Se'ns farà estrany, molt estrany no trobar-te. A les manifestacions del Primer de Maig, a les reunions del secretariat nacional o a les concentracions d'alguna de les causes socials i nacionals que defensem a La Intersindical sense pensar-nos-ho ni un minut. Sí, la Isabel Pallarès se n'ha anat. Feia temps que només anava fent, que compaginava la docència amb les baixes mèdiques. Però ens ha agafat d'imprevist perquè encara la vèiem en primera línia. I, sobretot, ens ha entristit malgrat el consol de les mostres de suport que hem rebut en les darreres hores.
L'Isa va ser la nostra secretària general durant quinze anys, sostenint la nau en els moments organitzatius més adversos. L'any 1998, quan va ser escollida secretària confederal (aleshores en dèiem així) de la Intersindical-CSC, les coses eren encara més difícils. Costava més d'explicar que, per ser un país normal i capaç de fer realitat els seus anhels col·lectius, calien sindicats d'obediència nacional i que la nostra feina no havia de consistir només a defensar els drets que ja teníem sinó aconseguir-ne de nous.
I ella i els companys que, a les seccions sindicals, com a afiliats o delegats i als òrgans del sindicat, feien feina braç a braç van aconseguir posar les bases del que avui és La Intersindical, del seu projecte i del seu creixement. Isabel Pallarès, una dona ponentina, del sector de l'ensenyament -ferma defensora de l'escola pública- i de només 34 anys, va agafar el 1998 el relleu de Miquel Porter i Moix, un d'aquells homenots que tant es troben a faltar enmig de tantes pors i desorientacions com les que ens porta aquest temps al nostre país.
L'Isa es va trobar una organització, hereva de la Solidaritat d'Obrers de Catalunya i de la CSC, que anys abans, pels seus avatars interns, s'havia hagut de reinventar com a confederació aglutinant sindicats sectorials o comarcals per seguir tirant endavant amb uns comuns denominadors molt laxos. I, acompanyada del Carles Sastre i de tants altres companys, li va donar la volta. Amb ella com a secretària general, La Intersindical va endreçar l'organització i es va fer imprescindible, coherent en tots els sentits i va definir més la seva estratègia sindical. Ser un sindicat "alternatiu" havia de tenir més sentit.
En aquesta línia, sense ella no s'explica l'enfortiment del perfil sociopolític del sindicat. Perquè els drets s'han de defensar amb una visió àmplia i sense caure en el corporativisme. Per això és necessari reivindicar el dret a treballar en condicions dignes, és clar. Però també la igualtat de gènere, els drets nacionals o els drets lingüístics. Ella ho practicava cada dia sense vinclar-se i al marge de l'auditori o l'interlocutor.
Amb l'Isa, La Intersindical va entomar definitivament el repte de dotar Catalunya d'un sindicat nacional i de classe. Això volia dir estar al costat de moltes causes, a més de les lluites sindicals de La Intersindical aquells anys, ja fos al sector d'aigües, a la banca, a la indústria química o a les universitats. Era també saber sumar complicitats, ser més presents al carrer i, des de la fermesa en les pròpies conviccions, obrir-se per avançar.
L'Isa va ser especialment activa en el front internacional. Era una forma d'explicar el relat del sindicat nacional i fer-lo visible. Per això va conrear les històriques relacions amb ELA, que es remuntaven als anys clandestins de SOC i la Confederació Mundial del Treball, i va treballar aliances que han donat i encara donen molts fruits amb LAB i amb la CIG. Això es va traduir en mobilitzacions sindicals, i també en iniciatives com ara la creació de la Plataforma de Sindicats de Nacions Sense Estat, l'entrada de La Intersindical a la Federació Sindical Mundial (que en els darrers anys s'ha posicionat de forma inequívoca a favor dels drets nacionals del nostre poble), o el compromís amb la justícia global i els drets humans amb sindicats de Colòmbia, Bolívia i l'Equador.
