Pedro Sánchez va convocar eleccions per arrogància. I per incapacitat de llegir la realitat de forma adequada. No va escoltar als qui l'advertien de les conseqüències. Pel que sembla, Pedro Sánchez escolta ben poc. Una actitud pròpia dels dirigents als qui més falta els fa.
El panorama polític és complex i els dirigents tenen l'obligació de prendre decisions amb criteris una mica més elaborats que els que provenen dels instints més o menys primaris. I això s'acostuma a fer escoltant diverses veus, que expressen mirades diferents de la realitat. Començant per escoltar als teus propis companys de partit. Instal·lat en discursos buits i banals, no es resolen els reptes que hem d'afrontar. Pot servir un temps, no eternament. I aquest criteri és aplicable a Sánchez i a tots els responsables polítics.
Quan els dirigents cometen greus errors per irresponsabilitat o incompetència, es tendeix a buscar culpables al seu entorn. Ivan Redondo ha estat l'ase dels cops en aquesta ocasió. Desconec si defensava anar a noves eleccions. Hi ha versions per tots els gustos. D'ell només sabem que li és ben igual dirigir la campanya d'Albiol, del PP d'Extremadura o de qualsevol de les versions de Sánchez. Del que sí que estic convençut, és que el responsable de convocar-les és qui lidera.
Perquè justament dels líders s'espera que estiguin a l'altura de les circumstàncies en els moments crítics, no els dies de Festa Major. Però de res serveix lamentar-se ara, tot i que és bo recordar la necessitat de tenir al capdavant dels projectes a persones solvents. Evita ensurts i és un bon antídot contra la desafecció política.
La realitat ha situat als partits sobiranistes catalans en una posició clau. D'ells depèn la investidura de Sánchez. Aquesta és l'endimoniada aritmètica. I seria intel·ligent políticament fer-ne d'aquesta realitat una oportunitat. Sánchez no ho ha posat fàcil a ERC, a JxCat, ni a la CUP. La seva campanya electoral va ser un despropòsit. El gir a la dreta i al nacionalisme espanyol del seu discurs i la manca de sensibilitat amb els presos polítics, és avui un escull difícil de superar. Com ho és per Unides Podem, dels quals va dir barbaritats de l'alçada d'un campanar. Que Sánchez, justament Sánchez, acusi de poca solvència als dirigents de Podemos, és com a mínim una broma de mal gust.
Ara bé, el debat no és si Sánchez mereix ser investit. Probablement, no. El que cal analitzar i ponderar és què convé a Catalunya i en particular, al projecte sobiranista, al qual representen els 30 diputats al Congrés que defensen el dret a l'autodeterminació. Sempre que es donin garanties de tornar el conflicte a l'àmbit de la política, és indiscutible que facilitar la investidura ofereix un escenari millor que anar a unes terceres eleccions o un govern del PSOE amb l'abstenció, mai gratuïta, del Partit Popular.
Si el PSOE, obligat per les circumstàncies, obre una via de diàleg que cal, al meu entendre, assumir el repte i el risc i facilitar la investidura. No perquè li convingui a Sánchez, sinó perquè convé a Catalunya. No es pot permetre el sobiranisme aparèixer als ulls d'una part de ciutadans espanyols que abonen el diàleg i fins i tot el referèndum, com a responsables d'unes terceres eleccions o d'un govern PSOE-PP. I prou sabem que això seria així.
No ens convé que el sobiranisme sigui vist com un moviment poc fiable davant de la comunitat internacional. I abocar a unes terceres eleccions ens situaria, potser injustament, en aquest escenari. I no podem prescindir d'ells. Perquè sense la complicitat internacional, agradi o no agradi, no hi haurà referèndum. I finalment, Catalunya endins, seria un immens error. Provocaria un distanciament de centenars de milers de catalans que simpatitzen, carregats de dubtes, amb la idea del referèndum com a solució al conflicte. Afebliria els ponts sobre els quals fer créixer aquesta proposta. I fixaria de forma més rotunda dos blocs compactes, amb el risc per la cohesió que això comporta.
Desaprofitar aquesta oportunitat, empetitirà greument el sobiranisme, allunyant a molts d'aquests sectors de la idea del referèndum. Per fer créixer un projecte polític d'aquesta magnitud, cal empatitzar amb els qui no el comparteixen. Fer política, és a dir, pedagogia. I no renyar a la gent. Ni acusar-los fatxes quan discrepen.
Potser una vegada més fracassa aquest intent, però estic segur que de ser així, el moviment sobiranista serà més fort al Món i més majoritari a Catalunya. I també a Espanya. No en tinc cap dubte, que entre moltes altres conseqüències, impedir la investidura davant una oferta de diàleg, frenaria en sec el creixement dels qui participen de la convicció que l'única via de solució del conflicte és votant en un referèndum.
