Totes ho sabem, vivim en un món eminentment capitalista i consumista. Un món d’un sol ús que té greus conseqüències mediambientals que tot just comencen a tenir en compte una minoria. Un context immediat on no importa que els nostres antulls comportin treballadores precaritzades. Vivim en una societat ferotge que ens fa creure que ens ho aporta tot per a ser feliços -a les persones dels que denominen Primer Món, està clar; la resta no cal ni amoïnar-se perquè ja s’encarreguen prou bé que no es tingui ni la tinguem present-.
Si un diumenge a la nit volem una pizza, volem poder agafar el telèfon o una aplicació, demanar menjar a un restaurant que ens agradi i tenir-ho a casa en pocs minuts empaquetada en plàstic d’un sol ús. Aquest menjar me l’està portant un veí del barri sense contracte jugant-se la vida en bicicleta. Però, i auè? Jo tinc el que ho vull quan jo ho vull. Tinc sort que meva precarització em permeti que, de tant, em pugui permetre aquests luxes.
Ho volem tot ara i aquí sense, massa sovint, ser conseqüents amb les repercussions, pròpies i alienes de les nostres decisions. I això, malauradament, també afecta amb les nostres relacions amb els altres. Consumir relacions personals no és estrany a dia d’avui.
Aquesta forma de relacionar-se es dóna a tots els nivells, però el més evidentment és en les relacions sexo afectives. No sóc pas jo qui criticarà les aplicacions per lligar, però aquestes en son el paradigma. Com en una botiga en línea, entres, mires quins productes t’agraden i, en aquest cas si l’altra persona també s’hi avé, només faltaria, passes per caixa / quedes.
Genial conèixer persones i genial tenir eines perquè les persones que així ho volen en puguin conèixer unes altres. Genial quedar, agradar-se i follar i quedar dos anys i deixar-ho. Però gens d’acord a prendre’ns les altres persones com un objecte -un llibre que ens han portat a casa després de fer uns quants clics i introduir el número de targeta-. En contra de no tenir en compte que les persones tenim sentiments i emocions. A favor d’erradicar desaparèixer sense dir res.
Amb això no vull que amb una persona que follem haguem de repetir o casar-nos-hi; només faltaria! Tampoc a seguir tenint una relació de parella quan no hi estem bé. Però sí que és exigible que intentem no fer-nos mal. Si, per exemple, quedem un dia i totes dues parts tenim clar que no passarà d’aquí, fantàstic. Però si nosaltres no hem tingut feeling amb aquesta persona però l’altra ho ha viscut diferent, és de rebut contestar aquesta persona. No fer-ho per no voler fer mal és massa còmode i no ens podem acomodar amb actituds que fan mal a altres.
Tenim massa present el jo, l’ego. I hem de poder mirar més enllà per veure l'altre, les altres. És evident que això comporta un esforç. Cuidar sempre el comporta. Però les nostres relacions humanes no poden ser modulades, també, pel capitalisme ferotge. Hem de reivindicar les relacions que posen les persones i les cures al centre. No ens podem seguir aïllant en les coirasses que ens imposa la societat que no ens permeten viure la nostra vida ni cuidar les altres. Ens hem d’alliberar de les cadenes que el capitalisme, el patriarcat, el masclisme i tots els seus cosins germans ens han posat i empatitzar i tenir relacions més sanes. No podem fer del nostre camí un reguitzell de cadàvers.
No som mercaderies, patim.
Si un diumenge a la nit volem una pizza, volem poder agafar el telèfon o una aplicació, demanar menjar a un restaurant que ens agradi i tenir-ho a casa en pocs minuts empaquetada en plàstic d’un sol ús. Aquest menjar me l’està portant un veí del barri sense contracte jugant-se la vida en bicicleta. Però, i auè? Jo tinc el que ho vull quan jo ho vull. Tinc sort que meva precarització em permeti que, de tant, em pugui permetre aquests luxes.
Ho volem tot ara i aquí sense, massa sovint, ser conseqüents amb les repercussions, pròpies i alienes de les nostres decisions. I això, malauradament, també afecta amb les nostres relacions amb els altres. Consumir relacions personals no és estrany a dia d’avui.
Aquesta forma de relacionar-se es dóna a tots els nivells, però el més evidentment és en les relacions sexo afectives. No sóc pas jo qui criticarà les aplicacions per lligar, però aquestes en son el paradigma. Com en una botiga en línea, entres, mires quins productes t’agraden i, en aquest cas si l’altra persona també s’hi avé, només faltaria, passes per caixa / quedes.
Genial conèixer persones i genial tenir eines perquè les persones que així ho volen en puguin conèixer unes altres. Genial quedar, agradar-se i follar i quedar dos anys i deixar-ho. Però gens d’acord a prendre’ns les altres persones com un objecte -un llibre que ens han portat a casa després de fer uns quants clics i introduir el número de targeta-. En contra de no tenir en compte que les persones tenim sentiments i emocions. A favor d’erradicar desaparèixer sense dir res.
Amb això no vull que amb una persona que follem haguem de repetir o casar-nos-hi; només faltaria! Tampoc a seguir tenint una relació de parella quan no hi estem bé. Però sí que és exigible que intentem no fer-nos mal. Si, per exemple, quedem un dia i totes dues parts tenim clar que no passarà d’aquí, fantàstic. Però si nosaltres no hem tingut feeling amb aquesta persona però l’altra ho ha viscut diferent, és de rebut contestar aquesta persona. No fer-ho per no voler fer mal és massa còmode i no ens podem acomodar amb actituds que fan mal a altres.
Tenim massa present el jo, l’ego. I hem de poder mirar més enllà per veure l'altre, les altres. És evident que això comporta un esforç. Cuidar sempre el comporta. Però les nostres relacions humanes no poden ser modulades, també, pel capitalisme ferotge. Hem de reivindicar les relacions que posen les persones i les cures al centre. No ens podem seguir aïllant en les coirasses que ens imposa la societat que no ens permeten viure la nostra vida ni cuidar les altres. Ens hem d’alliberar de les cadenes que el capitalisme, el patriarcat, el masclisme i tots els seus cosins germans ens han posat i empatitzar i tenir relacions més sanes. No podem fer del nostre camí un reguitzell de cadàvers.
No som mercaderies, patim.