El 25 de novembre de 2014, Artur Mas va reunir més de 3.000 persones a l'auditori del Fòrum de Barcelona per exposar-los el seu full de ruta després del 9N. La conferència es va titular així: "Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar". Oriol Junqueras i Marta Rovira, tot i que no tenien previst assistir-hi, hi van anar.
"Comparec, únicament i exclusivament, com a president de la Generalitat, la meva reflexió d'avui no compromet ningú més". La reflexió era tan seva que només una o dues persones de la seva confiança en sabien el contingut abans de fer-se públic.
Dos anys abans, Mas, si es fa cas a les tradicions de les democràcies avançades, que tant agraden quan convé als postconvergents, hauria d'haver dimitit després de perdre 12 diputats en les eleccions al Parlament del 2012. Però no ho va fer, sabedor, segurament, que ell era l'únic que podia evitar el col·lapse del partit i de la federació amb Unió.
Aquell 25 de novembre del 2014, Mas estava eufòric, content. S'havia aconseguit celebrar el 9-N i s'havia aconseguit desobeir, per primera vegada, l'Estat. I ell, després de perdre 12 diputats i després de la confessió de Jordi Pujol sobre la deixa del seu pare que havia amagat a Andorra, havia aconseguit erigir-se en el líder que, suposadament, necessitava el país per tal de començar, ara sí, el camí cap a la independència i, de retruc, emmanillar tant com es pogués ERC.
Però Mas, per molt astut que sigui, es va equivocar. I molt. El gran amant de les metàfores marineres va menysprear i ignorar els republicans. M'explico. Si els projectes no es fan des del personalisme i des dels interessos de partit, unes eleccions plebiscitàries i la independència exprés en 18 mesos no s'anuncien públicament sense abans haver-ne parlat amb els teus companys de viatge. I Mas no ho va fer o, si més no, a mi no em consta.
Algú pot pensar que el fet d'haver ignorat ERC va ser un simple error, un error que pot cometre tothom. Doncs, no. L'error forma part de l'estratègia convergent: evitar perdre la presidència de la Generalitat i el que això significa. Van retenir-la amb la crisi i això que van ser els campions en retallades i la retenen fins ara amb el procés i els xantatges emocionals.
El 2010, CiU tenia 62 diputats i ERC, 10. Els republicans eren la cinquena força al Parlament. El 2012, CiU en tenia 50 i ERC, 21. El 2017, JxCat, 34 i ERC, 32. ERC, segona força des del 2012. És a dir, i per no fer trampes al solitari: el procés i l'estelada sempre han estat l'anvers o revers, com es vulgui, d'un mateix objectiu: el manteniment del poder i la lluita per l'hegemonia del catalanisme. El 2012, el perill no provenia dels sempre perillosos i "impurs" socialistes, que havien estat castigats molt durament per l'electorat, sinó dels "de casa": ERC, els independentistes i republicans genuïns.
Per casualitat, em vaig trobar, a la sortida de la conferència de Mas, amb Oriol Junqueras i Marta Rovira. Estaven sols, incòmodes, observats per milers d'ulls convergents a qui se'ls havia promès el manteniment de la nòmina pública i Ítaca en 18 mesos, és a dir, el paradís. Junqueras i Marta Rovira eren els únics que podien evitar-ho, els únics que podrien posar pals a la roda. Els únics que podrien convertir l'or, l'encens i la mirra en vinagre.
Junqueras va veure en mi una cara coneguda i va esbravar-se davant una preocupada Marta Rovira, que no sabia com fer-ho perquè deixéssim de discutir-nos en ple carrer. Era obvi que, amb el que em va dir Junqueras, ERC no acceptaria la proposta de Mas. I així ho vaig dir amb un WhatsApp a l'amic Jordi Basté, perquè en el seu editorial de les 8 del matí de l'endemà ho tingués en compte.
