànima convergent i la impetuositat de la CUP. Governat des de Waterloo, l'escenari més dolorós de JxCat és veure's competint els escons amb un partit com la CUP, que es presenta per primera vegada, amb la promesa de fer ingovernable Espanya. No sembla que l'aritmètica acompanyi aquesta voluntat, però davant una CUP envalentida, quin paper queda per jugar a JxCat? És bona l'estratègia de sacrificar l'ànima convergent que deixa orfe una part de l'electorat català, sobiranista i de centre?
Cs, de la glòria al fracàs. Les eleccions imposades després del 155, el desembre del 2017, van catapultar Ciutadans com el primer partit de la cambra catalana. Una majoria inconjugable que no ha deixat de minoritzat-se des d'aleshores. Aquestes eleccions són l'última oportunitat per saber si allà on va néixer el fenomen Ciutadans segueix vigent l'estratègia de la confrontació i el populisme sense cap proposta política. El seu descens evidenciarà també si guanya pes el PP o com de poc representatives són, en el seu conjunt, les expressions de la dreta espanyolista a Catalunya.
Catalunya plana i planarà per sobre aquest tauler, com l'espantall que la campanya s'encarrega d'atiar. Sembla clar que el vell problema català no mor mai, i no hi haurà solucions fins que no s'abordi políticament el conflicte. La gran incògnita és veure qui recull l'embat. Alea iacta est.
Què ha portat l'Estat a 4 convocatòries electorals en només 4 anys? És impossible explicar-ho sense la negativa i l'obstinació dels dos grans partits espanyols d'intentar resoldre a través de la política el "problema català", el teló de fons d'aquest període anomenat "procés", que tant ha condicionat també la governabilitat de l'Estat. I què passarà? Això ho sabrem la setmana que ve, però el problema català no sembla que pugui desencallar-se a còpia de convocatòries electorals.
5 incògnites en l'àmbit espanyol
Crèdit perdut. Pedro Sánchez, que havia fet de la imprevisibilitat política una virtut i el seu principal cop d'efecte, es juga la credibilitat com a estadista. L'estratègia electoral de tornar a convocar eleccions per no haver de pactar amb Podemos i les forces independentistes del Congrés, el pot relegar de la presidència. I caldrà veure si negar-se a asseure's a parlar (ja no diem, negociar) li resta solidesa com a líder europeu.
Podem, bastió d'esquerra o la residualitat. El que era la gran alternativa de l'esquerra espanyola l'any 2015 i l'únic partit estatal que s'ha avingut a trobar una solució dialogada o a parlar del referèndum es juga ser un espai rellevant dins del bloc d'esquerres o residual, si no obté uns bons resultats. Els canvis de posicionaments i cops de volant interns i per intentar acontentar el PSOE, el situen com un actor prescindible.
PP, gir al centre i recuperació de l'espai perdut. Aquestes eleccions poden ser una gran oportunitat per al líder del PP, Pablo Casado, que va arribar tocat als comicis del juny per diferents factors: les primàries, que van virar el PP cap a la dreta; l'herència de les sentències condemnatòries per corrupció; i la hipoteca per la gestió del govern i el conflicte amb Catalunya de Rajoy i Soraya. Aspira a recuperar terreny electoral i restablir l'equilibri (i el sistema de poder) del bipartidisme i tornar el favor al PSOE d'abstenir-se, com aquest va fer el 2016.
Ciudadanos, el piròman atrapat pel seu propi incendi. Ciudadanos va néixer a Catalunya contra el catalanisme institucional. Durant anys, ha estat l'ariet contra l'independentisme a Catalunya i aquest desacomplexament pel nacionalisme espanyol, el van fer créixer a Espanya com a partit frontissa entre el PSOE i el PP. Però avui el populisme de Cs, l'histrionisme del seu líder, Albert Rivera, i l'adhesió entusiasta amb les tesis d'extrema dreta el situen com el principal blanquejador de Vox i deixen el seu espai polític a les portes de la residualitat.
Vox, l'extrema dreta estructural. La irrupció de Vox a les institucions ha desemmascarat la fal·làcia que no existien fenòmens d'extrema dreta a l'estat espanyol. Aquesta escissió del PP, encapçalada per Santiago Abascal, ha forçat no sols els partits de la dreta, també el PSOE, a adherir-se al patriotisme més ranci i normalitza el franquisme sociològic que sempre ha existit a Espanya. El dubte és saber quant pesa l'extrema dreta en aquestes noves eleccions en què Vox ja no sols serà un advertiment.
5 incògnites per la Catalunya de la post sentència
Tornar a fer hegemònic l'independentisme. El primer deure del moviment independentista després de la sentència del Suprem és exhibir si segueix sent hegemònic o no. Una resposta catalana en què el situï per sobre del 50% seria un missatge polític clar i determinat sobre la profunditat de la desafecció de Catalunya amb Espanya i el calat del divorci polític. Enviaria també un missatge a la resta del món de com una sentència duríssima no soluciona un problema polític antic i sostingut.
Qui ha de liderar l'independentisme? Esquerra va ser el guanyador de les últimes eleccions i aspira –segons les enquestes- a reeditar resultats. Avui, que tots els matisos de l'independentisme accepten, amb més o menys desgana, que no hi haurà solució si no és acordada, el pragmatisme i el compromís de l'històric partit es juguen l'aval a la seva estratègia d'intentar forçar l'Estat a negociar i no renunciar mai a la via del diàleg. Caldrà veure si l'espai dels Comuns es reforça o s'empetiteix davant una Esquerra amb opcions de ser determinant.
El PSC i els flacs favors del PSOE. El PSC ha de jugar un paper fonamental en la recerca d'un acord, en els pròxims anys. El seu llegat històric i el seu espai polític ho exigeixen. Queda per veure en quina posició el deixa un PSOE arrogant que es vanta de no parlar amb les institucions catalanes o fins elimina les referències programàtiques al federalisme, que ha respost com el PP més histèric davant de les protestes catalanes i que ha fet bones les tesis d'una Advocacia de l'Estat que ha condemnat a 100 anys de presó els líders independentistes.
Junts per Catalunya, l'orfandat de l'ànima convergent i la impetuositat de la CUP. Governat des de Waterloo, l'escenari més dolorós de JxCat és veure's competint els escons amb un partit com la CUP, que es presenta per primera vegada, amb la promesa de fer ingovernable Espanya. No sembla que l'aritmètica acompanyi aquesta voluntat, però davant una CUP envalentida, quin paper queda per jugar a JxCat? És bona l'estratègia de sacrificar l'ànima convergent que deixa orfe una part de l'electorat català, sobiranista i de centre?
Cs, de la glòria al fracàs. Les eleccions imposades després del 155, el desembre del 2017, van catapultar Ciutadans com el primer partit de la cambra catalana. Una majoria inconjugable que no ha deixat de minoritzat-se des d'aleshores. Aquestes eleccions són l'última oportunitat per saber si allà on va néixer el fenomen Ciutadans segueix vigent l'estratègia de la confrontació i el populisme sense cap proposta política. El seu descens evidenciarà també si guanya pes el PP o com de poc representatives són, en el seu conjunt, les expressions de la dreta espanyolista a Catalunya.
Catalunya plana i planarà per sobre aquest tauler, com l'espantall que la campanya s'encarrega d'atiar. Sembla clar que el vell problema català no mor mai, i no hi haurà solucions fins que no s'abordi políticament el conflicte. La gran incògnita és veure qui recull l'embat. Alea iacta est.