Déu n’hi do, amb l’empremta musical de les darreres Creus de Sant Jordi, atorgades aquest dijous a l’MNAC pel president Salvador Illa. Tres distincions procedeixen directament d’aquest àmbit, les concedides al grup rumber Sabor de Gràcia, el director d’orquestra Josep Pons i Viladomat, i a títol pòstum, el teclista de Mishima (i que va ser director del Mercat de Música Viva de Vic), Marc Lloret. La banda, Mishima, va actuar a la gala, com Maria del Mar Bonet. Hi ha, però, una altra figura guardonada que traspua música encara que no es noti gaire, o que no ens recordem del seu currículum. 

Parlo d’Isidor Marí, que va ser presentat a la gala de les Creus com a “filòleg i sociolingüista”, cosa indubtablement certa, encara que ell ha estat alguna cosa més que això. A banda d’haver ocupat diversos llocs de responsabilitat, en matèria de política lingüística, a l’administració catalana (anys vuitanta i noranta), abans de tot això, Marí va ser integrant d’Uc, el grup eivissenc de folk, batejat en honor al crit tradicional dels àmbits rurals de l’illa, que els anys setanta va fer una feina crucial en la recuperació del repertori tradicional de les Pitiüses.

Els àlbums que aquesta formació integrada per Marí, Victorí Planells i Joan Marí ‘Moreno’ va enregistrar, molt intensament el primer, ‘Cançons d’Eivissa’ (1974), i el segon, ‘En aquesta illa tan pobre’ (1976; un títol que xoca amb l’actual percepció de l’illa com a ‘hub’ del luxe), són peces molt estimades pels eivissencs, i les seves tonades sonen sovint a places i festes majors. Amb la particularitat, ben illenca, que poden ser gaudides per damunt del gust polític de cadascú, mirant tant cap a l’esquerra com a la peculiar mena de dreta autòctona d’Eivissa, que preserva la llengua en els seus cercles familiars (i que, per desgràcia, no troba necessari demanar-ne uns mínims de respecte i coneixement als nous residents). Trobo que el text que explica el perquè de la seva Creu de Sant Jordi podria haver destacat una mica més aquest aspecte de la seva trajectòria, esmentat molt de passada. Ep, que ni tan sols diu que és eivissenc!

I la distinció és oportuna precisament per això, perquè avui no són gaires els senyals de diàleg o complicitat cultural, des de Catalunya, amb aquesta illa associada ara al turisme ‘vip’, als treballadors que paguen centenars d’euros per dormir a un balcó i els comptes de restaurants que aixequen polseguera a les xarxes. Marí ha fet molta vida a Barcelona, però Uc és l’exponent musical eivissenc per excel·lència, en confluència molt natural amb la cançó i el folk catalans dels anys setanta. En aquells primers discos hi van col·laborar músics de l’òrbita laietana com ara Manel Joseph (Orquestra Plateria) o Xavier Batllés (Orquestra Mirasol). Anys més tard, als noranta, Serrat va triar una de les seves cançons, ‘Flors de baladre’, composta per Isidor Marí, en el seu doble àlbum d’homenatge a la nova cançó, ‘Banda sonora d’un temps, d’un país’, al costat de peces de Raimon, Ovidi Montllor o Maria del Mar Bonet. 

Som en uns temps de fractures de la transmissió del coneixement i de la memòria, on ja no podem donar per fet que les coses i les persones que no fa gaires anys eren considerades rellevants siguin del domini comú de les noves generacions. No fa gaire, un xicot barceloní de trenta anys em deia que no sabia qui eren El Último de la Fila. Ja veiem com van les coses. Així que celebrem aquesta Creu de Sant Jordi per a Isidor Marí, tot pensant que una part de la distinció va cap a aquell grup, Uc, que un dia va ser important, tot i que avui tingui a Catalunya un rang de perfecte desconegut.