Llevat a la mateixa que hora que et lleves habitualment. Dutxa't i vesteix-te. És molt important mantenir la rutina. Esmorza sa. Fes una classe de ioga amb la influenciadora més top de moment. Posa una rentadora que al matí és més econòmica. Fes entendre a les criatures que has de treballar des de casa i ells han de fer feina de l'escola. Ara som treballadores, mestres i monitores de lleure. Intenta treballar i assolir tots els teus objectius mentre revises les fitxes i ajudes a resoldre problemes matemàtics. Després de quatre reunions, per la importància de veure's les cares, a dinar amb l'angoixa de no haver pogut avançar tal com tocava i amb la por de ser acomiadada. Dina intentant resoldre tots els dubtes que tenen els petits sobre aquesta situació que estem vivint i què volem fer quan això acabi.
Tutoria per Skype amb la mestra mentre no et paren d'entrar mails i trucades. Apagar focs laborals i personals. Fes una classe de zumba perquè fer esport. Si pot ser amb una equipació maca perquè has de penjar una foto a les xarxes. Fes videotrucades amb les mares i pares de l'escola on tothom parla a l'hora. Després amb la família. Ja són les 20 i toca sortir al balcó a aplaudir els sanitaris i totes les treballadores que, sempre han estat invisibilitzades i maltractades, que estan vetllant per nosaltres. Sopar, tele i nens a dormir. A veure un capítol de la sèrie de moda, segurament la quarta part de La casa de papel, per poder comentar-ho a les videotrucades que et proposen grups de qui no saps res fa anys. I abans d'anar a dormir a llegir una mica dels 20 llibres que t'has imposat acabar-te aquesta assemblea. I llegeixes bastant perquè, tot i el silenci, no pots dormir. Et costa agafar el son perquè estàs estressada. I mires a la finestra i veus un cartell ple de colors on diu "tot sortirà bé".
Tot i l'excepcionalitat que té tota la situació, hi ha coses que no canvien. Ens volen estressants, Ens volen mirant directes d'Instagram; mirant pel balcó si algun veí, de qui en desconeixem les necessitats, surt massa al carrer; passem hores llegint rumors que ens envien per grups de Whatsapp que ens fan incrementar l'angoixa... Tot, absolutament tot, per evitar avorrir-nos. Sempre ens han venut que avorrir-se no és bo. Però no és que no sigui bo per a nosaltres. Avorrir-nos no és bo per a ells. Perquè quan ens avorrim pensem i quan pensem és possible que siguem més crítics i posem en evidència les decisions que s'han pres aquests dies, la seva efectivitat, com ens afecta i afectarà la retallada de llibertats actuals, etc.
Som una societat malalta que obeïm el mantra de no avorrir-nos sense ni qüestionar-nos-ho; inclús quan hem d'estar 24 hores al dia tancats a casa. Una societat que prefereix queixar-se de no poder sortir que posar en dubte com estan actuant les classes diferents. Una societat malalta que surt a aplaudir els sanitaris, i en absolut és una crítica, quan no va moure un dit quan les múltiples retallades els colpejaven.
Tutoria per Skype amb la mestra mentre no et paren d'entrar mails i trucades. Apagar focs laborals i personals. Fes una classe de zumba perquè fer esport. Si pot ser amb una equipació maca perquè has de penjar una foto a les xarxes. Fes videotrucades amb les mares i pares de l'escola on tothom parla a l'hora. Després amb la família. Ja són les 20 i toca sortir al balcó a aplaudir els sanitaris i totes les treballadores que, sempre han estat invisibilitzades i maltractades, que estan vetllant per nosaltres. Sopar, tele i nens a dormir. A veure un capítol de la sèrie de moda, segurament la quarta part de La casa de papel, per poder comentar-ho a les videotrucades que et proposen grups de qui no saps res fa anys. I abans d'anar a dormir a llegir una mica dels 20 llibres que t'has imposat acabar-te aquesta assemblea. I llegeixes bastant perquè, tot i el silenci, no pots dormir. Et costa agafar el son perquè estàs estressada. I mires a la finestra i veus un cartell ple de colors on diu "tot sortirà bé".
Tot i l'excepcionalitat que té tota la situació, hi ha coses que no canvien. Ens volen estressants, Ens volen mirant directes d'Instagram; mirant pel balcó si algun veí, de qui en desconeixem les necessitats, surt massa al carrer; passem hores llegint rumors que ens envien per grups de Whatsapp que ens fan incrementar l'angoixa... Tot, absolutament tot, per evitar avorrir-nos. Sempre ens han venut que avorrir-se no és bo. Però no és que no sigui bo per a nosaltres. Avorrir-nos no és bo per a ells. Perquè quan ens avorrim pensem i quan pensem és possible que siguem més crítics i posem en evidència les decisions que s'han pres aquests dies, la seva efectivitat, com ens afecta i afectarà la retallada de llibertats actuals, etc.
Som una societat malalta que obeïm el mantra de no avorrir-nos sense ni qüestionar-nos-ho; inclús quan hem d'estar 24 hores al dia tancats a casa. Una societat que prefereix queixar-se de no poder sortir que posar en dubte com estan actuant les classes diferents. Una societat malalta que surt a aplaudir els sanitaris, i en absolut és una crítica, quan no va moure un dit quan les múltiples retallades els colpejaven.
Una situació excepcional requereix excepcionalitat. Baixem el nivell d’exigència, tant la nostra com la de les criatures. Aprofitem aquest aïllament, també, per frenar la corba de l'acceleració que deixa fora l'esperit crític. Parem una mica, intentem dedicar-nos temps per conèixer'ns i conèixer l'entorn, etc. Avorrint-nos. Desintoxiquem-nos. Cuidem-nos.