Gairebé cinc anys després, he de donar la raó a Oriol Junqueras i a Marta Rovira. Jo vaig quedar enlluernat pel realisme màgic del discurs de Mas i per Ítaca i, a més, en cada conferència que feia deia allò de "país i no partit". En canvi, Junqueras i Rovira s'intentaven recuperar de l'OPA hostil que, amb la claca entregada de 3.000 persones, se'ls havia acabat de fer. En definitiva, eren més conscients del que s'estava jugant realment en el tauler de la política en majúscules, de com el gen convergent (Juliana dixit) estava mutant i el que mutaria encara. I Junqueras em va dir: "Jaume, no acceptarem xantatges". "Que no ho veus que se'ns està fent una pinça amb el xantatge de la societat civil?"
Mentre ERC es conformava a viure de la política i fer de crossa a CiU, ERC no era un perill. Heriberts, Hortalàs, Coloms... cap problema. Els problemes comencen amb Carod-Rovira i Joan Puigcercós. ERC passa aleshores a ser l'enemic, l'enemic a abatre. I així continua. Però ja no ho és només per als postconvergents, sinó que també ho és pel PSC. ERC ha entrat amb molta força en feus socialistes i podria guanyar les properes eleccions al Parlament, com va guanyar les Generals i les municipals a Catalunya i a l'Ajuntament de Barcelona.
I torna una altra pinça: si no hi ha canvis d'última hora, JxCat preferirà que els carcellers (sic) del PSC governin la Diputació de Barcelona, la tercera institució del país, amb un pressupost de 1.000 milions d'euros, per evitar que ho faci ERC. És a dir, perquè ens entenguem, JxCat s'estima més que siguin els repressors (sic) del PSC, com els agrada qualificar, els que facin clientelisme polític en els municipis de la circumscripció de Barcelona que els seus companys de presons, és a dir, ERC. I és que els republicans els poden "arrabassar" la presidència de la Generalitat. Els socialistes, no.
Ratlla l'ofensa equiparar pactes locals amb el govern de la Diputació de Barcelona. A més, els acords en la tercera institució del país els fan les cúpules i els dels pobles, normalment, la gent del territori. Els crits a la unitat, que tant agrada fer als postconvergents, han estat, són i seran el gran xantatge per aconseguir mantenir el que no volen dir amb veu alta: el poder. És precisament això el que Junqueras em va recriminar que no veiés aquella nit del 25 de novembre de 2014. I avui, des de la presó estan, deu continuar veient, perplex, fins on és capaç d'arribar el gen convergent. Però bé, queden 48 hores i encara poden passar moltes coses.
"Comparec, únicament i exclusivament, com a president de la Generalitat, la meva reflexió d'avui no compromet ningú més". La reflexió era tan seva que només una o dues persones de la seva confiança en sabien el contingut abans de fer-se públic.
Dos anys abans, Mas, si es fa cas a les tradicions de les democràcies avançades, que tant agraden quan convé als postconvergents, hauria d'haver dimitit després de perdre 12 diputats en les eleccions al Parlament del 2012. Però no ho va fer, sabedor, segurament, que ell era l'únic que podia evitar el col·lapse del partit i de la federació amb Unió.
Aquell 25 de novembre del 2014, Mas estava eufòric, content. S'havia aconseguit celebrar el 9-N i s'havia aconseguit desobeir, per primera vegada, l'Estat. I ell, després de perdre 12 diputats i després de la confessió de Jordi Pujol sobre la deixa del seu pare que havia amagat a Andorra, havia aconseguit erigir-se en el líder que, suposadament, necessitava el país per tal de començar, ara sí, el camí cap a la independència i, de retruc, emmanillar tant com es pogués ERC.
Però Mas, per molt astut que sigui, es va equivocar. I molt. El gran amant de les metàfores marineres va menysprear i ignorar els republicans. M'explico. Si els projectes no es fan des del personalisme i des dels interessos de partit, unes eleccions plebiscitàries i la independència exprés en 18 mesos no s'anuncien públicament sense abans haver-ne parlat amb els teus companys de viatge. I Mas no ho va fer o, si més no, a mi no em consta.
Algú pot pensar que el fet d'haver ignorat ERC va ser un simple error, un error que pot cometre tothom. Doncs, no. L'error forma part de l'estratègia convergent: evitar perdre la presidència de la Generalitat i el que això significa. Van retenir-la amb la crisi i això que van ser els campions en retallades i la retenen fins ara amb el procés i els xantatges emocionals.
