Comencem pels fets, encara que siguin sobradament coneguts i els hàgim explicat i recordat una i altra vegada.
L’1-O de fa set anys vam votar i vam guanyar. Es va celebrar un referèndum emparat en la legitimitat del Parlament de Catalunya, que al seu torn s’emparava en la legalitat internacional -concretament en els Pactes Internacionals de Nacions Unides del 1966-. Un referèndum la legalitat del qual l’estat espanyol mai va reconèixer i que va intentar impedir per totes les vies, prioritàriament la de la repressió i la violència policial contra la població civil que va acudir a votar de manera massiva i pacifica als col·legis electorals. Les anomalies d’aquell procés electoral -assenyalades pels observadors electorals presents- es deuen totes elles a l’actuació de l’estat espanyol, cap no es pot atribuir a la Generalitat, en tant que administració organitzadora del referèndum.
La victòria del "sí" va ser aclaparadora. Hi va haver una crida a la no participació per part dels partits unionistes, però fins i tot si la participació hagués estat massiva -posem un 80%, el màxim que es pot arribar a considerar atesa l’experiència comparada a escala internacional- i tot i que el vot addicional s’hagués decantat exclusivament pel "no", el "sí" s’hauria imposat igualment. D’aquell resultat -que, d’acord amb el que establia la llei de referèndum, el Parlament va ratificar formalment en forma de declaració d’independència el 27-O- se’n deriva el mandat per instaurar la República catalana al territori del Principat.
I la qüestió és, quina validesa i quina legitimitat té aquell mandat set anys després? Hi ha una opinió instal·lada, de manera més implícita que explícita, en una part no menyspreable del moviment independentista segons la qual els mandats derivats de les urnes, si no s’apliquen, tard o d’hora acaben caducant. Alguns van establir la data caducitat del mandat de l’1-O al cap d’unes poques setmanes. D’altres entenien que la caducitat no era immediata, que la validesa d’un referèndum pot resistir uns anys, però no eternament. I pensen que a aquestes alçades ja han passat massa temps com per seguir considerant vigent aquell mandat. Ja es tracti d’unes quantes setmanes o d’uns quants anys, al capdavall la lògica és la mateixa: la validesa d’un mandat democràtic depèn del pas del temps i, si no s’implementa abans d’un determinat termini -per bé que indeterminat- decau.
Aquesta perspectiva, a més, es podria veure reforçada pel fet innegable que avui al Parlament no hi ha una majoria de forces independentistes, per primera vegada després del 2017. Alguns entenen això com una raó de pes per donar l’1-O per mort i enterrat.
Crec, en canvi, que hi ha tres bones raons per refutar aquesta manera d’entendre la qüestió. Cadascuna d’elles, perfectament raonable, per si sola potser pot ser considerada massa feble. Però la suma de les tres crec que dona arguments suficients com per concloure que desentendre’s del mandat de l’1-O i donar-lo per amortitzat seria un error polític garrafal per part del moviment independentista. Raons tant de principis com pragmàtiques.
1. La primera és una raó de pur respecte democràtic. El mandat de l’1-O va ser una decisió del poble de Catalunya: tothom tenia el dret de votar i, per tant, de participar en aquella decisió. En conseqüència, només el poble hauria de poder-canviar-la o rectificar-la -idealment, per mitjà d’un nou referèndum-. I això, avui dia, no ha passat.
Quan s'al·lega que aquest mandat és merament teòric, perquè no s’ha materialitzat, hem de vigilar per no confondre l’àmbit de la legitimitat amb el de la força. Si la decisió que van prendre els catalans l’1-O no s’ha implementat és perquè la correlació de forces no ho ha permès. No perquè no sigui legítima. Dit d’una altra manera, si ara mateix la correlació de forces ho permetés, les institucions catalanes estarien perfectament legitimades -des d’un punt de vista estrictament democràtic- per aplicar aquell mandat.
2. La segona és una raó de credibilitat internacional. Posem una hipòtesi certament molt remota, però aclaridora des del punt de vista conceptual. Imaginem que en un o diversos estats del món arriba al govern un partit acèrrimament partidari de la independència de Catalunya, s’estudia els fets d’octubre del 2017 i arriba a la conclusió que, amb el Pacte de Drets Civils i Polítics a sobre la taula, el mandat sorgit del referèndum és vàlid. Què els direm els independentistes catalans? Que no volem que reconeguin la República catalana perquè nosaltres hem renunciat a aquell mandat? Un mandat que vam considerar prou legítim com per fer la declaració d’independència del dia 27?
Davant de la comunitat internacional seria difícilment explicable per què allò que durant 27 dies d’octubre vam considerar prou legítim com per acabar fent la declaració d’independència, tot d’una creiem que ha deixat de ser-ho, sense que se sàpiga exactament a partir de quin moment ni per què. Així, renunciar al mandat de l'1-O posa el moviment independentista en una situació de manca greu de credibilitat davant del món. Perquè és tant com dir que la legitimitat del referèndum depèn de la força repressiva de l’estat: si el mandat és invàlid perquè no s’ha implementat, però no s’ha implementat a causa de la repressió i la deriva autoritària espanyola, donar el mandat per caducat és sucumbir al marc mental de l’estat. I aquesta és la pitjor de les maneres com el moviment independentista es podria presentar davant de la comunitat internacional.
