La direcció de Junts ha decidit aquest dilluns per unanimitat trencar les relacions polítiques amb el govern de Pedro Sánchez i posar fi així l'acor signat a Brussel·les fa dos anys. La militància de la formació ha estat convocada per ratificar la decisió, que s’ha anat covant les darreres setmanes a mesura que es feia evident que les principals reivindicacions del partit de Carles Puigdemont, de l’amnistia al català a Europa passant per les competències en política migratòria, restaven bloquejades. Puigdemont ha acusat aquest dilluns el PSOE d’haver estat ell qui ha trencat l’acord "a consciència".
Negociar amb Madrid és sempre un suplici. És cert que Sánchez ha demostrat ser un jugador avesat, un mestre del tacticisme que en temes sensibles com el del finançament -acordat en el seu dia amb ERC- ha incomplert la seva paraula. En altres, com en l’oficialitat del català a la Unió Europea, no se li pot retreure que no ho hagi intentat, però sí que aquest expedient mai ha estat prioritari pel govern espanyol i, quan de veritat s’hi ha posat, ha estat amb unes presses que una Unió de 27 socis no ha digerit bé.
Un tema diferent és el de l’amnistia. Sánchez va ser valent a l’hora de defensar-la i fer-la aprovar enmig de la histèria de l’Espanya profunda. Però ha topat amb l’amotinament del gruix del poder judicial. Els de Puigdemont, pactant amb Sánchez, no han pogut fer-ho amb l’estat espanyol complet, una part del qual es dedica a torpedinar sistemàticament tot avenç en favor d’una Ibèria més plural.
No serà per manca de raons. El sobiranisme acumula històricament greuges de tot ordre en un estat que continua sent hostil a tota particularitat que no sigui la castellana. Però això ja ho sabíem. La política no és l’art de l’harmonia ni la recerca de la veritat, sinó un terreny d’aliances sovint insegures en què s’ha de triar entre escenaris embrollats. Junts ha manifestat moltes vegades les dificultats que té per assumir aquesta part més emboirada de la política, quan t’has de definir i córrer un risc.
Fora de la certesa de les grans proclames, el partit ha demostrat en ocasions anteriors com li costa sumar-se a grans acords i com de fàcil és per ell trencar els pactes signats. Incòmode amb la part lletja de la política -la més habitual-, Junts no perd ocasió d’acusar els altres de ser impurs. Ja es va despenjar de l’acord del Parlament sobre la immersió, com es va negar a signar el Pacte Nacional per la Llengua. La setmana passada va trencar l’entesa amb PSC i ERC sobre la CCMA. I caldrà veure si mantindrà les enteses als principals ajuntaments en què les contradiccions ideològiques poden ser més manifestes, com el pacte que va dur la CUP a l’alcaldia de Girona.
Però el que fa més arriscat el moviment fet avui per Junts és el panorama que es dibuixa dins i fora de l’estat espanyol. L’entorn internacional, que tantes esperances va generar la tardor del 2017, no ens va donar res de bo. Però si la repressió espanyola no va ser pitjor va ser en part al temor de Madrid a les protestes exteriors. El món d’avui no és el del 2017. És més hostil a la causa catalana. Amb una extrema dreta a l’alça i un afebliment dels organismes globals, els drets de les petites nacionalitats han perdut aliats. Seria estúpid esperar reforços des de fora. Si el president Companys tenia raó quan va dir que els catalans només ens teníem a nosaltres, seria imperdonable accelerar la cursa cap al precipici.