Era un jove estudiant de Periodisme i em van dir que el periodista mai era notícia. Tot el sentit. T’havies d’acostar als fets, les Ws, la distància crítica, la fidedigna reconstrucció, el notari de l’actualitat, i sempre de sempre contrastar i confirmar. Em mataran tots els professors universitaris, però una mica era i és això. És una feinada. Vaig llegir llavors El quadern gris que Josep Pla va compondre de jovenet i vaig pensar que no calia fer gaire cosa més, que ja estava fet, mai podràs escriure Joan. Fes notícies i fes-les bé, el text no és com el teu cap, coordina, i si vols tens aquesta llibreta per anar guixant les teves cosetes. Que si un bloc quan es va posar de moda l’Internet, que si articles aquí i allà. Com que vivia enverinat escrivia, o això creia, sobre política i de política. Coses serioses, a qui li importa què penses o què sents. Metaliteratura per Vila-Matas i autoficció per a qualsevol. Què pretens Joan Foguet? Doncs poca cosa. Tan sols abocar-me al mirall a poc a poc fins a ser capaç d’aguantar una estona enfront del reflex. Si m’estic molta estona mirant, fixament, deixo de ser jo o començo a ser-ho. Ja no em fa por i no em sap greu la resposta.

El verí ja m’ho van dir, no marxaria. I jo llavors melenut, distret, quasi prim, curiós i arrogantment insegur vaig rendir-me a la metzina. De fet, m’hi vaig enganxar activament. I no fa pas tant vaig canviar no d’estil però sí de matèria primera. Tenia mig escrit un altre article, i m’havien avisat que avui volien l’article una mica més aviat. Però no. L’he esborrat. Vull escriure de com escric. Ja em sap greu. És potser una passió o, com es deia abans, una mania. I és que la primera veu que ens dona el diccionari sobre ‘passió’ és: “Acció de patir o endurar una pena infligida.”. El perquè escric i ho faig així és molt clar: em surt de dins i no ho puc evitar. I potser també perquè amb les paraules procuro racionalitzar el que només puc sentir. Tants anys he passat per identificar els sentiments.

Escric això, i aquí m’ho publiquen i algú de vosaltres ho troba interessant, o fins i tot us hi veieu reflectits d’alguna manera. Tinc diversos editors còmplices i algun cop em diuen que quan deixo el text sembla que el vomiti. Deu ser així. Després em costa molt tornar-ho a mirar. I ho faig a darrera hora, per gran desesperació de qui posa ara aquest text en plana, diguéssim. Deformació de periodista de diari. Enyoro els tancaments, aquella energia de què el món s’acaba.

Vaig prenent notes gairebé cada dia. Cites que trobo, frases que se m’acudeixen, allò que he vist en una pel·lícula, un acudit d’una sèrie o aquella cançó que se m’ha enganxat. I tot per tractar d’explicar-me. No té el lector cap necessitat de ser testimoni de la meva teràpia. Però quan escric no em justifico, jo jugo. Sé que no podré ensinistrar els meus dimonis, no, però no els faig fora. Som tots una gran família. Amb el temps vaig adonant-me que no soc tan especialet com em pensava, que hi ha ferides comunes i cabòries quasi universals. Prenc del pou que tinc a l’ànima i vaig traient cubells de vida comprimida que porto ben humits al teclat. Mullat de vida. I comença la fantasia. Dic que per mi és un joc literari i potser hauria de dir la veritat: és una tortura vital posar al text una part de mi. No té per què ser contemporània, però sí viscuda en major o menor mesura. Procuro ser un narrador quasi invisible de la historieta que vaig cosint. I tot per buidar el pap. I cada cop que arribo a la pantalla blanca és quan començo a saber què diré i què vull dir, que no sempre aconsegueixo que vagin de la mà. Les parelles no són la meva especialitat ni quan me les haig d’inventar jo.

Deia que no pretenc gaire cosa. Però això és avui. Vaig ser imprudent, egocèntric i ambiciós fins que vaig topar amb el meu talent i ensopegar amb la meva exigua força de voluntat. Ara, però, estic en pau amb això. Soc així i soc això. I està bé. De sobte, aquest matí baixant pel cor de l’Eixample de Barcelona m’he dit que volia escriure d’això. No dels perquès, que ja no me’ls demano gaire, no ens cal. Si no de com. De com em neix al pit una pulsió ferotge, com l’obertura de Tannhäuser, que m’empeny a estimar la vida aportant un tros de què soc. L’estómac em bull. No vull ser més escatològic del que toca, però més que vomitar crec que ejaculo. Serà la inevitable presència de Freud a les nostres vides, i confesso, per tant, que escric per pulsió. És només una part de la meva existència, però és rellevant.