3. La tercera raó és estratègica. Què vol dir que un mandat segueix vigent, quan la possibilitat d’implementar-lo sembla, ara mateix, més aviat remota? Per ser honestos, cal admetre que es tracta d’una afirmació no exempta de problemes. És del tot legítim preguntar-se: com es fa per assolir la força necessària per fer efectiu aquell mandat? La raó estratègica hauria de poder donar una resposta a aquests interrogants.
Anem a pams. D’entrada, com hem dit, afirmar que el mandat de l’1-O segueix vigent és una manera de recordar que si aquest mandat no s’ha aplicat és perquè l’estat espanyol té una cultura gens democràtica -com a mínim en l’eix nacional- que no li permet reconèixer aquell referèndum i perquè te la força necessària per impedir en el pla dels fets allò que no accepta en el pla de les idees.
Però, més important que això, afirmar que el mandat segueix vigent és constatar que, mentre aquest mandat no sigui respectat, Catalunya estarà en una situació de conflicte polític. D’excepcionalitat, de no normalitat. És en aquest sentit que expliquem que l’1-O representa un abans i un després, que és un fet amb conseqüències irreversibles i que, per tant, després d’aquell referèndum és impossible tornar a la situació anterior, fent com si allò no hagués passat. L’1-O no es pot esborrar -i no de tots els fets històrics es pot afirmar el mateix en el sentit en què ho estem afirmant aquí.
Així, pel sol fet que l’1-O es va esdevenir, només quan el dret a l’autodeterminació de Catalunya sigui respectat per l’estat espanyol arribarà la tan anhelada normalitat. Perquè aquest dret ja ha estat exercit una vegada, encara que sigui unilateralment i sota les porres de la policia espanyola. Això és el que significa dir que el mandat segueix vigent.
En la pura teoria, hi ha tres maneres d’aconseguir que l’estat espanyol respecti del dret a l’autodeterminació de Catalunya. La primera, una bona part de l’independentisme la veu poc viable a curt termini: que les institucions i la societat catalanes tinguin la força pacifica i democràtica suficient per implementar la República proclamada el 27-O, sense que l’estat espanyol ho pugui impedir. La segona, no gaire versemblant, seria que l’estat espanyol decidís reconèixer el mandat de l’1-O i es disposés a negociar-ne l’aplicació. La tercera: que fruit d’una determinada correlació de forces a les institucions i al carrer, un govern espanyol es veiés obligat a acordar un nou referèndum.
Sempre hem dit que només un nou mandat sorgit d’un referèndum acordat podria substituir el mandat de l’1-O. Per una qüestió de pur respecte democràtic, el poble sempre hauria de poder tornar a decidir, el poble sempre ha de poder rectificar el poble. Així, de la mateixa manera que defensem que el mandat de l’1-O segueix vigent, també hem de defensar que aquest mandat pot ser substituït pel mandat sorgit d’un nou referèndum. Tanmateix, un nou referèndum només té sentit si és acordat, perquè aporta l’avantatge que el seu resultat -si és efectivament acordat- sigui respectat per l’estat. Un nou referèndum no acordat ja el vam fer i, atès que el seu mandat segueix vigent, no hi ha cap raó per fer-ne un altre.
Però és justament la reivindicació de la vigència de l’1-O allò que fa necessària la celebració d’un referèndum acordat. Perquè aquest referèndum serà sempre la resposta a una situació de no normalitat. I és la constatació de la legitimitat d’aquell mandat el que, de manera més eloqüent, manté obert el conflicte polític. Així, defensar la validesa del mandat de l’1-O és una condició no suficient però sí necessària d’un futur referèndum acordat. Dit d’una altra manera, no és la renúncia al mandat de l’1-O allò que ens permetrà arribar a un referèndum acordat, sinó ben al contrari, és el fet de no renunciar-hi l’únic que ens permetrà arribar-hi.
Aquesta és, en conclusió, la raó estratègica: dir que el mandat de l’1-O segueix vigent és la millor manera de constatar que el conflicte no s’ha resolt i que la seva resolució passa pel respecte del dret a l’autodeterminació de Catalunya. És només perquè hi ha un conflicte obert que té sentit posar sobre la taula de negociació amb l’estat la necessitat d’un nou referèndum. I per això té tot el sentit seguir reivindicant, set anys després, la validesa i la legitimitat d’aquell referèndum.
No, el mandat de l'1-O no és per a l'independentisme el mateix que la mòmia de Lenin per a la revolució comunista: un gran moment fundacional, però que a mesura que passen els anys cada vegada té menys relació amb la realitat. Podem defensar tranquil·lament la vigència de l'1-O sense caure en aquest risc de momificació, sempre que siguem capaços d'actualitzar el seu significat polític i el seu rendiment estratègic.