La irresponsable repetició de les eleccions generals, a més d'haver estat una manca de respecte als ciutadans, probablement no aclarirà el panorama polític. Per molt que a alguns dirigents no els agradi com votem, difícilment les coses canviaran massa. Confiem que en aquesta ocasió el guanyador, si no té una majoria suficient, assumeixi la seva responsabilitat, baixi del pedestal de la seva petulància, s'arremangui i dialogui. Se'n diu democràcia.
Pactar, dialogar i arribar acords no és cap estrany comportament. Ho fan a totes les democràcies i en totes, als qui guanyen, els fa la mateixa mandra haver de compartir el poder amb adversaris polítics. No imagino al Canceller Schroeder saltant d'alegria al nomenar Vicecanceller i Ministre d'Exteriors de la República Federal Alemanya a Joschka Fischer, líder dels Verd. Ni a Cameron en nomenar a Nick Clegg, líder dels Liberal Demòcrates, Viceprimer Ministre. Però a les democràcies parlamentàries cal llegir els resultats, respectar-los i actuar en coherència.
S'ha instal·lat un relat segons el qual, dialogar és una mostra de debilitat i poc menys, que trair els mateixos ideals. Es tracta d'una concepció testosterònica de la política, antiga i reaccionària.
El bloqueig que pateix Espanya té un nom i se'n diu supèrbia. El veiem a l'hora de formar govern o de resoldre les grans qüestions que té sobre de la taula. O canvia aquesta actitud o la paràlisi i els problemes s'enquistaran encara més.
La campanya electoral també ens ha donat la lamentable oportunitat de veure com l'extrema dreta ha cavalcat en solitari, per la complicitat dels seus aliats i la debilitat ideològica d'un PSOE atemorit pel relat reaccionari que ha imposat la dreta i l'extrema dreta. El debat en va ser una patètica mostra. Afirmacions d'una gravetat extraordinària, van quedar sense resposta per part dels qui, ostentant el govern, haurien d'haver-los desmentit.
Per altra banda, a qualsevol país del nostre entorn, el debat de la campanya hauria estat com fixar un cordó democràtic al feixisme que representa Vox. A Espanya s'ha normalitzat a la velocitat de la llum l'extrema dreta. Vox apareix com un possible aliat més, d'una eventual majoria conservadora. Com si això fos normal! De fet, si algun cordó es fixa, és en relació amb els partits independentistes, assumint el PSOE el marc mental que imposen els ultres.
Al feixisme se'l combat de cara. Posant en evidència les seves mentides i els seus odis. I els seus crims. Amb coratge i amb valentia. Prenent consciència que en aquest combat ens ho juguem tot. I no de forma pusil·lànime, malgrat tinguin amics molt poderosos a les estructures de l'Estat. Si saben que els tenim por, s'encoratgen. I ho saben i es nota que ho saben.
Probablement guanyarà les eleccions el PSOE i haurà de decidir si segueix instal·lat en una actitud acomplexada o assumeix la seva responsabilitat. Haurà de decidir si aborda els problemes de cara i els dona resposta o si, com els darrers anys, s'amaga entre les cortines dels despatxos oficials, els discursos retòrics i insubstancials i la repressió.
Del que no hi ha dubte és que si opta per aquest camí, el conflicte polític que hi ha plantejat a Catalunya no desapareixerà, ben al contrari, es complicarà exponencialment. I la inestabilitat política i el bloqueig pot provocar unes conseqüències devastadores per la crisi econòmica que s'acosta inexorablement. Tot plegat, ofereix una nova pista de creixement al totalitarisme, que es mou amb molta comoditat entre el caos, el pessimisme i la banalitat dels seus adversaris.
