El nacionalisme espanyol s’enfronta, en aquest moment de la seva història, a un dilema d’impossible resolució. Més exactament, es troba davant el que tècnicament es coneix com un trilema. Vegem-ho: el projecte ideal del nacionalisme espanyol seria, avui, consolidar un estat espanyol mononacional i democràtic. Però la realitat és tossuda i unir totes tres coses a la vegada –un estat, una nació i una democràcia– no és possible. No és possible ara però tampoc ho podrà ser en el futur. I, de fet, tampoc no ho va ser en el passat.
Imaginem un triangle i situem en cadascun dels vèrtexs un dels tres objectius que el nacionalisme espanyol desitjaria conjugar –estat, nació i democràcia-. L’elecció és inevitable: cadascun dels actors de la política espanyola pot optar per un costat del triangle, sigui quin sigui, però en aquesta tria, per definició, només es podran retenir dos dels tres objectius desitjats. Optant per un costat determinat, es renuncia de manera indefectible al tercer dels objectius, el que correspon al vèrtex oposat al costat triat. Així, els actors de la política espanyola tenen davant seu tres opcions.
Sobre el paper existeix l’opció que Espanya sigui un únic estat i al mateix temps sigui democràtic, però llavors no podrà ser un estat mononacional. En efecte, l’única possibilitat que Espanya segueixi mantenint la totalitat del seu territori sense vulnerar de manera irreversible els principis de la democràcia i l’estat de dret, és que es reconverteixi en un estat plurinacional, és a dir, que en el si d’aquest estat s’hi reconeguin de manera efectiva i amb totes les conseqüències l’existència de diverses nacions. Que digui adéu a la idea de la “Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” i de la seva “indisoluble unidad”. Però, a aquestes alçades de la pel·lícula, hi ha seriosos dubtes que mai una majoria de la societat espanyola estigui disposada a acceptar la plurinacionalitat de l’Estat, és a dir, a assumir la realitat. A falta d’aquest reconeixement, l’Estat només pot mantenir l’obediència d’una part molt important dels seus ciutadans –que tenen lleialtats nacionals diverses i les seguiran tenint– a través d’una deriva autoritària, incompatible amb la democràcia. En qualsevol cas, aquesta opció, sigui o no factible, suposa renunciar al concepte d’un únic estat = única nació (l’espanyola).
Espanya pot ser democràtica i mononacional, sí. Aquesta és una altra de les tres opcions. Però llavors, si es comporta com un estat veritablement democràtic, l’actual territori de l’estat espanyol deixarà de ser un únic estat per convertir-se, almenys, en dos. Perquè d’un estat espanyol identificat unívocament amb una única nació espanyola, una majoria dels ciutadans de Catalunya no en vol formar part. Que Espanya actuï com correspon a un estat democràtic –com han fet en situacions molt semblants el Regne Unit i el Canadà– passa per una resolució democràtica del conflicte català, és a dir, passa per permetre la celebració d’un referèndum d’independència. Posem-nos en la hipòtesi d’un eventual referèndum pactat. Si Espanya plantegés un projecte d’estat plurinacional, no estan escrites quines serien les preferències majoritàries dels catalans. Però si el projecte espanyol és un estat mononacional, tot indica que el sí a la independència guanyaria el plebiscit. Així, per poder conjurar nació única i democràcia, el territori actual d’Espanya no podria seguir sent un sol Estat.
