Quina obsessió, Déu meu! Quina obsessió que tenen alguns, sobretot polítics madrilenys, premsa en general i alguns intel·lectuals i polítics catalans, a donar per acabat i enterrat el procés. Quan els fets, els que siguin, s’analitzen des d’apriorismes, el més normal és que la diagnosi sigui totalment equivocada.
Ja es poden fer no sé quantes enquestes que et diguin que el nombre de ciutadans a favor de la independència sigui avui molt inferior als resultats de 2017. Ja es poden organitzar milers d’actes per certificar que el que va començar el 2010 i que no va parar de créixer des de 2012 fins a l’octubre de 2017, avui, és història. Ja es poden escriure centenars de llibres i milers d’articles per enterrar tot el que s’ha viscut. Ja es poden fer totes les coses que es vulguin, fins i tot, cimeres hispanofranceses a Barcelona per demostrar al món que Catalunya està pacificada, que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya no s’ha resolt. I és que això és el procés: conflicte polític.
Ningú, absolutament ningú, pot dir avui que no es tornarà a fer una declaració unilateral d’independència. Ningú. Per tant, quan es diu que el “procés s’ha acabat”, el que realment s’està dient és que s’està més que content que no hagi sortit com la majoria del Parlament volia. Això és el que s’està dient. Directament. No passa res. Tothom és lliure de dir el que vulgui, però les coses com més clares millor.
I ara, una vegada aclarit el tema: amb qui estan els que contínuament diuen que el procés s’ha acabat? Perquè això és el que interessa, no? Estan per resoldre el conflicte polític? Estan per fer costat als que interpreten la Constitució i el Codi Penal de la manera més restrictiva possible? O estan per buscar solucions a la demanda de bona part de la societat catalana de voler decidir? Amb qui estan? A veure si ens entenem: el procés acabarà quan la política, repeteixo, la política, ofereixi una solució al conflicte que satisfaci la majoria. I la solució, evidentment, encara se l’espera.
Ja es poden fer no sé quantes enquestes que et diguin que el nombre de ciutadans a favor de la independència sigui avui molt inferior als resultats de 2017. Ja es poden organitzar milers d’actes per certificar que el que va començar el 2010 i que no va parar de créixer des de 2012 fins a l’octubre de 2017, avui, és història. Ja es poden escriure centenars de llibres i milers d’articles per enterrar tot el que s’ha viscut. Ja es poden fer totes les coses que es vulguin, fins i tot, cimeres hispanofranceses a Barcelona per demostrar al món que Catalunya està pacificada, que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya no s’ha resolt. I és que això és el procés: conflicte polític.
Ningú, absolutament ningú, pot dir avui que no es tornarà a fer una declaració unilateral d’independència. Ningú. Per tant, quan es diu que el “procés s’ha acabat”, el que realment s’està dient és que s’està més que content que no hagi sortit com la majoria del Parlament volia. Això és el que s’està dient. Directament. No passa res. Tothom és lliure de dir el que vulgui, però les coses com més clares millor.
I ara, una vegada aclarit el tema: amb qui estan els que contínuament diuen que el procés s’ha acabat? Perquè això és el que interessa, no? Estan per resoldre el conflicte polític? Estan per fer costat als que interpreten la Constitució i el Codi Penal de la manera més restrictiva possible? O estan per buscar solucions a la demanda de bona part de la societat catalana de voler decidir? Amb qui estan? A veure si ens entenem: el procés acabarà quan la política, repeteixo, la política, ofereixi una solució al conflicte que satisfaci la majoria. I la solució, evidentment, encara se l’espera.