El lament del dèficit fiscal a Catalunya diu que, pel que aportem, rebem poc. Les balances fiscals ho expliquen, però són complexes d’elaborar i l’Estat es nega quasi sempre a explicitar-les. Hi ha, tanmateix, una aproximació que permet comparar despesa autonòmica amb els ingressos fiscals de la caixa (delegacions d’Hisenda) i per comunitats autònomes. Sí, cert, s’han de fer estimacions en IVA, impostos especials i societats, perquè molts es recapten a Madrid, però en les balances fiscals passa el mateix. Aquestes dades públiques permeten, any per any, comparar comunitats autònomes i és simptomàtic el que ens diuen. El més rellevant és que no cal mirar-nos tant el melic català, sinó comparar totes les espanyes en conjunt.
Obsessionats pel nostre dèficit, desconeixem profundament el superàvit de la major part de comunitats autònomes i mai no en parlem, o directament ho ignorem. En moltes d’elles, la recaptació fiscal no cobreix la seva despesa autonòmica. Sí, ni això. I en algunes d’elles (4 de la cua), ni cobreixen la meitat del seu pressupost, i són les més crítiques amb Catalunya, quan afirmen que elles no volen pagar el que en diuen ser els nostres excessos. El cas és que aquestes comunitats no aporten res a la caixa comuna de sosteniment de l’Estat. Unes poques comunitats estan al límit de finançar-se la seva pròpia despesa: Aragó, Galícia…, i només quatre són aportadores netes evidents: Catalunya, Balears, Cantàbria i València. Els illencs aporten molt per càpita i els catalans molt en conjunt i una mica menys per ciutadà, i els valencians, mal finançats, resulten aportadors, amb Cantàbria ben finançada i aportadora.
I, doncs, d’on surten les misses totals? De Madrid!, que ingressa el 45% de tota la recaptació (sense les forals, que cuinen a part). Madrid recapta per raons de capitalitat i concentració d’empreses estatals, en impost de societats, IVA, especials i molt per IRPF, perquè és molt rica. Per més que es computin a les comunitats autònomes els impostos centralitzats, difícilment s’arriba a sumar gaires regions aportadores netes, ja que Madrid i Catalunya queden sempre destacades.
La major part d’Espanya és una perifèria del sistema capital, que la despobla, atrau professionals, finança la seva condició subalterna… però que activament reivindica un paper regional que és pura ficció. Quaranta anys de sistema autonòmic i de subsidis no han canviat les inèrcies de subdesenvolupament. D’aquest designi n’escapen els forals (bascos i navarresos) per un pacte d’escàndol de dimensió d’elefant. L’aportació catalana a l’Estat ve a ser de la magnitud del que manca al conjunt de comunitats per a completar la seva recaptació fins a arribar a cobrir llur pressupost autonòmic.
La major part de les comunitats autònomes assoleixen un encaix positiu i còmode amb l’Estat: les solidaritzades pel subsidi, les forals per confederals i Madrid per capitalitat. “Madrid es España dentro de España”, diu Ayuso, però Madrid és el monopoli de l’Estat dins l’Estat central.
És cert tots paguem impostos, que són per persona i que no són els territoris qui paguen, com diu Josep Borrell, encara que a diversos llocs -Madrid significativament- amb menor pressió fiscal. Però el flux dels diners no és gens equitatiu. Com en l’Espanya del segle d’or, un flux de diners -ara estatals- reguen Madrid, forals i subsidiades, sense que aquest flux tingui res a veure amb productivitat. La vella Sevilla avui és Madrid i nosaltres som una mina extractiva. Aquesta realitat ens obliga a parlar més d’economia regional que, simplement, de despesa, perquè tens limitacions al desenvolupament quan no formes part del flux de l’Estat.
I en aquesta realitat històrica secular, fa poc s’ha produït l’acord PSC ERC, sobre la clau de la caixa i un “concert solidari”. Avancem que tota opció mínimament presentable hauria de respectar l’ordinalitat, això és, que s’acabi l’escàndol d’unes transferències en les quals els beneficiats obtenen per damunt dels contribuents. L’ordinalitat seria fàcil d’assolir, només capgirant posicions, per exemple que el finançament a la basca d’Extremadura passi a Catalunya i viceversa (en rendiment per habitant i deixem els canaris al marge, per insulars llunyans). Com que ells són pocs (1 milió, respecte dels 8 milions de catalans), la cosa demanaria força diners i suposaria una trifulga política enorme. No obstant això, encara hi hauria una altra solució “ordinal i sense perdedors”: que tothom quedés al llindar extremeny, però amb un euro menys per habitant i any, en cada salt de l’escalat entre comunitats.
Aquesta opció, en la qual “ningú no perdria”, implicaria destinar al sistema de finançament autonòmic un 17% més dels recursos actuals, que obligarien a un aprimament de l’estat central sense precedents. Catalunya incrementaria el seu finançament en un 19%, a partir del nou marge, però seria molt injust respecte a l’esforç fiscal de cadascú, perquè el nou “cafè per a tothom” aportaria a Catalunya només el 20% del total del nou sostre. I continuaria sense participar amb un paper propi en els fluxos de l’estat, i amb un Madrid encara més reforçat, perquè sumaria capitalitat i tracte a la basca. En síntesi, els números no surten. Caldria començar per definir què és la solidaritat, o sigui, les seves condicions.
L’Estat, per a ser just, requeriria una reforma que no se li veuen camins transitables. Una lectura correcta del recent acord PSC-ERC, i a dimensió d’Estat, seria reconèixer la gestió de la caixa a tothom qui té superàvit fiscal, com els bascos, i valorar amb transparència l’aportació a l’estat central. I que Madrid faci comptes amb la part de l’Espanya que en depèn. La regió real de Madrid és l’Espanya subsidiada i al seu servei. Hom pot ser fiscalment responsable si ets aportador net perquè, si no hi arribes, no ets realment responsable, ni pots fer frívolament “política fiscal”.
En tot plegat es posa en crisi el model d’estat, d’un estat generós en repartir moltes comoditats i, alhora, estricte en assignar injustícies flagrants. Per un imperatiu categòric, els catalans no podem assolir els drets dels bascos, un nus gordià a desfer. Així doncs, permetin-me afirmar que el procés no ha acabat, perquè les motivacions de fons es mantenen impertorbables i perquè la seva superació demana grans reformes.