Molta gent discutirà que en el si d’un estat democràtic que acull una realitat plurinacional s’hi ha de permetre un referèndum d’independència. Però els casos del Canadà i del Regne Unit són eloqüents en aquest sentit. Quan un Estat té enfront seu un repte com el català, el quebequès o l’escocès, només té dues opcions: o pacta o reprimeix. Les democràcies pacten, negocien; optar per la repressió resta de manera accelerada les credencials democràtiques a qui ho fa. Encara que la Constitució del Canadà no permet sobre el paper la secessió d’un territori, el govern federal va tolerar els referèndums del Quebec. Seguidament, la Cort Suprema va instar a elaborar una llei que regulés les condicions de l’autodeterminació. L’Acta d’Unió de 1707 per la qual Escòcia va passar a ser part fundadora del Regne de Gran Bretanya diu, en l’article 1, que la unió entre Escòcia i Anglaterra és “forever after”. I tot i així, el 2014 el govern britànic va pactar amb l’escocès un referèndum d’independència d’Escòcia. La idea que l’article 2 de la Constitució del 78 no permet el referèndum d’independència de Catalunya és una de les falòrnies jurídico-polítiques més matusseres que hagi esgrimit mai la política espanyola. De fet, és una idea genèticament franquista. Al Regne Unit, per molt unit que sigui, ni li va passar pel cap negar la possibilitat que els ciutadans d’Escòcia decidissin lliurement si volien seguir o no formant-ne part, en el moment en què en el Parlament escocès hi hagué una majoria partidària de l’autodeterminació. Quan un és demòcrata, la democràcia està per damunt la unió.
La tercera opció la tenim avui davant dels nostres ulls: Espanya pot intentar ser un únic estat –en la totalitat del seu territori actual - i una única nació –l’espanyola-. Però en aquest cas no serà mai una democràcia pròpiament dita. Perquè només podrà imposar el seu caràcter mononacional a la totalitat dels seus ciutadans per mitjà de la repressió i de la imposició. És a dir, a costa de la legitimitat. A aquestes alçades, vista la història del catalanisme durant els segles XIX, XX i el que portem de segle XXI, sembla evident que una part molt important de la societat catalana mai no es doblegarà passivament davant un projecte polític tan supremacista com el del nacionalisme espanyol. Optar per un estat indivisible mononacional comporta enfrontar-se a la mobilització permanent d’una societat que mai no desistirà en l’afany per autogovernar-se –ho dic no com a polític, sinó com a simple coneixedor de la història de Catalunya-. Una societat que quan la reprimeixin, resistirà. Com ho va fer durant la dictadura de Primo de Rivera o de la Franco. Com ha fet sempre que el nacionalisme espanyol, amb el seu ADN autoritari, l’ha atropellat. També ara. Quan en un estat la legitimitat de les regles constitucionals es debilita de manera tan profunda, només li queda imposar la llei per la força. Pot apel·lar al monopoli de la violència legal, però estarà molt lluny d’exercir l’autèntic monopoli de la violència legítima.
Potser al nacionalisme espanyol li agradaria assolir tots tres objectius a la vegada: un únic estat en tot el seu actual territori, una única nació (espanyola) i una democràcia. Però es tracta d’un somni impossible. Les lleis de la geometria són tossudes: cada costat d’un triangle pot unir dos vèrtexs, però no pot unir-los tres. Qui escull el costat del triangle que vol aliar el vèrtex “estat invisible” amb el vèrtex de “nació única”, es veu abocat, ho reconegui o no, a renunciar a la democràcia. M’atinc als fets. En una democràcia no es fa un ús extensiu de l’art. 155 que el propi poder constituent va rebutjar, ni es busca resoldre a través de la justícia penal allò que ha de ser resolt a través de la negociació política o, en el pitjor dels casos, a través de la justícia constitucional. En una democràcia normal mai no s’hagués presentat un querella per rebel·lió contra un govern democràticament escollit i, en cas d’haver-se’n presentat una per part de la fiscalia, en un estat de dret amb tribunals veritablement independents, aquesta querella mai no hagués estat admesa a tràmit. En una democràcia no s’estaria intentant construir artificialment una causa penal que té motivacions polítiques, inventant una violència inexistent per validar una acusació de rebel·lió que no té cap fonament. Fins i tot el mateix legislador -López Garrido, ponent de la reforma del codi penal- va saltar immediatament per explicar que el que havia passat a Catalunya no tenia res a veure amb aquest delicte. I tot així, quatre persones innocents estan avui en presó preventiva acusades d’un delicte que mai no van cometre. Això no passa en una democràcia. Més d’un centenar de penalistes espanyols, signants d’un manifest públic, s’han posat les mans al cap.