El 2010, CiU tenia 62 diputats i ERC, 10. Els republicans eren la cinquena força al Parlament. El 2012, CiU en tenia 50 i ERC, 21. El 2017, JxCat, 34 i ERC, 32. ERC, segona força des del 2012. És a dir, i per no fer trampes al solitari: el procés i l'estelada sempre han estat l'anvers o revers, com es vulgui, d'un mateix objectiu: el manteniment del poder i la lluita per l'hegemonia del catalanisme. El 2012, el perill no provenia dels sempre perillosos i "impurs" socialistes, que havien estat castigats molt durament per l'electorat, sinó dels "de casa": ERC, els independentistes i republicans genuïns.
Per casualitat, em vaig trobar, a la sortida de la conferència de Mas, amb Oriol Junqueras i Marta Rovira. Estaven sols, incòmodes, observats per milers d'ulls convergents a qui se'ls havia promès el manteniment de la nòmina pública i Ítaca en 18 mesos, és a dir, el paradís. Junqueras i Marta Rovira eren els únics que podien evitar-ho, els únics que podrien posar pals a la roda. Els únics que podrien convertir l'or, l'encens i la mirra en vinagre.
Junqueras va veure en mi una cara coneguda i va esbravar-se davant una preocupada Marta Rovira, que no sabia com fer-ho perquè deixéssim de discutir-nos en ple carrer. Era obvi que, amb el que em va dir Junqueras, ERC no acceptaria la proposta de Mas. I així ho vaig dir amb un WhatsApp a l'amic Jordi Basté, perquè en el seu editorial de les 8 del matí de l'endemà ho tingués en compte.
Gairebé cinc anys després, he de donar la raó a Oriol Junqueras i a Marta Rovira. Jo vaig quedar enlluernat pel realisme màgic del discurs de Mas i per Ítaca i, a més, en cada conferència que feia deia allò de "país i no partit". En canvi, Junqueras i Rovira s'intentaven recuperar de l'OPA hostil que, amb la claca entregada de 3.000 persones, se'ls havia acabat de fer. En definitiva, eren més conscients del que s'estava jugant realment en el tauler de la política en majúscules, de com el gen convergent (Juliana dixit) estava mutant i el que mutaria encara. I Junqueras em va dir: "Jaume, no acceptarem xantatges". "Que no ho veus que se'ns està fent una pinça amb el xantatge de la societat civil?"
Mentre ERC es conformava a viure de la política i fer de crossa a CiU, ERC no era un perill. Heriberts, Hortalàs, Coloms... cap problema. Els problemes comencen amb Carod-Rovira i Joan Puigcercós. ERC passa aleshores a ser l'enemic, l'enemic a abatre. I així continua. Però ja no ho és només per als postconvergents, sinó que també ho és pel PSC. ERC ha entrat amb molta força en feus socialistes i podria guanyar les properes eleccions al Parlament, com va guanyar les Generals i les municipals a Catalunya i a l'Ajuntament de Barcelona.
I torna una altra pinça: si no hi ha canvis d'última hora, JxCat preferirà que els carcellers (sic) del PSC governin la Diputació de Barcelona, la tercera institució del país, amb un pressupost de 1.000 milions d'euros, per evitar que ho faci ERC. És a dir, perquè ens entenguem, JxCat s'estima més que siguin els repressors (sic) del PSC, com els agrada qualificar, els que facin clientelisme polític en els municipis de la circumscripció de Barcelona que els seus companys de presons, és a dir, ERC. I és que els republicans els poden "arrabassar" la presidència de la Generalitat. Els socialistes, no.
Ratlla l'ofensa equiparar pactes locals amb el govern de la Diputació de Barcelona. A més, els acords en la tercera institució del país els fan les cúpules i els dels pobles, normalment, la gent del territori. Els crits a la unitat, que tant agrada fer als postconvergents, han estat, són i seran el gran xantatge per aconseguir mantenir el que no volen dir amb veu alta: el poder. És precisament això el que Junqueras em va recriminar que no veiés aquella nit del 25 de novembre de 2014. I avui, des de la presó estan, deu continuar veient, perplex, fins on és capaç d'arribar el gen convergent. Però bé, queden 48 hores i encara poden passar moltes coses.