Aquest cap de setmana tenim doble cita electoral a Europa: a Portugal i a Romania. Certament, dos països molt diferents, amb prioritats i agendes polítiques diverses. Però tots dos casos il·lustren l’amenaça que avui representa l’extrema dreta a Europa. En el cas de Portugal perquè la consolidació de Chega té unes conseqüències tan disruptives com la irrupció de Vox en el cas de la política espanyola. El cas de Romania és més greu. Es pot sumar a la ja extensa llista d’estats governats per una expressió o l'altra de la nova extrema dreta: EUA, Rússia, Itàlia, Hongria...
Els factors que expliquen la irrupció, el creixement i la consolidació de les diferents formes d’extrema dreta són molt diversos geogràficament. Però totes les variants d’extrema dreta tenen un punt en comú: l’aplicació de sofisticades formes de desinformació en un context de desregulació i de protagonisme desfermat dels oligopolis globals de la comunicació. Aquestes estratègies de desinformació perfectament dissenyades i sistemàticament aplicades actuen com a vector central de l’acció política de l’extrema dreta. I, per cert, els “laboratoris d’idees” més ben finançats i més influents són nord-americans i fa molts anys que treballen.
En els països de capitalisme avançat, el públic preferent, però no exclusiu, d’aquestes estratègies comunicatives de desinformació són els joves. Uns joves que poden sentir-se amenaçats per la perspectiva d’un futur incert o mediocre, i que poden ser receptius als relats de discursos demagògicament individualistes, antifeministes o xenòfobs. En termes històrics, aquest escenari és inèdit i molt preocupant. I no sembla que hi hagi prou consciència de l’abast i la profunditat de l’amenaça.
Quin paper hauria de jugar l’esquerra democràtica en aquests països? A parer meu, la prioritat hauria de ser la de liderar l’articulació fronts democràtics d’ampli espectre amb un triple objectiu: fer viable i consolidar l’estat del benestar; blindar els drets civils i democràtics, i desenvolupar estratègies per combatre la desinformació amb una acció combinada del sistema educatiu i els mitjans de comunicació. Cal, en definitiva, vitaminar les polítiques públiques transversals per garantir aquest doble objectiu. Això a Portugal, a Alemanya o a Finlàndia. També a Catalunya.
En el cas català hi ha un factor diferencial: el canvi demogràfic dels darrers 25 anys. La Catalunya dels 8 milions ja no és la Catalunya dels 6 milions. Els reptes d’avui o són nous o tenen més dimensió. Com bé s’argumenta en el tot just aprovat Pacte Nacional per la Llengua, actualment el 40% de la població catalana d'entre 25 i 45 anys ha nascut a l’estranger. Per entendre la significació d’aquesta magnitud, el Pacte recorda que en el context europeu les xifres van des del 31% d’Àustria o Suècia al 17% de França o el 15% de Finlàndia.
Ara, com fa 40 anys, a Catalunya el futur de la cohesió social i l’aprofundiment de la cultura democràtica estan íntimament lligats a la capacitat que demostrem per mantenir i reforçar la capacitat d’identificació col·lectiva de la llengua pròpia. La llengua catalana està certament amenaçada. El seu ús social s’ha estancat i retrocedit. Però, paradoxalment, continua sent un recurs bàsic i del tot insubstituïble de cohesió social. En aquest sentit, el diagnòstic recollit al Pacte és el més solvent fet pel govern de Catalunya des dels anys 80 del segle passat.
Quines conclusions en podem treure d’aquest diagnòstic. Moltes i molt diverses. Van des de la necessitat d’ajustar el model productiu, fins a les mesures que afecten el sistema educatiu. Però, pensant en la població jove i destacaria la urgència d’actuar simultàniament en tres àmbits: el de la lluita contra la desinformació, el del reforçament i democratització de l’ecosistema comunicatiu i un nou impuls de la llengua. Un impuls que només pot passar perquè estigui realment disponible sempre i arreu, i que sigui atractiva i necessària. Exactament, el contrari del que vol el nacionalisme espanyol hegemònic: una llengua catalana invisible, antipàtica i prescindible.
En termes democràtics i nacionals aquest no és un tema pugui ser objecte de lluita tàctica i partidista. És un tema de país, de compromís democràtic en el sentit més ple i profund del concepte. Per això mateix em resulta incomprensible el posicionament de la CUP i de Junts respecte al Pacte Nacional per la Llengua. Incomprensible en clau catalanista, però també, i més greu, incomprensible en clau democràtica.