Ja hem deixat enrere l’any en què havia d’acabar tot, i no ha acabat res. Segur que cap dels portaveus dels oracles fúnebres del món mundial diran que s’han equivocat, que s’havien passat de voltes. Es pot entendre que hi pugui haver professionals que puguin equivocar-se en les seves anàlisis de qualsevol classe. El que no és acceptable és que hi hagi professionals que facin pronòstics catastrofistes perquè això forma part del seu modus vivendi. I n’hi ha. I molts.
Tampoc no és acceptable que siguin institucions com el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional o l'OCDE, les que ens presentin escenaris alarmistes que en la majoria de casos no es compleixen. Aquestes institucions tenen equips multidisciplinaris gegantins, cosa que els hauria de fer afinar més en els escenaris que ens presenten cada dos per tres.
No em vull posar en la pell de cap empresari, dels que es juguen el seu patrimoni, davant tanta estultícia amb la col·laboració necessària dels mitjans. Ho dic per experiència, perquè he de reconèixer que jo també vaig difondre relats totalment equivocats per part de personatges que tant de bo no hagués posat mai en circulació. I per què passa això? En la majoria de casos, perquè no som capaços, com a periodistes, de no deixar-nos fagocitar pel context, perquè no som capaços de distanciar-nos-en i perquè els mitjans, en general, volen sang, titulars que causin impacte.
Acabo amb un titular que ben segur que no es veurà enlloc: en dues dècades, la pobresa extrema al món ha passat de ser del 30% al 8,5%, segons Our World in Data (OWID). Avui, i malgrat totes les amenaces i problemes que coneixem i que són molt preocupants i greus, el món no és pitjor que ahir, sinó millor. Per exemple, ja no tenim Trump, ni Johnson ni Bolsonaro. I, en canvi, tornem a tenir Lula, un Lula que també ha après que ha de sumar, cosa que aquí alguns no ho volen entendre. Això no és ser conformista. És, senzillament, ser realista, cosa que no vol dir que no s’hagi de seguir lluitant per continuar avançant.
Tampoc no és acceptable que siguin institucions com el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional o l'OCDE, les que ens presentin escenaris alarmistes que en la majoria de casos no es compleixen. Aquestes institucions tenen equips multidisciplinaris gegantins, cosa que els hauria de fer afinar més en els escenaris que ens presenten cada dos per tres.
No em vull posar en la pell de cap empresari, dels que es juguen el seu patrimoni, davant tanta estultícia amb la col·laboració necessària dels mitjans. Ho dic per experiència, perquè he de reconèixer que jo també vaig difondre relats totalment equivocats per part de personatges que tant de bo no hagués posat mai en circulació. I per què passa això? En la majoria de casos, perquè no som capaços, com a periodistes, de no deixar-nos fagocitar pel context, perquè no som capaços de distanciar-nos-en i perquè els mitjans, en general, volen sang, titulars que causin impacte.
Acabo amb un titular que ben segur que no es veurà enlloc: en dues dècades, la pobresa extrema al món ha passat de ser del 30% al 8,5%, segons Our World in Data (OWID). Avui, i malgrat totes les amenaces i problemes que coneixem i que són molt preocupants i greus, el món no és pitjor que ahir, sinó millor. Per exemple, ja no tenim Trump, ni Johnson ni Bolsonaro. I, en canvi, tornem a tenir Lula, un Lula que també ha après que ha de sumar, cosa que aquí alguns no ho volen entendre. Això no és ser conformista. És, senzillament, ser realista, cosa que no vol dir que no s’hagi de seguir lluitant per continuar avançant.