Balletbò i absència són dos mots antònims. L’Anna Balletbò no ha estat mai absent. Ha estat una presència constant, persistent, ineludible. A can PSC i a tants altres camps on ha projectat el seu afany incansable, el seu activisme tenaç. En rebre la notícia, la primera impressió ha estat d’inversemblança. No hi comptava. La seva vitalitat era tan gran que això d’ara quedava fora del meu angle de visió. L’Anna ha estat una autèntica força de la natura. Congriada, sens dubte, enfront del masclisme rampant i sense escletxes d’aquell imperi de militars i capellans on li va tocar néixer i créixer.

Maria Aurèlia Capmany, la capmare entre nosaltres de la “segona onada feminista” (com Simone de Beauvoir a França, Betty Friedan als EEUU o Maria Lafitte a Espanya), que havia estat deixeble de l’Institut-Escola de la Generalitat republicana, ens recordava el dicteri taxatiu de Pilar Primo de Rivera, l’any 1939, la germana del protomàrtir falangista: “Ha passat la moderníssima nena de l'Institut-Escola (...). Ha passat la dona buida que, per no saber res, ni va saber ser dona. No hi ha lloc per a ella a l'Espanya eterna”. La Balletbò, de joveneta, va haver d’esmolar-se contra aquesta mola duríssima, amenaçadora, asfixiant. Només es podia sucumbir o rebel·lar-se, amb els costos i greus incerteses que això comportava. Poques van tenir el coratge que calia per rebel·lar-se i emprendre el camí que anunciava la Capmany, amb els seus llibres (La dona a Catalunya, Feliçment, jo soc una dona...) i amb el seu model vida, deslliurat de les cotilles de “la feminitat” preceptiva. Van ser poques, però fecundes i van ser llavor que fructificaria aviat en una allau d’emancipacions. Algunes d’aquestes dones de referència, a més de la Balletbò, van incorporar-se també al naixent PSC. Noms com Núria Pompeia, Trinidad Sánchez Pacheco...

Van tenir, totes elles, particularment la Capmany i la Balletbò, un paper decisiu en les Jornades Catalanes de la Dona, el 1976, celebrades al Paraninf de la Universitat de Barcelona. Va ser el moment cabdal del feminisme de postguerra, un moment unificador i potent, que contribuiria a l’adveniment de la democràcia i que alimentaria, aviat, l’acció legislativa i les polítiques democràtiques de govern en l'àmbit municipal, català i espanyol. Entre les moltes fites que s’assolirien, cal destacar-ne una d’especialment simbòlica: l’any 1983, el Congrés del PSC celebrat a Castelldefels aprovaria l’obligatorietat de la quota progressiva de dones a les llistes electorals socialistes, amb ‘objectiu d’avançar decididament cap a la definitiva paritat. Va ser el primer de Catalunya i d’Espanya partit a fer-ho i un dels primers d’Europa.

Hi ha una faceta de l’Anna Balletbò que resta sovint oblidada: la de periodista i activista de la primera televisió en català. La que va començar a fer-se des de Miramar, en vigílies de la transició, i després des de Sant Cugat, des de 1983, a partir de les desconnexions del primer i el segon canal de TVE. El 1980, la Balletbò seria una de les impulsores d’un document important, signat per un esplet de professionals prestigiosos: l’”Informe Miramar”, en favor d’un Tercer Canal de TVE en català. Iniciativa que, finalment, restaria aparcada per la creació de TV3. El 1987, Pilar Miró va estar disposada a reprendre el projecte, però la negociació política entre governs va acabar en una segona freqüència autonòmica: Canal 33. El compromís de TVE amb el català trencava esquemes inercials a banda i banda, cosa que no convenia gens a qui aleshores governava Catalunya i volia fer-ne el seu monopoli. Tot just ara, TVE sembla reprendre-ho amb La 2Cat. Aprofitem per recordar aquells excel·lents professionals que s’ho van proposar ara fa quaranta-cinc anys i que van ser derrotats pels “elements”. A més de l’Anna, em venen sobretot tres noms: Sergi Schaff, Mercè Vilaret, Joan Ramon Mainat...

Una altra faceta poc publicitada de la Balletbò ha estat, fins al final, la cooperació internacional, en favor d’algunes causes especialment necessitades, desenvolupada sobretot des de la Fundació Olof Palme, que ella i la Diana Garrigosa van crear i que ella va dirigir fins ara mateix. Va desenvolupar molt especialment la cooperació amb Palestina, des de quan Yasser Arafat era al capdavant. Va teixir-hi vincles sòlids, construint escoles, impulsant tota mena d’iniciatives, establint amistats consistents. Deu fer poc menys d’un any, en una reunió del Consell Nacional del PSC, se’m va asseure al costat, estranyament silenciosa i abatuda. Duia una carpeta plena de paper i de fotos d’escoles i altres equipaments enrunats per les bombes. M’ho va ensenyar, primer sense paraules. Després, em va dir: “Ho estan destruint tot... Els estan matant a tots...”. Eren edificis concrets, eren persones concretes, construccions i amistats forjades al llarg dels anys i d’un dilatat esforç cooperador. No era la de sempre. No se’n sabia avenir. La dona indoblegable, capaç de saltar tots els obstacles que se li interposessin, havia topat amb la vesània exterminadora que de vegades posseeix alguns humans...

Raimon Obiols, l’altre dia, en un magnífic article sobre ella, remarcava l’alegria com a tret significatiu del caràcter de l’Anna. És cert. El seu déu-vos-guard solia ser enriolat, fins i tot enjogassat, de mirada trapella. Recordo, quan sèiem de costat a l’Executiva del PSC, els seus incessants comentaris a cau d’orella, sempre divertits, si no burletes, sobre el que deia l’un o l’altre. Eren expressió d’una visió desenfadada, irònica, tendra, de la condició humana i de les seves fabulacions i hipertròfies. Tenia molt a veure amb l’esperit antiautoritari i antijeràrquic del que havíem begut a les revoltes culturals dels seixanta i els setanta i que ens havia vacunat contra les inflors i les “retòliques”, tot decantant-nos a participar en la construcció del PSC. I és que, com deia Joan Reventós, érem i som “hereus de la tradició llibertària”.