En una democràcia no es crida a declarar al 80% dels alcaldes d’un territori per col·laborar en un referèndum, i menys quan en l’actual codi penal l’organització d’un referèndum il·legal ha deixat de ser delicte. Ni s’envien milers de policies per impedir que la gent vagi a dipositar el seu vot pacíficament en unes urnes que ha posat el seu govern, escollit democràticament. En una democràcia, no s’impedeix que el candidat de la majoria parlamentària pugui ser investit president, perquè el govern central respecta els resultats de les eleccions que se celebren en els seus territoris subestatals, i més si és el propi govern central qui les ha convocat. Res de tot això no passaria en un estat de dret i en una democràcia dignes d’aquest nom. No hi ha cap democràcia en el món, a part de l’espanyola, en què el TC tingui funcions executives. I podríem seguir, però la llista d’incompliments de l’Estat espanyol per ser una democràcia homologable amb la resta de democràcies europees – vegi’s, per cert, l’informe GRECO del Consell d’Europa – és inacabable.
És fàcil posicionar els diferents actors del conflicte entre Catalunya i l’Estat en cadascun dels costats del trilema. Podemos és l’actor que ha optat més clarament per un Estat veritablement democràtic que a la vegada segueixi abastant tot el territori de l’Espanya actual. Un Estat que, en conseqüència, no pot ser mononacional. Per això accepta i defensa el referèndum d’autodeterminació de Catalunya i per això aposta per una Espanya plurinacional: perquè no vol renunciar a la democràcia. Podríem dir que avui és l’únic actor rellevant inequívocament demòcrata del sistema polític espanyol –partits catalans i bascos al marge-. I això es deu, probablement, al fet que la gent de Podemos són, per dir-ho d’alguna manera, “els fills “ i “els nets” del PCE. Efectivament, els comunistes van ser els que s’hi van deixar la pell per portar la democràcia a Espanya – aquesta democràcia que avui el PP, C’s i el PSOE han deixat tan malparada – i els dirigents i les bases de Podemos en són, d’alguna manera, ni que sigui remotament, els seus hereus. Probablement per això, perquè porta la lluita per la democràcia en els gens, Podemos no ha desistit de la defensa del projecte d’Espanya com un projecte plurinacional, al marge que això li pugui costar molts o pocs vots a curt termini. Perquè sap que una Espanya mononacional és incompatible amb la democràcia.
L’independentisme català opta, per definició, pel costat del triangle que uneix una democràcia i una única nació (espanyola), sempre i quan quedi circumscrita només a una part de l’actual estat espanyol. L’independentisme entén que l’estat espanyol vulgui ser mononacional, sempre i quan no pretengui seguir mantenint la societat catalana en el si del seu territori. Una nació espanyola inequívocament democràtica suposa, en efecte, que l’Espanya actual renunciï a ser un sol estat. Per tant, l’independentisme aspira a un territori de l’actual Estat amb dos estats: l’Espanya mononacional i la República Catalana –que, per cert, una majoria dels independentistes no visualitzen com un projecte mononacional-. Dos estats democràtics i, com a tals, ben avinguts.
Per últim, hi ha aquells que aspiren a una Espanya que sigui sent un únic estat i sigui una única nació (espanyola), i per això estan perfectament disposats a abandonar la democràcia. Aquells que per salvar la seva idea de l’Estat a la vegada indivisible i mononacional, no dubten a assumir el preu de la repressió, de la deriva autoritària i de la degradació de l’estat de dret. Posar la unitat de l’estat per sobre de la democràcia: això és propi del nacionalisme autoritari. Aquí és on són avui el PP, Cs i, sorprenentment per molts, el PSOE.
Queda un dubte. ¿Aquesta renúncia a la democràcia es fa amb complaença o amb resignació? De moment, pel que es veu, sembla que hi ha de tot. Si realment el somni impossible del nacionalisme espanyol és conjuminar els tres vèrtexs del triangle, suposadament en alguns casos la renúncia a la democràcia es fa més per por que per vocació. Com una mena de mal menor. Però hi ha aquella part del nacionalisme espanyol que sempre ha sentit la democràcia com una molèstia i l’ha acceptat tots aquests anys per raons merament tàctiques. Són aquells que avui estan gustosos de tenir l’excusa perfecta –salvar el caràcter mononacional i indivisible, a la vegada, de l’Estat- per engegar a rodar la democràcia. Són aquells que, venint d’on venen, troben en la repressió el seu veritable hàbitat natural, el paradís autoritari perdut que sempre van somiar retrobar. Uns i altres, entre tots, acaben finalment fent cert el vers premonitori de Jaime Gil de Biedma: "De todas las historias de la Historia / sin duda la más triste es la de España".
