D'un judici injust no en pot sortir una sentència justa. I no hi haurà una sentència justa. Ni de bon tros. Perquè una part de les estructures de l'Estat, malgrat el líder de les quals ara es muda del Valle de los Caídos, continuen manant amb impunitat. I aquests així ho han decidit des de fa molt temps.
Com recorda el sempre brillant Carles Mundó citant el jurista italià del segle XIX Francesco Carrara, quan la política entra per la porta d'un tribunal, la justícia salta per la finestra. I sí, aquest és un judici polític. Perquè política va ser la decisió de celebrar-lo; polític ha estat el seu desenvolupament i la vergonyosa instrucció del sectari i ultra jutge Llarena; i política en serà la sentència.
De la política en minúscules. La de la venjança, de l'ús i abús de les estructures del poder per eliminar l'adversari. El sistema al servei de l'odi i la destrucció de la dissidència.
Però aquí s'ha produït quelcom més profund i rellevant. Una decisió de les tradicionals estructures del poder econòmic, mediàtic i judicial de marcar els límits de la democràcia. Un replegament en què refermen el seu control respecte del poder polític. El missatge va dirigit al conjunt de la societat espanyola. Naturalment, la bufetada es donarà als líders independentistes. Però els límits els marquen al conjunt de la societat espanyola. És una advertència.
Ho veiem amb la imputat amb què actua l'extrema dreta, el renaixement d'un nacionalisme espanyol agressiu, la fatxenderia amb què actuen alguns sectors de les forces seguretat i la prepotència amb què es mouen els màxims responsables de la judicatura, els quals ostenten desacomplexadament les seves posicions polítics.
En aquest procés de reafirmació de l'Espanya en blanc i negre, el cap de l'Estat ha jugat un paper determinant. A jutjar pel to, l'agressivitat i l'agror amb què ha actuat, fins i tot potser n'ha estat l'instigador i líder. No és el més rellevant. Ha decidit esdevenir un més d'aquesta espanya engominada del Madrid dels negocis nascuts al voltant de l'aznarisme i companyia. Ho ha decidit a desgrat, n'estic convençut, d'alguns monàrquics de la Transició que van apostar per aquesta institució com un element d'estabilitat i equilibri.
I mentrestant, l'esquerra espanyola i particularment el PSOE, mirant-s'ho. Alguns encantats. La minoria, però amb molt de poder. Una majoria, al meu entendre, esgarrifats i atemorits s'ho miren sense saber com respondre a aquesta ofensiva.
Si el PSOE i l'esquerra espanyola no entenen que aquesta involució està dirigida també contra ells, quan se n'adonin no tindran capacitat de resposta. Si els cants de sirena dels poderosos, si els regals enverinats, si les pressions de tota mena (també internes) els paralitzen i els fan còmplices d'aquesta bogeria, a més de ser-ne víctimes també en seran responsables.
El discurs del màxim responsable de la Guàrdia Civil a Catalunya va ser un desafiament. Un desafiament en tota regla. Un alt comandament militar uniformat assenyalant polítics i fixant les seves posicions. Va ser una amenaça. Però no a l'independentisme, sinó al govern espanyol i a la polític. D'aquí l'enorme gravetat de les seves paraules. Eren pronunciades a consciència. Mirant de fit a fit als ulls del govern d'Espanya i dient-los, amb fatxenderia, que ara ell pot fer això i ells han de callar. I van callar, aquesta és la tragèdia.
Aquest és el panorama. Tindrem sentència. Serà injusta i dolorosa. Aquí hem de fer els deures bé. I estic segur que hi sabrem donar una resposta intel·ligent. Perquè el que ha passat aquests dos anys també ha impactat el conjunt de la societat, i n'hem tret lliçons.
El 10 de novembre el PSOE probablement guanyarà i haurà de decidir. O apuntalar la involució o obrir una etapa de diàleg, posar fi a la repressió i situar al seu lloc els poders de l'Estat. Si opta pel més còmode, a Catalunya patirem de valent, però auguro dècades ben negres per a les llibertats a Espanya.