El panorama polític és complex i els dirigents tenen l'obligació de prendre decisions amb criteris una mica més elaborats que els que provenen dels instints més o menys primaris. I això s'acostuma a fer escoltant diverses veus, que expressen mirades diferents de la realitat. Començant per escoltar als teus propis companys de partit. Instal·lat en discursos buits i banals, no es resolen els reptes que hem d'afrontar. Pot servir un temps, no eternament. I aquest criteri és aplicable a Sánchez i a tots els responsables polítics.
Quan els dirigents cometen greus errors per irresponsabilitat o incompetència, es tendeix a buscar culpables al seu entorn. Ivan Redondo ha estat l'ase dels cops en aquesta ocasió. Desconec si defensava anar a noves eleccions. Hi ha versions per tots els gustos. D'ell només sabem que li és ben igual dirigir la campanya d'Albiol, del PP d'Extremadura o de qualsevol de les versions de Sánchez. Del que sí que estic convençut, és que el responsable de convocar-les és qui lidera.
Perquè justament dels líders s'espera que estiguin a l'altura de les circumstàncies en els moments crítics, no els dies de Festa Major. Però de res serveix lamentar-se ara, tot i que és bo recordar la necessitat de tenir al capdavant dels projectes a persones solvents. Evita ensurts i és un bon antídot contra la desafecció política.
La realitat ha situat als partits sobiranistes catalans en una posició clau. D'ells depèn la investidura de Sánchez. Aquesta és l'endimoniada aritmètica. I seria intel·ligent políticament fer-ne d'aquesta realitat una oportunitat. Sánchez no ho ha posat fàcil a ERC, a JxCat, ni a la CUP. La seva campanya electoral va ser un despropòsit. El gir a la dreta i al nacionalisme espanyol del seu discurs i la manca de sensibilitat amb els presos polítics, és avui un escull difícil de superar. Com ho és per Unides Podem, dels quals va dir barbaritats de l'alçada d'un campanar. Que Sánchez, justament Sánchez, acusi de poca solvència als dirigents de Podemos, és com a mínim una broma de mal gust.
Ara bé, el debat no és si Sánchez mereix ser investit. Probablement, no. El que cal analitzar i ponderar és què convé a Catalunya i en particular, al projecte sobiranista, al qual representen els 30 diputats al Congrés que defensen el dret a l'autodeterminació. Sempre que es donin garanties de tornar el conflicte a l'àmbit de la política, és indiscutible que facilitar la investidura ofereix un escenari millor que anar a unes terceres eleccions o un govern del PSOE amb l'abstenció, mai gratuïta, del Partit Popular.
Si el PSOE, obligat per les circumstàncies, obre una via de diàleg que cal, al meu entendre, assumir el repte i el risc i facilitar la investidura. No perquè li convingui a Sánchez, sinó perquè convé a Catalunya. No es pot permetre el sobiranisme aparèixer als ulls d'una part de ciutadans espanyols que abonen el diàleg i fins i tot el referèndum, com a responsables d'unes terceres eleccions o d'un govern PSOE-PP. I prou sabem que això seria així.
No ens convé que el sobiranisme sigui vist com un moviment poc fiable davant de la comunitat internacional. I abocar a unes terceres eleccions ens situaria, potser injustament, en aquest escenari. I no podem prescindir d'ells. Perquè sense la complicitat internacional, agradi o no agradi, no hi haurà referèndum. I finalment, Catalunya endins, seria un immens error. Provocaria un distanciament de centenars de milers de catalans que simpatitzen, carregats de dubtes, amb la idea del referèndum com a solució al conflicte. Afebliria els ponts sobre els quals fer créixer aquesta proposta. I fixaria de forma més rotunda dos blocs compactes, amb el risc per la cohesió que això comporta.
Desaprofitar aquesta oportunitat, empetitirà greument el sobiranisme, allunyant a molts d'aquests sectors de la idea del referèndum. Per fer créixer un projecte polític d'aquesta magnitud, cal empatitzar amb els qui no el comparteixen. Fer política, és a dir, pedagogia. I no renyar a la gent. Ni acusar-los fatxes quan discrepen.
Potser una vegada més fracassa aquest intent, però estic segur que de ser així, el moviment sobiranista serà més fort al Món i més majoritari a Catalunya. I també a Espanya. No en tinc cap dubte, que entre moltes altres conseqüències, impedir la investidura davant una oferta de diàleg, frenaria en sec el creixement dels qui participen de la convicció que l'única via de solució del conflicte és votant en un referèndum.