Els governants són un mirall de la societat que governen. Som molt propensos a criticar els representants públics amb insults descarnats i pujades de to sense tindre en compte que en fer-ho, fem evident la contradicció humana. Som altament exigents amb els altres i poc crítics amb nosaltres mateixos. Si a més els polítics són d'altres països, la crítica ferotge es multiplica sense considerar que en les democràcies, els que ens governen han estat votats per la majoria de ciutadans. A Europa, el president dels Estats Units, Donald Trump no surt gaire ben parat en els nostres mitjans de comunicació després de veure les decisions que està portant a terme en política internacional i en economia. La veritat és que des d'aquest costat de l'Atlàntic no els hi veiem massa sentit i estem convençuts que són receptes equivocades que els acabaran perjudicant a ells mateixos.

No obstant això, si mirem d'entendre que està fent més enllà de les extravagants formes d'actuació que l'acompanyen més pròpies d'un empresari autoritari que no d'un polític tradicional, podrem observar que intenta donar solucions a un estat de desesperació davant d'alguns grans reptes: un model ètico-social resumit en la cultura woke que ha evolucionat a una gran velocitat amb una cultura consolidada de drets individuals i de gènere que una gran part de la població dels EUA no accepta. Ens pot semblar que Europa encapçala aquest moviment, però només cal seguir la premsa americana per veure que els EUA van un pas per endavant en molts estats.

Trump viu una situació econòmica crítica pel deute que té acumulat d'un trilió de dòlars, un terç de tot el deute mundial, xifra que no hi cap en les calculadores que tenim per casa, però que s'estima que generarà en aquest 2025 uns 952.000 milions de dòlars en interessos amb un increment del 8% respecte al 2024. Cal dir que l'actual president, durant el seu anterior mandat no només no va fer res per reduir el deute sinó que el va continuar fent créixer al mateix ritme que ho van fer les administracions demòcrates.

Podríem dir que quasi tot l'endeutament d'aquest exercici que té el país anirà a pagar els interessos dels deutes acumulats. Totes les projeccions apunten que si no es corregeix aquesta situació, el 2035, en deu anys, el 22,2% dels ingressos federals anirien a pagar interessos del deute. Amb aquest panorama cau la confiança dels inversors, nacionals i estrangers i la qualificació creditícia del país. Si la majoria del nou deute va a pagar deutes anteriors, no queden recursos per invertir en infraestructures, escoles i sanitat generant un model socialment tensionat, amb una inequitat creixent on els rics ho són cada dia més i els pobres cada cop més pobres.

També podem observar que el país policia del món des de la Segona Guerra Mundial i especialment des de la caiguda del mur de Berlín, veu com les tensions cap a la multipolaritat global amb nous actors com els BRICS, posen en qüestió el centre de gravetat del dòlar i la Navy i, per tant, amenacen dos grans eixos de la prosperitat dels EUA. La taxa d'atur es manté baixa, però els salaris segueixen la mateixa tendència que a Europa que no pugen en els darrers anys pels nous ocupats perdent poder adquisitiu.

En els darrers 20 anys la població immigrant ha arribat als 53,5 milions, el 15,8% de la població total ha nascut fora dels EUA, la proporció més alta des del 1850, però, tot i això, la taxa de fertilitat ha davallat en 20 anys un 15%. El problema de fluxos migratoris està servit com ho està a Europa creant una crisi identitària en grans capes socials, especialment d'ingressos baixos.

A nivell d'estalvi, les famílies americanes destinen el 4,4% del que ingressen a estalviar-ho enfront del 40% dels xinesos tant per motius de protecció social com de cultures de gestió de la previsió diferent. Aquest fet fa que la resiliència d'ambdues societats davant de futures crisis sigui diferent i que la societat nord-americana pugui patir més davant les adversitats.

Trump palpa amb encert la desesperació de molts dels seus compatriotes, la fa seva, guanya les eleccions i vol enviar senyals als seus votants que compleix el que diu sobreactuant diàriament. Utilitza un llenguatge verbal i no verbal contundent amb polítiques unilaterals, coercitives d'imposició i de curt termini que si li funcionen s'atribuirà el mèrit i que si no prosperen podrà culpabilitzar als altres dels seus errors.

L'ideari MAGA potencia la por per generar adhesions, pretén resoldre problemes complexos amb solucions simples. Com viu Europa, els EUA necessiten fer grans reformes en molts àmbits, infraestructures, administració pública, polítiques migratòries entre d'altres que requereixen temps i grans consensos que no està buscant. La Xina, país de matriu autoritària on no hi ha cua per anar a viure, per la via de la imposició i sense un govern democràtic de tipus occidental, s'estalvia la complexitat de generar consensos i com un eixam d'abelles obedients, segueixen cegament a l'abella reina amb plans a llarg termini sense l'escrutini periòdic d'unes eleccions però amb una eficàcia inapel·lable.

Trump té al cap, en l'etapa final de la seva vida, l'imaginari del hard power, del lideratge empresarial antic que el vol reproduir a la seva societat i a les relacions entre països. Ell només entén que a la vida hi ha winners i loosers per això es rodeja d'una aristocràcia econòmica que vol assaborir el poder i el prestigi que els falten al seu currículum. Un model centrat en la força i no en l'atracció i la convicció, tal com encertadament ho van entendre el 2004 Hu Jintao i Robert Gates impulsant el soft power en les relacions internacionals. Mirem si no l'índex mundial del Soft Power on un país autoritari com la Xina va escalant cada any posicions situant-se en la segona posició darrera dels EUA que reculen lentament. Aquest reconeixement mundial que havia tingut els EUA va la baixa malgrat ser un país de valors profundament democràtics i sorprèn que el seu principal competidor, mancat de llibertats i seguretat jurídica es vagi situant com un país que no genera anticossos davant l'opinió mundial.

Trump pot llegir bé el que pensen molts dels seus compatriotes, però la posada en escena, com seu, com mira, com parla, com dona la mà, la seva signatura, l'exposició pública dels documents signats, el desacrediten i projecta una inseguretat profunda que ha de compensar amb la força. Les formes importen i molt en política. La diplomàcia va ser creada per cuidar-les i evitar conflictes i guerres entre països.

Una part important del seu electorat el va seguir esperant reformes profundes i resultats que revertissin el gris futur que els espera a les noves generacions, però no poden compartir les seves formes i estirabots que més que propostes semblen, en molts casos ocurrències del “mando y ordeno”. Espero que aquest humil article d'opinió no arribi als censors del president i que em limitin l'entrada propera en aquest magnífic país que tornarà, sens dubte, a retrobar l'arrel dels valors que el van fer gran i admirat.