Les enquestes pronostiquen un PSOE més dèbil. Potser això l'obligarà a canviar l'actitud. Està per veure si serà capaç de contrariar amb algunes decisions valentes el règim del '78. Enlloc, però, està escrit que un col·lectiu no opti pel suïcidi. Hi ha exemples ben notables. En qualsevol cas, davant tantes incerteses, més que mai, un dia com avui cal demanar anar massivament a votar. Ens ho juguem tot.
Pactar, dialogar i arribar acords no és cap estrany comportament. Ho fan a totes les democràcies i en totes, als qui guanyen, els fa la mateixa mandra haver de compartir el poder amb adversaris polítics. No imagino al Canceller Schroeder saltant d'alegria al nomenar Vicecanceller i Ministre d'Exteriors de la República Federal Alemanya a Joschka Fischer, líder dels Verd. Ni a Cameron en nomenar a Nick Clegg, líder dels Liberal Demòcrates, Viceprimer Ministre. Però a les democràcies parlamentàries cal llegir els resultats, respectar-los i actuar en coherència.
S'ha instal·lat un relat segons el qual, dialogar és una mostra de debilitat i poc menys, que trair els mateixos ideals. Es tracta d'una concepció testosterònica de la política, antiga i reaccionària.
El bloqueig que pateix Espanya té un nom i se'n diu supèrbia. El veiem a l'hora de formar govern o de resoldre les grans qüestions que té sobre de la taula. O canvia aquesta actitud o la paràlisi i els problemes s'enquistaran encara més.
La campanya electoral també ens ha donat la lamentable oportunitat de veure com l'extrema dreta ha cavalcat en solitari, per la complicitat dels seus aliats i la debilitat ideològica d'un PSOE atemorit pel relat reaccionari que ha imposat la dreta i l'extrema dreta. El debat en va ser una patètica mostra. Afirmacions d'una gravetat extraordinària, van quedar sense resposta per part dels qui, ostentant el govern, haurien d'haver-los desmentit.
Per altra banda, a qualsevol país del nostre entorn, el debat de la campanya hauria estat com fixar un cordó democràtic al feixisme que representa Vox. A Espanya s'ha normalitzat a la velocitat de la llum l'extrema dreta. Vox apareix com un possible aliat més, d'una eventual majoria conservadora. Com si això fos normal! De fet, si algun cordó es fixa, és en relació amb els partits independentistes, assumint el PSOE el marc mental que imposen els ultres.
Al feixisme se'l combat de cara. Posant en evidència les seves mentides i els seus odis. I els seus crims. Amb coratge i amb valentia. Prenent consciència que en aquest combat ens ho juguem tot. I no de forma pusil·lànime, malgrat tinguin amics molt poderosos a les estructures de l'Estat. Si saben que els tenim por, s'encoratgen. I ho saben i es nota que ho saben.
Probablement guanyarà les eleccions el PSOE i haurà de decidir si segueix instal·lat en una actitud acomplexada o assumeix la seva responsabilitat. Haurà de decidir si aborda els problemes de cara i els dona resposta o si, com els darrers anys, s'amaga entre les cortines dels despatxos oficials, els discursos retòrics i insubstancials i la repressió.
Del que no hi ha dubte és que si opta per aquest camí, el conflicte polític que hi ha plantejat a Catalunya no desapareixerà, ben al contrari, es complicarà exponencialment. I la inestabilitat política i el bloqueig pot provocar unes conseqüències devastadores per la crisi econòmica que s'acosta inexorablement. Tot plegat, ofereix una nova pista de creixement al totalitarisme, que es mou amb molta comoditat entre el caos, el pessimisme i la banalitat dels seus adversaris.
Les enquestes pronostiquen un PSOE més dèbil. Potser això l'obligarà a canviar l'actitud. Està per veure si serà capaç de contrariar amb algunes decisions valentes el règim del '78. Enlloc, però, està escrit que un col·lectiu no opti pel suïcidi. Hi ha exemples ben notables. En qualsevol cas, davant tantes incerteses, més que mai, un dia com avui cal demanar anar massivament a votar. Ens ho juguem tot.