Vaig començar la setmana amb grip. Més de 41 graus de temperatura em van portar al CAP del Clot. El fred havia agafat a moltes altres veïnes de la mà i les havia portat al mateix lloc. Eren moltes i amb poca paciència. La recepció bullia, i no precisament per les altes temperatures de moltes de les presents.
Val a dir que la recepció de pacients d'aquest centre no guanyarà un premi a l'eficiència. En un taulell amb dos o tres administratius hi conviuen les urgències, les persones que han de demanar hora per un metge especialista o per una analítica, les que necessiten un justificant, les que han de demanar una còpia de la targeta sanitària... Totes.
I totes en un espai reduït amb molt poques cadires. Molta gent de pas, crits quan algú sense número s'acosta al taulell i tot de gestors de centres sanitaris frustrats arreglant el CAP mentre critiquen la velocitat d'atenció, els descansos i gairebé tots els moviments que fa el personal d'administració. Com si el funcionament d'aquest peatge fos obra seva. Com si la seva fermesa, defensa de la sanitat pública i actitud no fos el que fa que allò funcioni.
Un cop passada aquesta primera barrera, els gestors continuen la seva tasca. Demanen a tothom a quina hora estava citat i rebufen quan comproven que van amb retard. El metge o la metgessa sempre, excepte quan els visita a ells, és massa lent. Parlen, mentre comparteixen les seves malalties amb els seus nous improvisats amics, sobre el desastre que és la sanitat pública posant l'accent en les seves males experiències amb els professionals. "Aquest metge sempre va amb més d'una hora de retard", "li he demanat a la infermera que em fes unes receptes i no me les ha volgut fer", "ja fa temps que li demano una ressonància magnètica i no me la vol; sembla que no sàpiga que té un sou gràcies als nostres impostos", diuen.
Però poques vegades sentim coses com que la principal causa de la nostra espera són les retallades que s'han anat succeint un any rere l'altre. Tampoc són habituals les referències a la privatització dels serveis. Tot acostuma a anar dirigits als treballadors sanitaris. Per què apuntar els de dalt quan el neoliberalisme ens ha ensenyat a fer-ho entre nosaltres i alliberar-lo d'aquesta feixuga càrrega?
Cal que siguem més conscients de la feina que fan els professionals de la sanitat i els hi agraïm. Ells són qui fan que, malgrat les ferotges retallades, el sistema públic segueixi funcionant. És evident que, com a tot arreu, hi ha professionals més i menys compromesos. Però són elles i la seva vocació qui tira endavant aquest servei bàsic amb qui la classe dirigent no hi hauria de jugar mai de la vida.
Hem de cuidar qui ens cuida. No té cap sentit carregar contra els nostres iguals perquè ells són qui ens salven. Qui ens mata és qui ens governa. Moltes gràcies a totes les persones sanitàries de la sanitat pública per la feina imprescindible que feu. Gràcies per, malgrat l'adversitat, cuidar-nos sempre.
Val a dir que la recepció de pacients d'aquest centre no guanyarà un premi a l'eficiència. En un taulell amb dos o tres administratius hi conviuen les urgències, les persones que han de demanar hora per un metge especialista o per una analítica, les que necessiten un justificant, les que han de demanar una còpia de la targeta sanitària... Totes.
I totes en un espai reduït amb molt poques cadires. Molta gent de pas, crits quan algú sense número s'acosta al taulell i tot de gestors de centres sanitaris frustrats arreglant el CAP mentre critiquen la velocitat d'atenció, els descansos i gairebé tots els moviments que fa el personal d'administració. Com si el funcionament d'aquest peatge fos obra seva. Com si la seva fermesa, defensa de la sanitat pública i actitud no fos el que fa que allò funcioni.
Un cop passada aquesta primera barrera, els gestors continuen la seva tasca. Demanen a tothom a quina hora estava citat i rebufen quan comproven que van amb retard. El metge o la metgessa sempre, excepte quan els visita a ells, és massa lent. Parlen, mentre comparteixen les seves malalties amb els seus nous improvisats amics, sobre el desastre que és la sanitat pública posant l'accent en les seves males experiències amb els professionals. "Aquest metge sempre va amb més d'una hora de retard", "li he demanat a la infermera que em fes unes receptes i no me les ha volgut fer", "ja fa temps que li demano una ressonància magnètica i no me la vol; sembla que no sàpiga que té un sou gràcies als nostres impostos", diuen.
Però poques vegades sentim coses com que la principal causa de la nostra espera són les retallades que s'han anat succeint un any rere l'altre. Tampoc són habituals les referències a la privatització dels serveis. Tot acostuma a anar dirigits als treballadors sanitaris. Per què apuntar els de dalt quan el neoliberalisme ens ha ensenyat a fer-ho entre nosaltres i alliberar-lo d'aquesta feixuga càrrega?
Cal que siguem més conscients de la feina que fan els professionals de la sanitat i els hi agraïm. Ells són qui fan que, malgrat les ferotges retallades, el sistema públic segueixi funcionant. És evident que, com a tot arreu, hi ha professionals més i menys compromesos. Però són elles i la seva vocació qui tira endavant aquest servei bàsic amb qui la classe dirigent no hi hauria de jugar mai de la vida.
Hem de cuidar qui ens cuida. No té cap sentit carregar contra els nostres iguals perquè ells són qui ens salven. Qui ens mata és qui ens governa. Moltes gràcies a totes les persones sanitàries de la sanitat pública per la feina imprescindible que feu. Gràcies per, malgrat l'adversitat, cuidar-nos sempre.