Des que la setmana passada va plegar Noelia Núñez com a dirigent i diputada del PP per haver falsejat el currículum, s'ha posat en marxa una competició per veure quin partit detecta més trajectòries acadèmiques i professionals fradulentes en el rival. L'episodi de José María Ángel Batalla, comissionat del govern espanyol per la dana al País Valencià, n'és l'últim exemple. Els dubtes sobre el seu currículum -hauria inflat les dades per accedir a una plaça de funcionari durant la dècada dels vuitanta- han servit perquè el PP, erigit després de l'adeu de Núñez com a garant de la transparència a l'Europa occidental, n'hagi exigit el cap. L'espectacle, també a l'estiu, tendeix a ser d'allò més instructiu.
Trajectòries al marge -els títols són importants, només faltaria; també ho són les habilitats, la capacitat per resoldre problemes i la consideració cap a la ciutadania, tres conceptes que no sempre surten de les aules ni dels currículums acadèmicament més brillants-, la polèmica arriba la mateixa setmana que Alberto Núñez Feijóo s'ha reunit amb associacions de víctimes de la dana. Un dels missatges que els ha traslladat és que no és competència seva destituir Carlos Mazón, però a ningú se li escapa que en una altra etapa qualsevol president del PP hauria estat prou fort per forçar un lideratge al capdavant del País Valencià. Mariano Rajoy ho va fer amb Francisco Camps.
Mazón continua constituint el principal plom a les ales de Feijóo. Els dos centenars de morts, les múltiples versions aportades davant del públic i de la justícia, el dinar generós al Ventorro i la sensació de menyspreu cap a les víctimes -no s'ha reunit amb cap de les associacions- no han estat motius suficients per apartar-lo. I no és descartable, perquè els comportaments electorals són previsibles, que el PP se'n pugui sortir a les properes eleccions, sigui amb Mazón de candidat o amb una alternativa que tingui més cara i més ulls. La memòria és curta, en política, també quan hi ha desgràcies. A Galícia, als populars els va anar d'un escó tenir majoria absoluta després del Prestige.
El problema per a Feijóo és que, encara que Noelia Núñez -un fusible, en el fons- sigui ara la màxima representant de la decència després d'haver mentit en el currículum, no podrà mai exigir dimissions si Mazón ocupa el principal càrrec al País Valencià. Que el fiscal general de l'Estat nomenat pel PSOE estigui a un pas del judici és notable, però el PP -amb els morts a l'armari que acumula, començant per la policia patriòtica i per l'operació Kitchen, a punt de ser jutjada- no és exemple de res. És probable que Álvaro García Ortiz estigui tacant el càrrec amb la imminència de la fotografia al banc dels acusats, però la instrucció no deixa de ser un despropòsit. Lawfare? Fa gràcia que l'hagin descobert.
Qüestions del Madrid DF -on tot es magnifica i tendeix a l'autoparòdia- al marge, el cert és que el lideratge de Feijóo continua presentant mancances malgrat que Pedro Sánchez travessa el pitjor moment des que va posar els peus a la Moncloa. Pot reunir-se tantes vegades com vulgui amb les associacions de víctimes, però si el líder del PP manté el president valencià en el càrrec no resultarà creïble a ulls de qui ho van perdre tot. I Feijóo es troba en la tessitura, complexa, de no haver -només- de guanyar les properes eleccions: ha de vèncer amb el marge suficient per dependre el mínim de Vox. Que és, exactament, el contrari del que passa al País Valencià.