Imaginem un triangle i situem en cadascun dels vèrtexs un dels tres objectius que el nacionalisme espanyol desitjaria conjugar –estat, nació i democràcia-. L’elecció és inevitable: cadascun dels actors de la política espanyola pot optar per un costat del triangle, sigui quin sigui, però en aquesta tria, per definició, només es podran retenir dos dels tres objectius desitjats. Optant per un costat determinat, es renuncia de manera indefectible al tercer dels objectius, el que correspon al vèrtex oposat al costat triat. Així, els actors de la política espanyola tenen davant seu tres opcions.
Sobre el paper existeix l’opció que Espanya sigui un únic estat i al mateix temps sigui democràtic, però llavors no podrà ser un estat mononacional. En efecte, l’única possibilitat que Espanya segueixi mantenint la totalitat del seu territori sense vulnerar de manera irreversible els principis de la democràcia i l’estat de dret, és que es reconverteixi en un estat plurinacional, és a dir, que en el si d’aquest estat s’hi reconeguin de manera efectiva i amb totes les conseqüències l’existència de diverses nacions. Que digui adéu a la idea de la “Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” i de la seva “indisoluble unidad”. Però, a aquestes alçades de la pel·lícula, hi ha seriosos dubtes que mai una majoria de la societat espanyola estigui disposada a acceptar la plurinacionalitat de l’Estat, és a dir, a assumir la realitat. A falta d’aquest reconeixement, l’Estat només pot mantenir l’obediència d’una part molt important dels seus ciutadans –que tenen lleialtats nacionals diverses i les seguiran tenint– a través d’una deriva autoritària, incompatible amb la democràcia. En qualsevol cas, aquesta opció, sigui o no factible, suposa renunciar al concepte d’un únic estat = única nació (l’espanyola).
Espanya pot ser democràtica i mononacional, sí. Aquesta és una altra de les tres opcions. Però llavors, si es comporta com un estat veritablement democràtic, l’actual territori de l’estat espanyol deixarà de ser un únic estat per convertir-se, almenys, en dos. Perquè d’un estat espanyol identificat unívocament amb una única nació espanyola, una majoria dels ciutadans de Catalunya no en vol formar part. Que Espanya actuï com correspon a un estat democràtic –com han fet en situacions molt semblants el Regne Unit i el Canadà– passa per una resolució democràtica del conflicte català, és a dir, passa per permetre la celebració d’un referèndum d’independència. Posem-nos en la hipòtesi d’un eventual referèndum pactat. Si Espanya plantegés un projecte d’estat plurinacional, no estan escrites quines serien les preferències majoritàries dels catalans. Però si el projecte espanyol és un estat mononacional, tot indica que el sí a la independència guanyaria el plebiscit. Així, per poder conjurar nació única i democràcia, el territori actual d’Espanya no podria seguir sent un sol Estat.
Molta gent discutirà que en el si d’un estat democràtic que acull una realitat plurinacional s’hi ha de permetre un referèndum d’independència. Però els casos del Canadà i del Regne Unit són eloqüents en aquest sentit. Quan un Estat té enfront seu un repte com el català, el quebequès o l’escocès, només té dues opcions: o pacta o reprimeix. Les democràcies pacten, negocien; optar per la repressió resta de manera accelerada les credencials democràtiques a qui ho fa. Encara que la Constitució del Canadà no permet sobre el paper la secessió d’un territori, el govern federal va tolerar els referèndums del Quebec. Seguidament, la Cort Suprema va instar a elaborar una llei que regulés les condicions de l’autodeterminació. L’Acta d’Unió de 1707 per la qual Escòcia va passar a ser part fundadora del Regne de Gran Bretanya diu, en l’article 1, que la unió entre Escòcia i Anglaterra és “forever after”. I tot i així, el 2014 el govern britànic va pactar amb l’escocès un referèndum d’independència d’Escòcia. La idea que l’article 2 de la Constitució del 78 no permet el referèndum d’independència de Catalunya és una de les falòrnies jurídico-polítiques més matusseres que hagi esgrimit mai la política espanyola. De fet, és una idea genèticament franquista. Al Regne Unit, per molt unit que sigui, ni li va passar pel cap negar la possibilitat que els ciutadans d’Escòcia decidissin lliurement si volien seguir o no formant-ne part, en el moment en què en el Parlament escocès hi hagué una majoria partidària de l’autodeterminació. Quan un és demòcrata, la democràcia està per damunt la unió.