He passat per tots els estats de la matèria; solter, casat, divorciat, separat i em comporto de fa anys com si fos vidu. L’amor, en aquest cas romàntic o de parella, no m’és aliè tot i que de vegades se’m fa ben estrany. De fet, sembla que només parli d’això quan perpetro articles en aquesta santa casa. Quan parlo de tu, però sobretot parlo de mi. Sí. I és que és la millor manera de poder entendre la misèria de la humanitat i la grandesa de la seva ànima, per això fabulo amb tot això. Ets un romàntic, em diuen, quan potser només soc un valent i un imprudent. Vull més incoherències, vull més coses sense lògica, més històries que sabem que no van enlloc, vull més nosaltres per poder tenir els ‘jo’ que ens mereixem i que no ens atrevim a sortir a caçar. Perquè nois, no et venen a buscar, espavila, i mulla’t el cul.

Vivim en un món d’etiquetes i catàlegs. Ens volem uniformats o amb cartellets per saber qui és qui, i què és. Quina por conèixer o preguntar. Etiquetes deia. Que si el gimnàs, la dieta i l’horòscop. Que si l’escola dels nens, el lloc d’estiueig i el sector laboral a què et dediques. Que si on vius, quin cotxe tens o si fa molt que té parella i per què té tres nens o un o cap. Vinga etiquetes. Vinga classificacions. Catàlegs de prejudicis. Encantats de poder-nos fotre de l’altre. La superioritat moral, la superioritat vital. Jo més que tu. Bé, crec que va de què tu menys que jo. El matís sempre és important. La millor defensa és un bon atac suposo. Gelosia i enveges mentre ens riem del mort i de qui el vetlla. Fàstic, esgotament i molt poca esperança. I el catàleg de possibles parelles t’espera a un clic al teu mòbil.

El teu destí depèn de la coincidència del teu avorriment amb el d’un altre. Vides planes. Sense passió. Volem passió, per la vida diran els carrinclons sense saber potser que ‘passió’ també vol dir, ens recorda el diccionari, “amor violent”. Un altre avís de tempesta. Tot el que fem al teclat és triar. I, per tant, renunciar. Evito els meus angles morts, els meus racons foscos, el meu proverbial mal humor. I renuncio a explicar tot aquest dolor que va marxant, que em fa abandonar la meva condició absurda de vidu. Sèneca diu allò de què “per ser feliç has de deixar anar dues coses: la por del futur dolor i el record del dolor passat”. El paio la tocava.

Escric poc i d’aquella manera. Però el que sí que feia molt i molt era llegir. Cada cop menys pel segrest intel·lectual que obliga la feina i també per la mandra i la falsa comoditat de les plataformes a la televisió i que sovint estiro l’oci per sobre de les meves possibilitats però per sota de les meves passions. Ja s’ha dit tantes vegades que els llibres que hem llegit són la nostra pàtria, però jo crec que també ho són els que em queden per llegir, els que esperen. Com tu, que m’esperes, a la teva manera, però comptes amb mi. Sense pressa, arribarem a lloc, no ens cal Ítaca, només volem una terrassa. La meva biblioteca és només nostàlgia, malenconia, llibres que mai tornaré a llegir. Però començo a pensar que no és així, que són companys meus, moments i petites càpsules de saviesa d’algú que ja ha passat per on jo estic passejant ara. No estic sol, no ho estaré mai més.

Escric per poder recordar. Per inventar i fer que les sensacions que visc hagin pagat la pena. Que tinguin retorn. Confesso, un catàleg de les meves coses preferides i de les que no ho són tant però són necessàries per entendre’m i per despullar-me de cuirasses i armadures que ja no em serveixen. I poder recordar el teu somriure, aquesta mirada que es fixa en la meva quan sabem que som els únics al món, tornar a sentir la teva pell, l’alè que ve abans de cada petò, aquelles intimitats que ens fan vius, cames perdudes, cabells retrobats. I com de feliç em fa l’olor de gespa just tallada perquè em recorda la masia dels avis a Cunit i quan el meu pare tallava la gespa a la caseta de L’Escala. Tocar la sorra amb tu en un xiringuito del Masnou i comprar loteria. Passejar per búnquers de la platja. Anar en bicicleta per Amsterdam. Ballar de nit en un pont sobre el Sena. O trencar l’horitzó quan vaig en moto i trenco el meridià quan el carrer Muntaner cau des d’Hercegovina i amb la plaça Adrià de testimoni emboques un canó de llum que et dirigeix a la Torre del Mar de la Barceloneta. Aquella carretera a les Terres de l’Ebre que saps que et porta a casa. Aquell viatge pel nord d’Espanya on vam menjar tan bé.

Recordar és estimar. En llatí vol dir tornar a passar pel cor. I això faig quan et parlo i sobretot quan escric. Ho faig per mi suposo, tot i que em dius que és per la meva voluntat de transcendència. Jo només volia dir-vos que quan escric el que pretenc és estar tranquil, estar moderadament bé. Somriure sense massa més. I volia dir-te que gràcies a tu vull estar més viu que mai, i escriure, i escriure’ns.