Joan Anton Solans, en l’últim ajuntament predemocràtic de Barcelona, no solament va redactar el Pla General urbanístic, sinó que emprengué una quantiosa adquisició de sòl i immobles que va deixar una herència magnífica al primer ajuntament democràtic. Se’n diu política de sòl i amb el planejament urbà forma un conjunt coherent. I, a partir del 1980, ho va seguir fent com a director general d’Urbanisme de la Generalitat. Va crear l’INCASÒL i generà actuacions arreu de Catalunya, nous barris, polígons…, en una època de creixement urbà significatiu i sovint desacomplexat. I va administrar algun traspàs com Gallecs, que deixant agrícola el centre de l’àrea va edificar el perímetre dels pobles annexos amb un capital que encara raja, perquè quaranta anys després encara no s’ha exhaurit.
No fou l’únic. A diversos ajuntaments democràtics, empesos per la necessitat imperiosa de sòl per a escoles, zones verdes… vam fer el mateix. I vam descobrir que era factible i més fàcil del previst, sobretot si aprofitaves la conjuntura de crisi i tenies mirada a mitjà termini. Avui, tot això, a grans termes ha mort. La Generalitat ha perdut iniciativa i enfocament i malviu amb inèrcia com d’immobiliària sense objectius clars, com es mostra la insensible i maldestra gestió del Parc de l'Alba, o Centre Direccional, a Cerdanyola del Vallès.
I en aquest context, els ajuntaments afirmen: quina mandra de ser estratègics! I fer política de sòl! I, encara més: fer habitatge públic és encara més insòlit. Només Barcelona, Sabadell i Terrassa n’han fet significativament al llarg dels anys. El súmmum del progressisme municipal consisteix a aprovar plans parcials privats, als quals s’ha exigit el màxim, i amb llicències d’edificació només quan tot queda urbanitzat al detall. Tot plegat, amb la patacada d’encarir el sòl i degradar la urbanització amb les primeres màquines de les obres d’edificació. Un contrasentit. En creixement urbà, res no s’ha innovat des dels anys seixanta, només és present la megalomania. Per exemple, l’alcalde Bustos de Sabadell tramità i aprovà un polígon tecnològic, tan sofisticat i car, que només els centres comercials extensius ho han pogut pagar. Fracàs rigorós.
I ara mateix ens explota el problema de l’habitatge social i del públic en particular, el qual troba els ajuntaments pobres de sòl, o no tant, però essent els propietaris més reaccionaris i immòbils del municipi, mirant cap a una altra banda, com si ni els impliqués en res. I així és del tot impossible fer cap acció digna, només amb el sòl de la torna del 10% d’aprofitament cedit als plans parcials, sempre comptats i pocs. I tota política d’habitatge avui només serà possible amb una prèvia política de sòl. Tenim indústria constructora, hi ha promotors privats i socials, i existeixen recursos per subvencionar… però no hi ha sòl disponible, emergit i en oferta.
I ara per ara, ja no és possible tornar als esquemes centralitzats de l’època Solans. Com tampoc és possible una gestió complexa -sòl i habitatge- a 947 municipis de Catalunya, per més que ara molts caiguessin del burro i es convertissin i s’impliquessin en fer una gestió territorial de nivell. Tanmateix, cal una certa escala per a un problema que és de base local. Uns 200.000 habitants, o un voluntarisme des dels 100.000, són obligats per la complexitat tècnica i de gestió. Això posa en relleu que calen unes agències als grans municipis, a gairebé la meitat de les comarques i a algunes regions per a fer una gestió territorial local eficient. I tampoc és creïble que l’Àrea Metropolitana de Barcelona ho resolgui a escala de 3 milions, entre altres coses perquè la capital ja va sola i perquè hi ha ajuntaments amb iniciativa (St. Cugat, per exemple); cal més proximitat.
És imprescindible modernitzar la gestió territorial, perquè el problema de l’habitatge ens posa contra les cordes i ens troba desarmats d’administració. La creació de Salut (o d’Educació), com a servei públic universal van requerir aparell: des de refer i crear hospitals a generar CAPs, els centres primaris. Fer política d’habitatge (i territorial) requereix ara una modernització de l’administració local, en clau supramunicipal, pendent i inajornable, i l’habitatge social ho demana palesament. I es pot fer amb aparells relativament petits, molt més que un CAP.
L’empeny socialdemòcrata de l’era Solans, amb una gestió territorial pública, és novament imprescindible i encara més socialment necessària perquè les urgències són ara indefugibles. Només que actualment s’ha de ser menys centralista i més equilibrat, amb una mirada regionalitzadora de país. Aquests detalls són els matisos, perquè allò fonamental és reprendre l’acció pública territorial que ja sabíem fer i que hem marginat, en l’autocomplaença política del món local i en la desorientació de la Generalitat. D’uns ajuntaments que ja no fan el que van fer i d’una Generalitat que no vola més alt que la dels primers anys de Jordi Pujol.