Ens han fet passar bou per bèstia grossa. El ministre espanyol d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, passa per ser un moderat dins el govern de Rajoy, dels que presumeix de ser capaç d’assumir la complexitat política i dels que defensa les formes suaus per seduir els catalans. En paraules seves, dels que treballa per evitar que ens suïcidem. Bé, aquesta és només la teoria, perquè el mateix Margallo és el que s'ha dedicat a ridiculitzar les aspiracions dels que defensen la independència i, sense posar-se vermell, ha assegurat que un Estat català independent no és viable econòmicament, tot això mentre movia cel i terra per intentar boicotejar qualsevol acció exterior de la Generalitat.
Amb la campanya electoral a tocar i amb els nervis de veure una majoria absoluta independentista al Parlament de Catalunya, li ha caigut definitivament la careta i ha aparegut la seva faceta més castissa. A principis de setmana, el ministre moderat i dialogant ha deixat clar que el procés que viu Catalunya “es una sublevación, y una sublevación se sofoca”. Sufocar, com si la defensa d'una idea política que no comparteix sigui un mal lleig que cal extirpar i ofegar. No cal dir que no està pensant en una revolta democràtica a la qual es respon posant urnes i escoltant la gent; ell parla de posar tota la força de l’Estat al servei de reprimir una idea i un posicionament polític.
Però si no l'havíem entès tots, abans d’ahir va tornar a fer gala del seu enginy i ens va explicar que en aquests temps de revolta “Rajoy es el Comandante en jefe”, que ha quadrat els partits de l'oposició, els sindicats i a la patronal, presentant-se com la garantia incorruptible de la indissoluble unitat de la pàtria. Un cop més, ha deixat clar que qui discrepi d’una idea d’Espanya uniforme i immobilista és un traïdor.
La terminologia bel·licosa del ministre Margallo torna a revelar que, des del poder polític espanyol, “el problema catalán” s'ha de resoldre des de la força i la imposició. Cal negar, prohibir, suspendre i anul·lar fins que els insurrectes es rendeixin. Res de dialogar ni de caure a la trampa de preguntar a les urnes què volem els ciutadans. Mà dura, asfíxia econòmica, recentralització de competències i joc brut. Aquesta és la recepta del ministre moderat del govern d'Espanya.
Tristament, sobretot pels espanyols de bona fe, no és res de nou en la història d’Espanya. En un context diferent i amb estratègies més refinades, la lògica que s'aplica des dels poders de l'Estat per acabar amb l'independentisme és la mateixa que Felip V o el dictador Franco van aplicar per acabar amb la llengua catalana: prohibir, sancionar i degradar a tots aquells que no parlaven l’idioma de l'Imperi. És allò consagrat fa tres-cents anys del “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, creient que mort el gos, morta la ràbia. Sortosament, aquest cop tampoc no els funcionarà perquè l’aposta per la democràcia i per deixar decidir els ciutadans és, sense cap dubte, la via guanyadora.
Amb la campanya electoral a tocar i amb els nervis de veure una majoria absoluta independentista al Parlament de Catalunya, li ha caigut definitivament la careta i ha aparegut la seva faceta més castissa. A principis de setmana, el ministre moderat i dialogant ha deixat clar que el procés que viu Catalunya “es una sublevación, y una sublevación se sofoca”. Sufocar, com si la defensa d'una idea política que no comparteix sigui un mal lleig que cal extirpar i ofegar. No cal dir que no està pensant en una revolta democràtica a la qual es respon posant urnes i escoltant la gent; ell parla de posar tota la força de l’Estat al servei de reprimir una idea i un posicionament polític.
Però si no l'havíem entès tots, abans d’ahir va tornar a fer gala del seu enginy i ens va explicar que en aquests temps de revolta “Rajoy es el Comandante en jefe”, que ha quadrat els partits de l'oposició, els sindicats i a la patronal, presentant-se com la garantia incorruptible de la indissoluble unitat de la pàtria. Un cop més, ha deixat clar que qui discrepi d’una idea d’Espanya uniforme i immobilista és un traïdor.
La terminologia bel·licosa del ministre Margallo torna a revelar que, des del poder polític espanyol, “el problema catalán” s'ha de resoldre des de la força i la imposició. Cal negar, prohibir, suspendre i anul·lar fins que els insurrectes es rendeixin. Res de dialogar ni de caure a la trampa de preguntar a les urnes què volem els ciutadans. Mà dura, asfíxia econòmica, recentralització de competències i joc brut. Aquesta és la recepta del ministre moderat del govern d'Espanya.
Tristament, sobretot pels espanyols de bona fe, no és res de nou en la història d’Espanya. En un context diferent i amb estratègies més refinades, la lògica que s'aplica des dels poders de l'Estat per acabar amb l'independentisme és la mateixa que Felip V o el dictador Franco van aplicar per acabar amb la llengua catalana: prohibir, sancionar i degradar a tots aquells que no parlaven l’idioma de l'Imperi. És allò consagrat fa tres-cents anys del “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, creient que mort el gos, morta la ràbia. Sortosament, aquest cop tampoc no els funcionarà perquè l’aposta per la democràcia i per deixar decidir els ciutadans és, sense cap dubte, la via guanyadora.