El gran drama de la democràcia espanyola és que els dos partits que s’alternen en el poder són perfectament bescanviables. No sorprèn a ningú que un cas de corrupció com el de Koldo García, Santos Cerdán i José Luis Ábalos s’hagi esdevingut dins d’un partit com el PSOE, com tampoc no ens crida l’atenció que un ministre del PP com Montoro pogués haver muntat una organització criminal d’enorme magnitud. Aquesta corrupció és endèmica i consubstancial al sistema bastit durant la transició, fruit d’un pacte entre demòcrates i feixistes. No ens sorprèn i ho hem normalitzat. El drama de veritat és que són dues cares d’una mateixa moneda, i en el cas espanyol, el cas Montoro ben bé podria ser protagonitzat per un ministre del PSOE, o el tal Cerdán podria haver estat el secretari d’Organització del PP, i no ho trobaríem gens estrany.
La mà dreta del president del govern cobrava comissions per adjudicar obra pública. El ministre d’Hisenda del govern anterior feia servir l’Agència Tributària com a eina d’extorsió i modificava les lleis per complaure els clients del seu bufet. Són notícies que ja no ens fan ni pessigolles.
També trobem d’allò més normal que els jutges i fiscals vagin pel món amb el carnet de “progressistes” o “conservadors” a la boca, i es limitin a ser el braç executor del PSOE i el PP en l’àmbit judicial. Ni tan sols aixequem una cella quan converses enregistrades, proves, correus electrònics i fins i tot expedients sencers o projectes de sentències són filtrades a la premsa com si fos d’allò més normal.
No veiem cap irregularitat democràtica en el fer que ni més ni menys que el ministre de l’Interior —responsable dels serveis d’intel·ligència i de seguretat de l’Estat—hagi rebut fins a 7 condemnes per negar-se a investigar tortures.
Llegim els titulars i ni ens immutem quan veiem que els bancs han guanyat en el trimestre 3.000, 4.000. 5.000 milions d’euros, o més, mentre nosaltres, els nostres fills i els nostres nets pagarem amb els impostos els 100.000 milions del rescat bancari del qual no retornaran ni un cèntim.
Per no parlar de la catalanofòbia que ja està tan integrada que no s’amaga. Per això arrencaran les pintures de Sixena del MNAC, però la Dama d’Elx romandrà tan tranquil·la. Per això la ministra d’Hisenda pot exclamar que “no hi haurà privilegis per a cap territori” pel que fa al finançament, mentre Euskadi i Navarra continuen menjant a part com si la cosa no anés amb ells. O Madrid es beneficia del factor capitalitat com si fos una gràcia divina (per això en els estats seriosos la capital és un districte especial). Es veu que alguns són més iguals que d’altres.
La “normalitat” espanyola ens està matant. Ho comproven els partits sobiranistes catalans que creien que “aquest cop sí que compliran” i “cobrarem per avançat”, i ara veuen que —com en els darrers tres-cents anys— l’Estat mai no compleix els seus compromisos amb Catalunya. Però ja ho sabem, ho trobem “normal”. Ens ho mirem des del sofà i fem una piulada per expressar la nostra indignació. I tal dia farà un any.