Tot això ho va aconseguir una dona en un món d'homes gràcies a la seva valentia, empatia i capacitat de suma dins i fora de l'organització. El 1998 ben poques tenien un paper destacat a les institucions, menys encara en el món sindical. I ella va desbrossar, també en això, el camí.
Gràcies per la lluita, pel compromís i per saber-nos representar, Isa. Seguirem el camí que ens has marcat. Fins a aconseguir-ho.
L'Isa va ser la nostra secretària general durant quinze anys, sostenint la nau en els moments organitzatius més adversos. L'any 1998, quan va ser escollida secretària confederal (aleshores en dèiem així) de la Intersindical-CSC, les coses eren encara més difícils. Costava més d'explicar que, per ser un país normal i capaç de fer realitat els seus anhels col·lectius, calien sindicats d'obediència nacional i que la nostra feina no havia de consistir només a defensar els drets que ja teníem sinó aconseguir-ne de nous.
I ella i els companys que, a les seccions sindicals, com a afiliats o delegats i als òrgans del sindicat, feien feina braç a braç van aconseguir posar les bases del que avui és La Intersindical, del seu projecte i del seu creixement. Isabel Pallarès, una dona ponentina, del sector de l'ensenyament -ferma defensora de l'escola pública- i de només 34 anys, va agafar el 1998 el relleu de Miquel Porter i Moix, un d'aquells homenots que tant es troben a faltar enmig de tantes pors i desorientacions com les que ens porta aquest temps al nostre país.
L'Isa es va trobar una organització, hereva de la Solidaritat d'Obrers de Catalunya i de la CSC, que anys abans, pels seus avatars interns, s'havia hagut de reinventar com a confederació aglutinant sindicats sectorials o comarcals per seguir tirant endavant amb uns comuns denominadors molt laxos. I, acompanyada del Carles Sastre i de tants altres companys, li va donar la volta. Amb ella com a secretària general, La Intersindical va endreçar l'organització i es va fer imprescindible, coherent en tots els sentits i va definir més la seva estratègia sindical. Ser un sindicat "alternatiu" havia de tenir més sentit.
En aquesta línia, sense ella no s'explica l'enfortiment del perfil sociopolític del sindicat. Perquè els drets s'han de defensar amb una visió àmplia i sense caure en el corporativisme. Per això és necessari reivindicar el dret a treballar en condicions dignes, és clar. Però també la igualtat de gènere, els drets nacionals o els drets lingüístics. Ella ho practicava cada dia sense vinclar-se i al marge de l'auditori o l'interlocutor.
Amb l'Isa, La Intersindical va entomar definitivament el repte de dotar Catalunya d'un sindicat nacional i de classe. Això volia dir estar al costat de moltes causes, a més de les lluites sindicals de La Intersindical aquells anys, ja fos al sector d'aigües, a la banca, a la indústria química o a les universitats. Era també saber sumar complicitats, ser més presents al carrer i, des de la fermesa en les pròpies conviccions, obrir-se per avançar.
L'Isa va ser especialment activa en el front internacional. Era una forma d'explicar el relat del sindicat nacional i fer-lo visible. Per això va conrear les històriques relacions amb ELA, que es remuntaven als anys clandestins de SOC i la Confederació Mundial del Treball, i va treballar aliances que han donat i encara donen molts fruits amb LAB i amb la CIG. Això es va traduir en mobilitzacions sindicals, i també en iniciatives com ara la creació de la Plataforma de Sindicats de Nacions Sense Estat, l'entrada de La Intersindical a la Federació Sindical Mundial (que en els darrers anys s'ha posicionat de forma inequívoca a favor dels drets nacionals del nostre poble), o el compromís amb la justícia global i els drets humans amb sindicats de Colòmbia, Bolívia i l'Equador.
Tot això ho va aconseguir una dona en un món d'homes gràcies a la seva valentia, empatia i capacitat de suma dins i fora de l'organització. El 1998 ben poques tenien un paper destacat a les institucions, menys encara en el món sindical. I ella va desbrossar, també en això, el camí.
Gràcies per la lluita, pel compromís i per saber-nos representar, Isa. Seguirem el camí que ens has marcat. Fins a aconseguir-ho.