El debat del cost de l’habitatge és una confirmació del de la pobresa. Llogar habitatges i habitacions a preu alt, en virtut d’un mercat ofegat (oferta/demanda) no és sinó una confrontació entre posseïdors i desposseïts. Els grans propietaris són al mercat, però la majoria del capital és de propietat minúscula. I és de gent gran versus joves i immigrants.
Que l’habitatge prengui quotes creixents i desmesurades dels salaris constitueix una redistribució de renda i una disminució de salari real que hauria de preocupar per igual a assalariats i empresaris, a sindicats i entitats econòmiques. Cal política d’habitatge, no solament per als més desposseïts i explotats, sinó amb efectes de conjunt, sobre la pobresa creixent i sobre una concentració insolidària de rendes en la població rendista, com és tot propietari que lloga o ven.
Els 50.000 habitatges en 5 anys haurien de ser factibles i el més homogèniament repartits possible. Signifiquen 1,25 habitatges per mil habitants i any a totes les poblacions. 125 per any a un municipi de 100.000 habitants, 12,5 a un de 10.000, cada any. Com també 2.000 a Barcelona, un fet impossible que demana solidaritat regional, la qual planteja el què de la dinàmica de la capital: una ciutat que crea 9.000 nous llocs de treball/any, des de principis de segle, al mateix temps que expulsa 11.500 residents a viure fora, també cada any. Pobresa i dinàmica de ciutat global van lligades i caldria un repartiment millor de l’activitat, perquè cada any entren a Barcelona, cada dia, 9.000 treballadors més que l’any precedent.
És possible un pla d’habitatge amb efectes sobre la pobresa? Només si es fa a dos ritmes: un pla de xoc a cinc anys vista i un pla a mitjà termini per d’aquí a 5 anys en endavant. Pla de xoc que ha de ser d’habitatge mínim, industrialitzat, sense aparcament, molt distribuït a les poblacions, sobre sòl urbà existent. No es tracta de fer nous polígons, tipus Bellvitge o Badia, sinó d’inserir-se en la trama urbana. Ha de ser de gestió concertada, perquè és inviable i indesitjable tot a mans públiques. I concertat com ho és, per exemple, el sistema de Salut. La plena responsabilitat és dels tres governs electes: central, català i municipal. Principalment dels dos darrers, ja que del central només en podem esperar finançament, i dels pròxims ens cal la gestió del sòl i la capacitat d’incentivar agents de construcció i administració. No es va tractar de fer 50 CAP (centres d’assistència primària), sinó de posar en peu un sistema de Salut. Ara, idènticament, cal mirada de servei públic.
La necessitat de posar en oferta sòl urbà i públic per part dels ajuntaments revelarà l’escamoteig de fer veure que no va amb ells. Però, a molts municipis hi ha sòl desaprofitat: espais lliures, equipaments, espai viari sobrer... que cal redissenyar. Molts espais que el populisme ha destinat preferentment a aparcaments gratuïts de vehicles, abans que a finalitats com l’habitatge. Cal una certa acció de densificació ordenada, abans de pensar en nous barris de monocultiu. Cal inserció urbana i la solidaritat d’estrènyer-nos el cinturó, perquè hi ha massa mentalitat que el problema es resoldrà només pel miracle de les administracions superiors i des de la inacció municipal. Que còmode de fer l’únic responsable del problema als fons voltor!
El problema de l’habitatge parla de pobresa i d’insolidaritat social. Parla de societat i de política, la qual no pot ser soviètica: tot a mans públiques. Parla de capacitat social i de bloqueig de no fer res mínimament presentable. Parla de sentiment de ric en una societat pobra i que incrementa les desigualtats. Parla de solvència, quan tenim capacitat productiva i seria necessari exercir-la. Parla d’integració i d’ascensor social i parla d’una societat amb futur o en el pendent de decadència.