En la ferida Europa de la postguerra de la segona mundial, els vincles perquè avui puguem parlar d’una Unió Europea van establir-se amb dificultats, imperfeccions, avenços i retrocessos. No tenim una UE desitjada, però formar-ne part ens garanteix accés a polítiques globals i a institucions de verificació o de Justícia que no tindríem.
Més enllà dels diferents tractats que han anat configurant la nova modalitat de governança de la vella Europa, els diferents estats que l’integren han hagut d’establir processos d’aproximació i col·laboració. Segur que el més destacable va ser el Tractat de l’Elisi, també conegut com el primer tractat d’amistat (1963) entre Alemanya i França que va establir les bases d'una nova relació que posava fi a segles d'enemistat francoalemanya.
Pel que fa a la relació de França amb Espanya, es va pactar en l’etapa d’ambaixador a França de Joan Raventós i Carner, entre el 83 i el 86, arribant a un acord l’any 1985 que establia trobades (cimeres) anuals. Montpeller (1988), Valladolid (1989), Albi (1992), Foix (1994), Salamanca (1997), Perpinyà (2001), Màlaga 2002), Carcassona (2003), París (2005), Girona (2006), París (2012), Madrid (2013), Montauban (2021) i Barcelona (2023), per citar-ne les de conclusions més rellevants.
Aquests darrers dies Le Pen i Vox, dos partits que no volen la consolidació europea, ni la federalització del seu funcionament, estan de celebració perquè per sorpresa de la majoria de partits europeus (menys els que la volen destruir) l’estructura basada en acords de col·laboració ha patit una gran entrebancada. El Congrés dels diputats no ha aprovat el tractat de Barcelona signat entre Emmanuel Macron i Pedro Sánchez.
La possibilitat que trimestralment algun ministre (segons la temàtica) participi en el Consell de Ministres de l'estat veí, raó per la qual els partits d’extrema dreta i el PP arrossegat l’han portat al Tribunal Constitucional perquè hi veuen una pèrdua de sobirania allà on altres veiem una maduració del que voldríem que fossin passes cap al federalisme europeu. Per exemple, el tractat d’amistat entre França i Itàlia, conegut com l’acord del Quirinale, 2021) ja contempla aquesta possibilitat i no s’ha derogat amb el nou govern de Meloni.
Junts va viure malament que la cimera es fes a Barcelona, oblidant que ja s’havia fet a Girona i a diferents poblacions de la Catalunya Nord i així han volgut mostrar el seu enuig que sumat a la ruptura irreparable en l’esquerra de l’Esquerra, han coincidit amb Podemos que també s’ha abstingut. Ara resulta que la intensificació de relacions i ser més europeus, no compta amb el suport de la majoria de la investidura.
Les relacions actualment entre Espanya i França són bones. Hi ha més problemes de desconfiança a França, que és reticent a intensificar amb celeritat les connexions elèctriques i, també, té el fre posat en la connexió per alta velocitat ferroviària. Ambdues coses es resoldran si s’intensifiquen els treballs comuns, no si des de la península que són els que necessiten que aquests temes es resolguin són els que impedeixen la ratificació de l’acord.
Una setmana de molt soroll, casos d’investigació judicial que incrementen la baralla constant, intensificació dels atacs genocides sobre el poble palestí, visites als emirats del Golf Pèrsic de Trump en una barreja inadmissible de negocis públics i privats, victòries del Barça, eleccions a Romania, Polònia, Portugal... Una setmana molt carregada de temes per a posar la mirada en el que ara mateix hauria de ser rellevant, la política internacional.
Si Junts haguessin votat a favor, el tractat s’hauria aprovat i sembla que el gran inconvenient és que va firmar-se a Barcelona i Podemos pensa que quan en temes internacionals mostra una indescriptible radicalitat, guanya punts d’una política institucional que el seu propi espai els en va allunyar però que desitjarien ser-hi.
Traslladar a la política internacional les baralles partidistes no és una bona fórmula. Alguns ho fan i una mostra és que en les eleccions europees obtenen representació formacions com les d'Alvise perquè també per a alguns ciutadans el vot d’àmbit internacional pot permetre extravagàncies. Ja és hora que entenguem que Catalunya com a nació, Espanya com estat, Ibèria com a península, no té gaires possibilitats de mantenir els avenços socials i aconseguir-ne de nous si els dirigents dels seus partits no entenen que és en l’esfera global on es juga la partida d’una humanitat civilitzada.
Per als localistes, que no els agrada mirar lluny, la política dels passos entre el nord i el sud dels Pirineus per colls de muntanya que no són carreteres homologades s’ha discutit en aquestes cimeres. Primer era el problema de la permeabilitat i els refugis de l’organització terrorista ETA qui els va condicionar fins al 2011 i ara els discursos encesos sobre la immigració il·legal a França. La política global té concrecions i la decisió de no ratificar el Tractat ha tornat a posar en risc el pas pel Coll de Banyuls.