La tercera opció la tenim avui davant dels nostres ulls: Espanya pot intentar ser un únic estat –en la totalitat del seu territori actual - i una única nació –l’espanyola-. Però en aquest cas no serà mai una democràcia pròpiament dita. Perquè només podrà imposar el seu caràcter mononacional a la totalitat dels seus ciutadans per mitjà de la repressió i de la imposició. És a dir, a costa de la legitimitat. A aquestes alçades, vista la història del catalanisme durant els segles XIX, XX i el que portem de segle XXI, sembla evident que una part molt important de la societat catalana mai no es doblegarà passivament davant un projecte polític tan supremacista com el del nacionalisme espanyol. Optar per un estat indivisible mononacional comporta enfrontar-se a la mobilització permanent d’una societat que mai no desistirà en l’afany per autogovernar-se –ho dic no com a polític, sinó com a simple coneixedor de la història de Catalunya-. Una societat que quan la reprimeixin, resistirà. Com ho va fer durant la dictadura de Primo de Rivera o de la Franco. Com ha fet sempre que el nacionalisme espanyol, amb el seu ADN autoritari, l’ha atropellat. També ara. Quan en un estat la legitimitat de les regles constitucionals es debilita de manera tan profunda, només li queda imposar la llei per la força. Pot apel·lar al monopoli de la violència legal, però estarà molt lluny d’exercir l’autèntic monopoli de la violència legítima.
Potser al nacionalisme espanyol li agradaria assolir tots tres objectius a la vegada: un únic estat en tot el seu actual territori, una única nació (espanyola) i una democràcia. Però es tracta d’un somni impossible. Les lleis de la geometria són tossudes: cada costat d’un triangle pot unir dos vèrtexs, però no pot unir-los tres. Qui escull el costat del triangle que vol aliar el vèrtex “estat invisible” amb el vèrtex de “nació única”, es veu abocat, ho reconegui o no, a renunciar a la democràcia. M’atinc als fets. En una democràcia no es fa un ús extensiu de l’art. 155 que el propi poder constituent va rebutjar, ni es busca resoldre a través de la justícia penal allò que ha de ser resolt a través de la negociació política o, en el pitjor dels casos, a través de la justícia constitucional. En una democràcia normal mai no s’hagués presentat un querella per rebel·lió contra un govern democràticament escollit i, en cas d’haver-se’n presentat una per part de la fiscalia, en un estat de dret amb tribunals veritablement independents, aquesta querella mai no hagués estat admesa a tràmit. En una democràcia no s’estaria intentant construir artificialment una causa penal que té motivacions polítiques, inventant una violència inexistent per validar una acusació de rebel·lió que no té cap fonament. Fins i tot el mateix legislador -López Garrido, ponent de la reforma del codi penal- va saltar immediatament per explicar que el que havia passat a Catalunya no tenia res a veure amb aquest delicte. I tot així, quatre persones innocents estan avui en presó preventiva acusades d’un delicte que mai no van cometre. Això no passa en una democràcia. Més d’un centenar de penalistes espanyols, signants d’un manifest públic, s’han posat les mans al cap.
En una democràcia no es crida a declarar al 80% dels alcaldes d’un territori per col·laborar en un referèndum, i menys quan en l’actual codi penal l’organització d’un referèndum il·legal ha deixat de ser delicte. Ni s’envien milers de policies per impedir que la gent vagi a dipositar el seu vot pacíficament en unes urnes que ha posat el seu govern, escollit democràticament. En una democràcia, no s’impedeix que el candidat de la majoria parlamentària pugui ser investit president, perquè el govern central respecta els resultats de les eleccions que se celebren en els seus territoris subestatals, i més si és el propi govern central qui les ha convocat. Res de tot això no passaria en un estat de dret i en una democràcia dignes d’aquest nom. No hi ha cap democràcia en el món, a part de l’espanyola, en què el TC tingui funcions executives. I podríem seguir, però la llista d’incompliments de l’Estat espanyol per ser una democràcia homologable amb la resta de democràcies europees – vegi’s, per cert, l’informe GRECO del Consell d’Europa – és inacabable.
