La Mónica Borràs Villaró, com l'Helena Veslos, la Susana Cortés o la Vianca Alejandra Roca, és una de les 32 víctimes de feminicidis que portem aquest 2019 als Paísos Catalans. La Mónica va desaparèixer l'agost de 2018 i va ser trobada el juny d'aquest any, enterrada al jardí de la casa que la parella compartia amb la seva exparella. L'home, que va ser qui va denunciar la seva desaparició, va confessar el crim.
La paraula feminicidi, encara poc estesa més enllà de l'àmbit militant feminista, s'utilitza per designar l'assassinat de dones pel sol fet de ser-ho. Els feminicidis, com a una de les expressions més extremes de les violències de gènere, són una de les facetes més mortíferes del patriarcat i de l'opressió per raons de gènere; es tracta d'un fenomen transversal que no diferencia qüestions de classes raça, religió, etc.
A l'estat espanyol ja en van 93, a punt d'arribar als 98 que, segons el portal feminicidio.net, hi va haver l'any passat. L'any que més víctimes d'ETA hi va haver va ser el 1980; n'hi va haver les mateixes que feminicidis portem aquest any, 93. La pregunta que sorgeix, sense entrar a establir comparacions ni acusacions estèrils, és obvia: per què l'estat va dedicar tantes forces, de tota classe, a posar fi a ETA i no ho fa amb els feminicidis?
La resposta, malauradament, també té un component d'obvietat: ens estan matant a les dones i, per al patriarcat no mereixen, ni de bon tros, els mateixos esforços que polítics, empresaris o qualsevol ciutadà que per a la societat heteropatriarcal que ens envolta sigui oprimit. A les classes dirigents poc els hi importa que ens estiguin matant. Sí que és veritat que es prenen mesures com les ordres d'allunyament o, fins i tot, penes de presó, Però ens tornem a trobar amb un problema, o, millor dit, una solució, endèmica dels nostres dies: solucionar amb repressió els problemes estructurals.
Amb això no vull dir que no s'hagin d'aplicar penes als maltractadors i assassins -s'hauria de veure quines perquè les actuals no estan resultant massa efectives- perquè sí que s'ha de fer. Però cal que es treballi com el que és una plaga social transversal que requereix intervencions holístiques.
De moment, clar està, les institucions no estan, en absolut, en aquesta línia i res no apunta que ho hagi d'estar en els pròxims anys. Ens hem de seguir deixant matar mentrestant? No! Evidentment, no! I davant d'això no ens queda una altra que autoorganitzar-nos per cuidar-nos, protegir-nos i, en definitiva, salvar-nos. Al col·lectiu feminista del barri, les dones del teu grup d'habitatge, les mares de l'AFA de l'escola... allà on vulguis i puguis, però fes-ho, organitza't i lluita. No hi ha una altra, ens estan matant i no podem permetre ni un feminicidi més. La sororitat i l'autodefensa feminista són els bastions que cal nodrir.
Lluitem per tal que el 25N, Dia Internacional per l'Eliminació de la Violència de Gènere, no hàgim de sortir més als carrers. Aconseguim, entre totes, que la por canviï de bàndol i no hàgim de seguir plorant més germanes.
La paraula feminicidi, encara poc estesa més enllà de l'àmbit militant feminista, s'utilitza per designar l'assassinat de dones pel sol fet de ser-ho. Els feminicidis, com a una de les expressions més extremes de les violències de gènere, són una de les facetes més mortíferes del patriarcat i de l'opressió per raons de gènere; es tracta d'un fenomen transversal que no diferencia qüestions de classes raça, religió, etc.
A l'estat espanyol ja en van 93, a punt d'arribar als 98 que, segons el portal feminicidio.net, hi va haver l'any passat. L'any que més víctimes d'ETA hi va haver va ser el 1980; n'hi va haver les mateixes que feminicidis portem aquest any, 93. La pregunta que sorgeix, sense entrar a establir comparacions ni acusacions estèrils, és obvia: per què l'estat va dedicar tantes forces, de tota classe, a posar fi a ETA i no ho fa amb els feminicidis?
La resposta, malauradament, també té un component d'obvietat: ens estan matant a les dones i, per al patriarcat no mereixen, ni de bon tros, els mateixos esforços que polítics, empresaris o qualsevol ciutadà que per a la societat heteropatriarcal que ens envolta sigui oprimit. A les classes dirigents poc els hi importa que ens estiguin matant. Sí que és veritat que es prenen mesures com les ordres d'allunyament o, fins i tot, penes de presó, Però ens tornem a trobar amb un problema, o, millor dit, una solució, endèmica dels nostres dies: solucionar amb repressió els problemes estructurals.
Amb això no vull dir que no s'hagin d'aplicar penes als maltractadors i assassins -s'hauria de veure quines perquè les actuals no estan resultant massa efectives- perquè sí que s'ha de fer. Però cal que es treballi com el que és una plaga social transversal que requereix intervencions holístiques.
De moment, clar està, les institucions no estan, en absolut, en aquesta línia i res no apunta que ho hagi d'estar en els pròxims anys. Ens hem de seguir deixant matar mentrestant? No! Evidentment, no! I davant d'això no ens queda una altra que autoorganitzar-nos per cuidar-nos, protegir-nos i, en definitiva, salvar-nos. Al col·lectiu feminista del barri, les dones del teu grup d'habitatge, les mares de l'AFA de l'escola... allà on vulguis i puguis, però fes-ho, organitza't i lluita. No hi ha una altra, ens estan matant i no podem permetre ni un feminicidi més. La sororitat i l'autodefensa feminista són els bastions que cal nodrir.
Lluitem per tal que el 25N, Dia Internacional per l'Eliminació de la Violència de Gènere, no hàgim de sortir més als carrers. Aconseguim, entre totes, que la por canviï de bàndol i no hàgim de seguir plorant més germanes.