"Ens han llençat els gossos". Aquesta expressió que prové de la tauromàquia. Quan el bou fa cas omís del torejador i la corrida es torna avorrida, el públic pot cridar "¡perros, perros, perros!". Llavors l'indisciplinat bou que no vol ser torejat és castigat amb el llançament a la plaça d'una gossada salvatge, que borden i mosseguen al noble animal fins que queda atordit i desorientat. Llavors el torejador el mata. Doncs això, després de demostrar, de manera reiterada, la nostra indisciplina a ser torejats, ens han llençat els gossos: Vox.
Ciutadans, per exemple, va néixer per torejar-nos. I tot i que van omplir places i van recollir moltes orelles i cues... mai acabaven la faena. En aquests dies s'ha d'agrair, però, la claredat de Juan Carlos Girauta en el seu comiat. Va destapar (com si no sospitéssim) qui hi havia darrere del meteòric ascens del seu partit els darrers anys: l'"establishment", va dir literalment. El va definir com "aquesta gent que aspira a governar sense presentar-se a eleccions i controla els grans mitjans de comunicació". Després va dir, de manera molt ressentida, que esperava que a aquests "els hi anés millor amb Vox".
Doncs això, que l'"establishment" ha decidit que si no volem a les bones, serà a les dolentes. I ens han llençat els gossos. I ens ha deixat ben atordits i desorientats. Tant, que els darrers dies de campanya el debat entre l'esquerra era com havíem d'afrontar-nos davant de l'extrema dreta. Els rebatem? Els ignorem?
Els candidats dels diferents partits polítics sembla que van optar per ignorar-los. Durant els debats electorals a les televisions públiques els arguments racistes dels candidats de Vox es repetien sense que cap altre candidat o candidata li plantés cara. Pedro Sánchez baixava la mirada, i la resta de candidats estaven més preocupats en buscar el cos a cos amb el representant del seu respectiu "partit frontissa" que no de desmuntar l'argumentari d'extrema dreta que es reproduïa en directe en prime-time.
I si els rebatem? El cementiri dels antifeixistes està ple de dades que refuten absolutament tot l'ideari d'extrema dreta. El feixisme és pur odi. I l'odi a vegades s'expressa com a reacció a la por. I tu digues-li a algú poruc que la seva por és ridícula i irracional perquè està basada en fal·làcies. A mi, per exemple, m'espanten moltíssim les paneroles. Ja em podeu dir que és un insecte i que ni em mossegarà, ni em picarà. I, sobretot, expliqueu-m'ho com si jo fos un nen petit i rieu-vos de la meva por. L'únic que aconseguireu és no fer-me perdre la por a les paneroles i, a sobre, us guanyareu el meu menyspreu.
Ni ignorar-los, ni rebatre'ls ha funcionat. Pablo Iglesias i Pedro Sánchez sembla que optaran per una altra sortida: governar des de l'esquerra i aplicar polítiques socials. Posats a imaginar... Si Podem aconsegueix que, per primera vegada a la història, el PSOE fes polítiques econòmiques d'esquerres d'impacte real i immediat a la classe treballadora... se n'oblidaran del més important, d'allò que fa tanta por a la classe treballadora: perdre la seva identitat. I en això Vox s'hi dedicarà a cos i ànima. Encapçalant, sols, l'oposició a un govern suposadament d'esquerres en plena nova crisi econòmica.
Al feixisme no se'l combat amb dades. Ni ignorant-lo. Ni tampoc amb governs d'esquerres plens de contradiccions. Sóc de Badalona, creieu-me, ho dic per experiència. Per aquí ho hem provat tot i Albiol continua sent el més votat. I l'únic que hem aconseguit és que l'actual alcalde del PSC coquetegi amb el racisme, esperant així a menjar-se un trosset del pastís albiolista.
Al racisme se'l combat amb les seves eines. Amb por, amb emoció, amb ràbia, amb odi. Aquests sentiments que trobem a faltar tant a l'esquerra darrerament. Per això es fa tan viral la líder de Podem a Andalusia, Teresa Rodríguez, quan crida als fatxes amb llàgrimes amb ulls que "es fiquin amb algú de la seva mida" quan aquests assenyalen als menors immigrants que arriben sols. I per això l'anàlisi dels resultats del 10-N més compartit aquests dies és el que ha fet l'artista Rosalía a Twitter, amb només dues paraules: "Fuck Vox". Doncs això, "fuck Vox". I enrabiem-nos joder, que ens han llençat els gossos.
