Els dies que vivim són tan especials per moltes coses que algun dia, amb calma i tranquil·litat, ens tocarà repassar tot el que ha passat i encara passa. N’hi ha de tota mena.
Des de primers de setembre Catalunya ha viscut en una muntanya russa permanent. I el resum final és que s’ha aplicat l’article 155 de la Constitució, el Govern ha estat destituït i una part està empresonat i l’altre és a l’exili de Brussel·les. La Generalitat intervinguda i amb eleccions a la vista.
Qui ha convocat aquestes eleccions? Mariano Rajoy. Una altra singularitat, o anomalia, doncs l’Estatut preveu que les eleccions catalanes només les pot convocar el President de la Generalitat. Però és que els Mossos d’Esquadra depenen del ministre Zoido, aquest personatge que sembla sortit del NO-DO.
Però de tot el que està passant aquests dies em crida especialment l’atenció aquesta fixació per penalitzar el color groc. Un color que ha estat escollit per fer uns llaços i per reclamar la llibertat dels Jordis i els consellers empresonats a Madrid. Fins aquí, tot correcte.
Uns partits de caire unionista han començat a veure concomitàncies amb el color reivindicatiu i determinats llocs ciutadans. I han reclamat a la Junta Electoral Central perquè, diuen, pot ser que s’indueixi subliminalment a orientar el vot del 21-D. I la resposta és positiva i, per tant, es prohibeix que les fonts de Barcelona s’il·luminin de groc. Ah! Tampoc no es pot emprar aquest to en les façanes dels edificis...
Aquests dies he recordat dues anècdotes de finals dels anys 70, quan vaig haver de fer les milícies universitàries. Vaig conèixer dues situacions que em van cridar molt l’atenció.
La primera al Cerro Cortado de Toledo. Hi havia a la vora d’un camí de pas militar un arbre “arrestat”. Per què? Doncs un dia un coronel es va colpejat amb una branca, davant la mofa generalitzada de la tropa. Solució? L’arbre arrestat. I en què consistia l’arrest? Doncs que quan la tropa passava pel camí es desviava deu metres abans per un trencall i es condemnava l’arbre a la més absoluta indiferència. Si, com ho llegeixen.
La segona era una piscina, en un campament de Catalunya, “arrestada” sense aigua perquè s’hi havia ofegat un recluta que no sabia nedar.
Tot plegat era molt ridícul, oi? Realment ho penses i dius: “No és possible”. Doncs si que ho era. I jo vaig veure l’arbre, solitari, i la piscina, buida.
Doncs a mi aquestes prohibicions d'il·luminar de groc les façanes, o les fonts d’aigua... m’ha recordat aquelles anècdotes. Si fa o no fa...
El problema, penós problema, és que les dues situacions militars són dels anys 70, quan el dictador Franco encara era viu i l'exèrcit espanyol era anacrònic del tot... i el tema de les fonts i el color groc és d’ara mateix!
Que no han passat 40 anys?
Des de primers de setembre Catalunya ha viscut en una muntanya russa permanent. I el resum final és que s’ha aplicat l’article 155 de la Constitució, el Govern ha estat destituït i una part està empresonat i l’altre és a l’exili de Brussel·les. La Generalitat intervinguda i amb eleccions a la vista.
Qui ha convocat aquestes eleccions? Mariano Rajoy. Una altra singularitat, o anomalia, doncs l’Estatut preveu que les eleccions catalanes només les pot convocar el President de la Generalitat. Però és que els Mossos d’Esquadra depenen del ministre Zoido, aquest personatge que sembla sortit del NO-DO.
Però de tot el que està passant aquests dies em crida especialment l’atenció aquesta fixació per penalitzar el color groc. Un color que ha estat escollit per fer uns llaços i per reclamar la llibertat dels Jordis i els consellers empresonats a Madrid. Fins aquí, tot correcte.
Uns partits de caire unionista han començat a veure concomitàncies amb el color reivindicatiu i determinats llocs ciutadans. I han reclamat a la Junta Electoral Central perquè, diuen, pot ser que s’indueixi subliminalment a orientar el vot del 21-D. I la resposta és positiva i, per tant, es prohibeix que les fonts de Barcelona s’il·luminin de groc. Ah! Tampoc no es pot emprar aquest to en les façanes dels edificis...
Aquests dies he recordat dues anècdotes de finals dels anys 70, quan vaig haver de fer les milícies universitàries. Vaig conèixer dues situacions que em van cridar molt l’atenció.
La primera al Cerro Cortado de Toledo. Hi havia a la vora d’un camí de pas militar un arbre “arrestat”. Per què? Doncs un dia un coronel es va colpejat amb una branca, davant la mofa generalitzada de la tropa. Solució? L’arbre arrestat. I en què consistia l’arrest? Doncs que quan la tropa passava pel camí es desviava deu metres abans per un trencall i es condemnava l’arbre a la més absoluta indiferència. Si, com ho llegeixen.
La segona era una piscina, en un campament de Catalunya, “arrestada” sense aigua perquè s’hi havia ofegat un recluta que no sabia nedar.
Tot plegat era molt ridícul, oi? Realment ho penses i dius: “No és possible”. Doncs si que ho era. I jo vaig veure l’arbre, solitari, i la piscina, buida.
Doncs a mi aquestes prohibicions d'il·luminar de groc les façanes, o les fonts d’aigua... m’ha recordat aquelles anècdotes. Si fa o no fa...
El problema, penós problema, és que les dues situacions militars són dels anys 70, quan el dictador Franco encara era viu i l'exèrcit espanyol era anacrònic del tot... i el tema de les fonts i el color groc és d’ara mateix!
Que no han passat 40 anys?