Tots els seguidors d’equips de futbol del món pensem que el nostre club és especial i diferent dels altres, i que d’alguna manera el sentiment pel nostre equip està per sobre del que senten els altres pel seu. Que hi ha una mena de lligam que els altres no podran entendre mai. Des dels grans clubs fins als equips de barri, és una constant universal amb variants locals: atribuïm als nostres colors un significat que només els que compartim samarreta podem arribar a entendre. Fa poc vaig tenir ocasió de fer la visita guiada a Old Trafford i viure-hi un partit amb el meu fill adolescent, i certament vaig sentir el pes de la història, però no vaig poder reprimir un somriure foteta quan la megafonia del camp es va referir al United com “the greatest club in the world”. Ells, però, s’ho creuen. I això és l’únic que compta.

Ahir, tornant xino-xano de la rua mentre el meu nano continuava seguint els autocars fins a Arc de Triomf o fins a la fi del món si hagués calgut, mirava de posar ordre als sentiments experimentats i em preguntava si realment hi ha motius racionals per afirmar que el Barça és un club únic al món. Som realment especials, o simplement això que ens passa és la variant blaugrana de la necessitat humana de formar part d’alguna cosa i de la tendència, també molt humana, a pensar que la teva identitat –en aquest cas, futbolística– té alguna cosa especial –i superior, per què no dir-ho– que les altres no podran tenir mai?

Dit d’una altra manera, si fem l’esforç sobrehumà de deixar els sentiments de banda i anem només als fets indiscutibles, què fa que el Barça sigui diferent dels altres equips de futbol? Jo dic que són dues coses. Primera: dels clubs de primera línia mundial, el Barça és l’únic capaç d’estar competint allà dalt amb jugadors formats a casa i que, per tant, senten els colors. Hi ha altres clubs al món que pivoten sobre pedreres potents (Ajax, Athletic Club de Bilbao, i d’altres que no conec), però quan fas la llista dels grans clubs del planeta, aquells que tenen seguidors als cinc continents i fan que el futbol sigui un negoci global i multimilionari, no n’hi ha cap que tingui una Masia i en tregui el profit que en treu el Barça. És un fet objectiu absolutament diferencial i meravellós.

I segona: si agafes la mateixa llista de grans clubs globals, no n’hi ha cap altre que tingui com a llengua oficial del club una llengua sense estat que, a més, ha estat prohibida històricament per monarquies absolutistes i dictadures militars. Tots els altres parlen al món i a si mateixos en grans llengües globals (anglès, espanyol) o en llengües estatals i hegemòniques als seus territoris (francès, italià, alemany). És una altre fet objectiu, que inevitablement implica una càrrega política que, atenció, el Barça no ha triat. El Barça s’hi ha trobat, igual que ens hi hem trobat tots, pel fet de néixer on hem nascut. És així de simple: una Masia i una llengua sense estat, dos fets objectius que fan del Barça un club únic en el concert del futbol d’elit mundial. Cuidem-ho, no?