Tu, mutis i a la gàbia. Respectuosa, educada, silenciosa. Digues hola, fes-li dos petons i dona-li les gràcies. I la prudència per sobre de tot. Tu, calla. Encara que no t’agradi el que sents, que el menjar que t’han servit sigui una porqueria o que el pentinat que t’han fet no sigui el que havies demanat. L’educació que es confon amb la resignació. El silenci davant d’allò que no t’agrada. Quedar bé, pagar i marxar. Amb l’opció de no repetir, sí. De no tornar a posar-hi els peus com a única alternativa. O fins i tot de donar una segona oportunitat per si de cas han canviat alguna cosa. I si només tenien un mal dia? I si aquest cop ho fan millor? Potser només era que no en sabien més.
Fa unes setmanes vaig anar al dentista per fer-me la neteja anual. Un lloc de confiança, on pago el servei tot i tenir-lo inclòs a l’assegurança de salut. Penso que ja m’agrada com m’ho fan, almenys sempre havia estat així. Fins aquest últim cop, que no satisfeta amb el resultat, i després de donar-hi voltes, per allò de la prudència, vaig decidir tornar per demanar que m’ho fessin bé. Bones paraules, per no ofendre a ningú, i un “si us anés bé, m’hauríeu de fer una repassada”. Sorpresa la que em vaig endur quan em van dir que hauria de tornar a pagar. O sigui, que a sobre que no ho fan bé a la primera, jo he de tornar a pagar la segona. Emprenyada com una mona, òbviament m’hi vaig negar, i finalment m’ho van fer “sense cap cost” va dir la noia. Potser no va comptar que hi vaig haver d’anar dues vegades. Ni tampoc que soc jo la que vaig passar el mal tràngol. El de demanar tornar-hi i el de negar-me a pagar dos cops.
Quin mal moment. I quantes vegades m’he empassat gripaus per ser prudent. Pel què diran i perquè m’ha sabut greu. Marxar amb cara d’idiota i fer la pataleta quan he arribat a casa. M’han fotut el pèl i no he sabut reaccionar. Aquell dia que em van cobrar de més. Aquell altre que em van demanar com havia dinat i vaig dir que bé per compromís. El moment que vaig aguantar els crits dels veïns pel bé de la comunitat. O el dia que se’m van colar a la cua i vaig decidir callar. La sensació d’impotència que et crema per dintre però que saber-la verbalitzar. La mala llet que se’t fa agra per no dir què penses en el moment precís. Sempre he anat tard. Perquè volent ser educada, he acabat callant massa cops.
De tot se n’aprèn i amb l’edat els forats del filtre són més amples. I tot i que mai he demanat un full de reclamacions, cada cop tinc més clar que si no ens queixem no avancem. No dic de filar prim ni de reclamar-ho tot. Ni de ser massa prudents ni de passar-nos de pudents. No dels que fan pudor, sinó dels que van amb el dret a la mà i ho critiquen tot. Però si de ser sincers quan ens demanen si hem estat a gust al restaurant. De poder tornar al dentista o a la perruqueria si no hem quedat satisfets. De poder dir, amb educació. Perquè si jo callo i tots callem, si tots optem per la prudència i evitem la crítica constructiva, els que ho fan malament seguiran pensant que ja ho fan bé com ho han fet sempre.