Miquel Puig planteja en un article a l'Ara la solució del problema de l’habitatge en la política territorial, més concretament en el ferrocarril. Pot semblar un tret per alçada, un estirabot, però no li manca raó.
Gran part de la solució depèn de la política de sòl i aquesta és de categoria territorial, perquè les poblacions on fer nous assentaments no són totes les ciutats, ni tampoc les majors. A Barcelona i la seva rodalia, per manca absoluta d’espai i per l’inconvenient de densificar encara més el centre, i en les majors poblacions catalanes per similar consideració.
Que la política territorial ha de comptar queda explícita quan constatem que, en els últims quaranta anys, només han crescut les comarques del perímetre del Barcelonès, perquè aquest ha perdut població. I han crescut més el Maresme i el Vallès Oriental, menys poblades, que l’Occidental i el Baix Llobregat, més denses. I ha crescut més el lluny de la regió de Barcelona. De tot Catalunya, els pics han estat el Baix Penedès, Garraf i la Selva, amb valors que han més que doblat la seva població (i quasi quadruplicat en el cas del Baix Penedès). Aquesta tendència inercial i espontània hauria de ser ordenada i dirigida.
L’explicació de M. Puig sobre Londres, planer i rodó respecte a Barcelona, muntanyosa i amb mar, no impedeix que allí també van haver de fer noves ciutats (New Towns Acts) endegades després de la Segona Guerra Mundial. Varen partir de nuclis rurals situats més enllà de la gran anella verda (Green Belt) i les noves ciutats disposaven d’estació ferroviària. Aquesta opció caldria ara a Catalunya, a molts nuclis en similars condicions i amb mirada de país.
El paper de la política territorial a mitjà termini no treu la necessitat d’un pla de xoc en habitatge en els termes ja comentats: petit, dotacional, sense aparcament, sobre sòls públics existents. Un pla de xoc pot ser immediat (si s’actua) i encavalcat amb el pla de fons, el territorial de més horitzó. Ambdós són necessaris i són l’únic marc possible, a curt i mitjà termini.
Es tracta, talment, de fer d’un problema una oportunitat, la qual cosa significaria integrar en un sol horitzó la Catalunya ferroviària i el seu creixement. Es tractaria de promoure serveis ferroviaris regionals sobre les línies d’Alta Velocitat, amb noves estacions, serveis jeràrquicament per damunt de les Rodalies, i crear noves ciutats, tot endreçant la localització de les activitats… I, per començar, ens cal la unificació de tota la xarxa ferroviària a ample estàndard. Cal ambició i precisió d’objectius: entreveure un país com un rellotge, voler ser suïssos, això és, portar a escala catalana l’ordre de FGC, tot inclòs: mercaderies, regionals, rodalies i llarg recorregut, internacional inclòs, cosa més difícil que gestionar un Metro regional.
I, simultàniament, mostrar sentit de la urgència, amb una acció de xoc a moltes ciutats on és possible fer habitatge, perquè hi ha sòl. Ambdues actuacions constituirien política territorial amb visió integral, amb una prescripció intel·ligible que aportaria sentit al lideratge del Govern. Però n’estem lluny perquè ens manca relat de país. No sols vivim de pa, sinó de paraula (Mateu 4:4 i Lluc 4:4) i avui a la política li manca pa i paraula.