Ciutadans, per exemple, va néixer per torejar-nos. I tot i que van omplir places i van recollir moltes orelles i cues... mai acabaven la faena. En aquests dies s'ha d'agrair, però, la claredat de Juan Carlos Girauta en el seu comiat. Va destapar (com si no sospitéssim) qui hi havia darrere del meteòric ascens del seu partit els darrers anys: l'"establishment", va dir literalment. El va definir com "aquesta gent que aspira a governar sense presentar-se a eleccions i controla els grans mitjans de comunicació". Després va dir, de manera molt ressentida, que esperava que a aquests "els hi anés millor amb Vox".
Doncs això, que l'"establishment" ha decidit que si no volem a les bones, serà a les dolentes. I ens han llençat els gossos. I ens ha deixat ben atordits i desorientats. Tant, que els darrers dies de campanya el debat entre l'esquerra era com havíem d'afrontar-nos davant de l'extrema dreta. Els rebatem? Els ignorem?
Els candidats dels diferents partits polítics sembla que van optar per ignorar-los. Durant els debats electorals a les televisions públiques els arguments racistes dels candidats de Vox es repetien sense que cap altre candidat o candidata li plantés cara. Pedro Sánchez baixava la mirada, i la resta de candidats estaven més preocupats en buscar el cos a cos amb el representant del seu respectiu "partit frontissa" que no de desmuntar l'argumentari d'extrema dreta que es reproduïa en directe en prime-time.
I si els rebatem? El cementiri dels antifeixistes està ple de dades que refuten absolutament tot l'ideari d'extrema dreta. El feixisme és pur odi. I l'odi a vegades s'expressa com a reacció a la por. I tu digues-li a algú poruc que la seva por és ridícula i irracional perquè està basada en fal·làcies. A mi, per exemple, m'espanten moltíssim les paneroles. Ja em podeu dir que és un insecte i que ni em mossegarà, ni em picarà. I, sobretot, expliqueu-m'ho com si jo fos un nen petit i rieu-vos de la meva por. L'únic que aconseguireu és no fer-me perdre la por a les paneroles i, a sobre, us guanyareu el meu menyspreu.
Ni ignorar-los, ni rebatre'ls ha funcionat. Pablo Iglesias i Pedro Sánchez sembla que optaran per una altra sortida: governar des de l'esquerra i aplicar polítiques socials. Posats a imaginar... Si Podem aconsegueix que, per primera vegada a la història, el PSOE fes polítiques econòmiques d'esquerres d'impacte real i immediat a la classe treballadora... se n'oblidaran del més important, d'allò que fa tanta por a la classe treballadora: perdre la seva identitat. I en això Vox s'hi dedicarà a cos i ànima. Encapçalant, sols, l'oposició a un govern suposadament d'esquerres en plena nova crisi econòmica.
Al feixisme no se'l combat amb dades. Ni ignorant-lo. Ni tampoc amb governs d'esquerres plens de contradiccions. Sóc de Badalona, creieu-me, ho dic per experiència. Per aquí ho hem provat tot i Albiol continua sent el més votat. I l'únic que hem aconseguit és que l'actual alcalde del PSC coquetegi amb el racisme, esperant així a menjar-se un trosset del pastís albiolista.
Al racisme se'l combat amb les seves eines. Amb por, amb emoció, amb ràbia, amb odi. Aquests sentiments que trobem a faltar tant a l'esquerra darrerament. Per això es fa tan viral la líder de Podem a Andalusia, Teresa Rodríguez, quan crida als fatxes amb llàgrimes amb ulls que "es fiquin amb algú de la seva mida" quan aquests assenyalen als menors immigrants que arriben sols. I per això l'anàlisi dels resultats del 10-N més compartit aquests dies és el que ha fet l'artista Rosalía a Twitter, amb només dues paraules: "Fuck Vox". Doncs això, "fuck Vox". I enrabiem-nos joder, que ens han llençat els gossos.