José Mujica fou president de l’Uruguai pel Frente Amplio durant 5 anys. Entre 2010 i 2015. Abans havia estat membre de la guerrilla del Moviment d’Alliberament Nacional, els Tupamaros. Va ser a la presó durant set anys. Actualment, és una de les personalitats més respectades del món. Viu a un mas de forma prou humil, prop de Montevideo. Fa poc, en una entrevista, ens deia que "no hi ha res més important que l’oportunitat de viure".
Avui en dia, parlar de filosofia i valors sembla que no s’ajusti massa amb tantes dades fredes, amb tantes proclames buides i amb tanta agror que hi ha, sobretot, a les xarxes.
Parlar de valors sí que és important. Perquè som éssers humans racionals que pensem. Com a mínim la majoria. N’hi ha uns quants que no pensen racionalment i col·lectiva, sinó més aviat en ells. Són pocs, però tenen el poder de gestionar com vivim la resta. Bàsicament perquè tenen un exèrcit amb armes de veritat que ens apunten si sortim del seu (des)ordre, més un altre, molt més ensucrat, que ens diu com hem de pensar, viure o morir. Però són els mateixos.
I aquí entrem en allò que té a veure amb la vida. Qui decideix que sigui d’una manera o d’una altra. Segur que la majoria compartim que l’individualisme -l’egoisme- no és la millor recepta. La vida només ha progressat quan hem col·laborat entre nosaltres. Per això cal parlar de feina i de vida.
Fa poc més de 100 anys a Catalunya es dugué una de les vagues més importants de la nostra història i, també, de la resta del món. Fou la vaga de La Canadenca, on després de 43 dies de lluita duríssima s’assolí la jornada laboral de 8 hores diàries i la legalització de la negociació col·lectiva.
Al segle XXI continuem treballant, si fa no fa, les 40 hores setmanals. Perquè no és cap secret que a moltes empreses la "pressió ambiental" per fer hores extres és gairebé un tema tabú. I ja ni parlem de la nova precarietat laboral dels nostres temps, que és el treball autònom individual que no té horaris. Un fenomen que ha anat en augment -en paral·lel- a les receptes neoliberals per externalitzar al màxim de serveis de moltes d’empreses. Bàsicament per tal d’eludir les cotitzacions socials i augmentar, encara més, els beneficis dels seus accionistes. Com si abans visquessin a la intempèrie.
Un debat que fa temps és sobre la taula és, precisament, aquest; la reducció, o més aviat, l’actualització de la jornada laboral als nostres temps. Un debat que té a veure amb la vida i com la gestionem de manera més racional. Ja hem vist els escarafalls apocalíptics de les patronals quan surt aquest tema. També van dir que Catalunya, i la resta del món, s’endinsaria a les tenebres quan vam assolir les 40 hores setmanals. Però és un debat plenament necessari i que ha d’anar més encaminat a transitar la seva implementació que no pas a impedir-lo amb excuses centenàries.
El context actual d’avenços tecnològics i productius permet actualitzar la jornada laboral setmanal a 32 hores. Sí, 32 hores i amb el mateix salari. No pot ser que pràcticament no s’hagi mogut una hora de la jornada en 105 anys i que es parli de fer reduccions de fireta d’un parell d’hores, a tot estirar, amb retallades del sou com a concessió divina.
Poder distribuir els recursos de manera més equitativa és una raó molt poderosa. Portem decennis en què l’acaparament de recursos recau cada cop en menys mans i cal prendre mesures efectives per aturar aquesta tendència que l’únic que genera és més precarietat, més pobresa i més tensions socials.
I aquí també hi recau una qüestió que cal abordar, i no només amb paraules o llaços liles, que és la igualtat efectiva i real entre homes i dones. Una igualtat que vol dir repartir les tasques de cures (llar, canalla, avis, participació social...) que encara continuen fent majoritàriament les dones sense remuneració. L’actualització de la jornada laboral s’encamina en aquesta direcció, permetent una millor conciliació laboral i familiar i una millor salut mental gràcies al descans i l'ús del temps per organitzar les nostres vides.
L’actualització de la jornada laboral va molt més enllà d’una mesura puntual. Té a veure amb quin model econòmic i productiu volem com a societat. Un model on la vida sigui el centre i la producció sigui un bé social i col·lectiu. Un model plenament encardinat en una transició ecosocial on siguem capaços de viure en un planeta sostenible, amb justícia social i en pau.
Si som capaços d’entendre que actualitzar la jornada laboral és un pas decisiu per reduir l’atur, millorar la innovació i la productivitat d’una manera justa i humana, haurem fet un pas importantíssim pel conjunt de les majories treballadores.
El sindicalisme a Catalunya ha jugat històricament un paper importantíssim en la construcció de consciència col·lectiva i conquesta de drets socials i laborals. Ens cal continuar avançant en drets al segle XXI perquè fer-ho és construir la nació lliure que volem on, com deia José Mujica, puguem gaudir la vida en allò que ens agrada. Treballem per viure. No a l’inrevés.