I sí, la llibertat dels presos polítics és condició necessària, d'aquí que donant per descomptat la condemna injusta, l'amnistia n'ha de ser l'alternativa.
Com recorda el sempre brillant Carles Mundó citant el jurista italià del segle XIX Francesco Carrara, quan la política entra per la porta d'un tribunal, la justícia salta per la finestra. I sí, aquest és un judici polític. Perquè política va ser la decisió de celebrar-lo; polític ha estat el seu desenvolupament i la vergonyosa instrucció del sectari i ultra jutge Llarena; i política en serà la sentència.
De la política en minúscules. La de la venjança, de l'ús i abús de les estructures del poder per eliminar l'adversari. El sistema al servei de l'odi i la destrucció de la dissidència.
Però aquí s'ha produït quelcom més profund i rellevant. Una decisió de les tradicionals estructures del poder econòmic, mediàtic i judicial de marcar els límits de la democràcia. Un replegament en què refermen el seu control respecte del poder polític. El missatge va dirigit al conjunt de la societat espanyola. Naturalment, la bufetada es donarà als líders independentistes. Però els límits els marquen al conjunt de la societat espanyola. És una advertència.
Ho veiem amb la imputat amb què actua l'extrema dreta, el renaixement d'un nacionalisme espanyol agressiu, la fatxenderia amb què actuen alguns sectors de les forces seguretat i la prepotència amb què es mouen els màxims responsables de la judicatura, els quals ostenten desacomplexadament les seves posicions polítics.
En aquest procés de reafirmació de l'Espanya en blanc i negre, el cap de l'Estat ha jugat un paper determinant. A jutjar pel to, l'agressivitat i l'agror amb què ha actuat, fins i tot potser n'ha estat l'instigador i líder. No és el més rellevant. Ha decidit esdevenir un més d'aquesta espanya engominada del Madrid dels negocis nascuts al voltant de l'aznarisme i companyia. Ho ha decidit a desgrat, n'estic convençut, d'alguns monàrquics de la Transició que van apostar per aquesta institució com un element d'estabilitat i equilibri.
I mentrestant, l'esquerra espanyola i particularment el PSOE, mirant-s'ho. Alguns encantats. La minoria, però amb molt de poder. Una majoria, al meu entendre, esgarrifats i atemorits s'ho miren sense saber com respondre a aquesta ofensiva.
Si el PSOE i l'esquerra espanyola no entenen que aquesta involució està dirigida també contra ells, quan se n'adonin no tindran capacitat de resposta. Si els cants de sirena dels poderosos, si els regals enverinats, si les pressions de tota mena (també internes) els paralitzen i els fan còmplices d'aquesta bogeria, a més de ser-ne víctimes també en seran responsables.
El discurs del màxim responsable de la Guàrdia Civil a Catalunya va ser un desafiament. Un desafiament en tota regla. Un alt comandament militar uniformat assenyalant polítics i fixant les seves posicions. Va ser una amenaça. Però no a l'independentisme, sinó al govern espanyol i a la polític. D'aquí l'enorme gravetat de les seves paraules. Eren pronunciades a consciència. Mirant de fit a fit als ulls del govern d'Espanya i dient-los, amb fatxenderia, que ara ell pot fer això i ells han de callar. I van callar, aquesta és la tragèdia.
Aquest és el panorama. Tindrem sentència. Serà injusta i dolorosa. Aquí hem de fer els deures bé. I estic segur que hi sabrem donar una resposta intel·ligent. Perquè el que ha passat aquests dos anys també ha impactat el conjunt de la societat, i n'hem tret lliçons.
El 10 de novembre el PSOE probablement guanyarà i haurà de decidir. O apuntalar la involució o obrir una etapa de diàleg, posar fi a la repressió i situar al seu lloc els poders de l'Estat. Si opta pel més còmode, a Catalunya patirem de valent, però auguro dècades ben negres per a les llibertats a Espanya.
I sí, la llibertat dels presos polítics és condició necessària, d'aquí que donant per descomptat la condemna injusta, l'amnistia n'ha de ser l'alternativa.