Amb una barreja de confiança, indignació i decepció, els dos milions de votants del sí que fa quasi dos mesos van anar a les urnes esperen conèixer el desenllaç de les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. Tothom pot entendre la complexitat del moment i les dificultats per conciliar posicions ideològiques molt diferents, i fins i tot antagòniques en alguns punts, però això no és excusa perquè no és res imprevist i era conegut des d’abans de les eleccions.
Aconseguir una majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament de Catalunya era una fita difícil d’imaginar fa només quatre o cinc anys. En aquest temps s’ha recorregut una part molt important del camí cap a la república catalana perquè la posició favorable a la independència és l’opció que genera més suports i ocupa la posició central de la política catalana. Això és possible perquè s’ha pogut sumar entorn del mateix eix a votants que abasten tot l’arc ideològic: de dreta i esquerra, conservadors, liberals i socialdemòcrates, demòcrata-cristians, revolucionaris i moderats, i també molts abstencionistes que veuen en la independència una gran oportunitat per fer les coses diferents. Tots fan falta per forjar una majoria àmplia, tots són conscients d’aquestes complexitats i tots van donar el mandat explícit de bastir les estructures necessàries per fer que Catalunya pugui esdevenir un Estat independent.
En el joc de forces de la negociació política ha aparegut l’amenaça, per part de Convergència Democràtica de Catalunya i de la CUP, de prémer el botó nuclear i forçar una nova convocatòria d’eleccions a partir del mes de gener si no s’aconsegueix una entesa. Dit ras i curt, a la vista d’una part molt majoritària de votants del sí, aquesta opció és inacceptable, és un frau i té unes conseqüències polítiques indesitjables amb resultats incerts. Els votants del sí no tenim la necessitat ni tenim les ganes de llençar per la borda una majoria parlamentària que té l’obligació de complir amb el mandat conscient i explícit dels votants.
En les teories sobre negociació es parla de "cremar les naus" quan es pren una decisió que no té marxa enrere, encara que suposi un gran sacrifici o una pèrdua irreparable. Forçar la convocatòria d’unes noves eleccions per la incapacitat d’arribar a una entesa és una estratègia absolutament perdedora. De fet, és una posició que l’historiador de l’economia Carlo Cipolla, que en el llibre Allegro ma non troppo va conceptualitzar les lleis fonamentals de l’estupidesa humana, qualificaria com la conducta pròpia dels estúpids, que són aquells que perjudiquen les persones del seu entorn i, alhora, es perjudiquen a si mateixos sense treure’n cap profit. Només un estúpid premeria el botó nuclear.
Aconseguir una majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament de Catalunya era una fita difícil d’imaginar fa només quatre o cinc anys. En aquest temps s’ha recorregut una part molt important del camí cap a la república catalana perquè la posició favorable a la independència és l’opció que genera més suports i ocupa la posició central de la política catalana. Això és possible perquè s’ha pogut sumar entorn del mateix eix a votants que abasten tot l’arc ideològic: de dreta i esquerra, conservadors, liberals i socialdemòcrates, demòcrata-cristians, revolucionaris i moderats, i també molts abstencionistes que veuen en la independència una gran oportunitat per fer les coses diferents. Tots fan falta per forjar una majoria àmplia, tots són conscients d’aquestes complexitats i tots van donar el mandat explícit de bastir les estructures necessàries per fer que Catalunya pugui esdevenir un Estat independent.
En el joc de forces de la negociació política ha aparegut l’amenaça, per part de Convergència Democràtica de Catalunya i de la CUP, de prémer el botó nuclear i forçar una nova convocatòria d’eleccions a partir del mes de gener si no s’aconsegueix una entesa. Dit ras i curt, a la vista d’una part molt majoritària de votants del sí, aquesta opció és inacceptable, és un frau i té unes conseqüències polítiques indesitjables amb resultats incerts. Els votants del sí no tenim la necessitat ni tenim les ganes de llençar per la borda una majoria parlamentària que té l’obligació de complir amb el mandat conscient i explícit dels votants.
En les teories sobre negociació es parla de "cremar les naus" quan es pren una decisió que no té marxa enrere, encara que suposi un gran sacrifici o una pèrdua irreparable. Forçar la convocatòria d’unes noves eleccions per la incapacitat d’arribar a una entesa és una estratègia absolutament perdedora. De fet, és una posició que l’historiador de l’economia Carlo Cipolla, que en el llibre Allegro ma non troppo va conceptualitzar les lleis fonamentals de l’estupidesa humana, qualificaria com la conducta pròpia dels estúpids, que són aquells que perjudiquen les persones del seu entorn i, alhora, es perjudiquen a si mateixos sense treure’n cap profit. Només un estúpid premeria el botó nuclear.