És fàcil posicionar els diferents actors del conflicte entre Catalunya i l’Estat en cadascun dels costats del trilema. Podemos és l’actor que ha optat més clarament per un Estat veritablement democràtic que a la vegada segueixi abastant tot el territori de l’Espanya actual. Un Estat que, en conseqüència, no pot ser mononacional. Per això accepta i defensa el referèndum d’autodeterminació de Catalunya i per això aposta per una Espanya plurinacional: perquè no vol renunciar a la democràcia. Podríem dir que avui és l’únic actor rellevant inequívocament demòcrata del sistema polític espanyol –partits catalans i bascos al marge-. I això es deu, probablement, al fet que la gent de Podemos són, per dir-ho d’alguna manera, “els fills “ i “els nets” del PCE. Efectivament, els comunistes van ser els que s’hi van deixar la pell per portar la democràcia a Espanya – aquesta democràcia que avui el PP, C’s i el PSOE han deixat tan malparada – i els dirigents i les bases de Podemos en són, d’alguna manera, ni que sigui remotament, els seus hereus. Probablement per això, perquè porta la lluita per la democràcia en els gens, Podemos no ha desistit de la defensa del projecte d’Espanya com un projecte plurinacional, al marge que això li pugui costar molts o pocs vots a curt termini. Perquè sap que una Espanya mononacional és incompatible amb la democràcia.
L’independentisme català opta, per definició, pel costat del triangle que uneix una democràcia i una única nació (espanyola), sempre i quan quedi circumscrita només a una part de l’actual estat espanyol. L’independentisme entén que l’estat espanyol vulgui ser mononacional, sempre i quan no pretengui seguir mantenint la societat catalana en el si del seu territori. Una nació espanyola inequívocament democràtica suposa, en efecte, que l’Espanya actual renunciï a ser un sol estat. Per tant, l’independentisme aspira a un territori de l’actual Estat amb dos estats: l’Espanya mononacional i la República Catalana –que, per cert, una majoria dels independentistes no visualitzen com un projecte mononacional-. Dos estats democràtics i, com a tals, ben avinguts.
Per últim, hi ha aquells que aspiren a una Espanya que sigui sent un únic estat i sigui una única nació (espanyola), i per això estan perfectament disposats a abandonar la democràcia. Aquells que per salvar la seva idea de l’Estat a la vegada indivisible i mononacional, no dubten a assumir el preu de la repressió, de la deriva autoritària i de la degradació de l’estat de dret. Posar la unitat de l’estat per sobre de la democràcia: això és propi del nacionalisme autoritari. Aquí és on són avui el PP, Cs i, sorprenentment per molts, el PSOE.
Queda un dubte. ¿Aquesta renúncia a la democràcia es fa amb complaença o amb resignació? De moment, pel que es veu, sembla que hi ha de tot. Si realment el somni impossible del nacionalisme espanyol és conjuminar els tres vèrtexs del triangle, suposadament en alguns casos la renúncia a la democràcia es fa més per por que per vocació. Com una mena de mal menor. Però hi ha aquella part del nacionalisme espanyol que sempre ha sentit la democràcia com una molèstia i l’ha acceptat tots aquests anys per raons merament tàctiques. Són aquells que avui estan gustosos de tenir l’excusa perfecta –salvar el caràcter mononacional i indivisible, a la vegada, de l’Estat- per engegar a rodar la democràcia. Són aquells que, venint d’on venen, troben en la repressió el seu veritable hàbitat natural, el paradís autoritari perdut que sempre van somiar retrobar. Uns i altres, entre tots, acaben finalment fent cert el vers premonitori de Jaime Gil de Biedma: "De todas las historias de la Historia / sin duda la más triste es la de España".