La inflació ha irromput amb força i ha esborrat del mapa els bons auguris econòmics que es van pronosticar per l'endemà d'haver superat la pandèmia de la Covid. A principis d'any, els "experts" van sostenir que l'augment dels preus seria una febrada que passaria avall aviat. Com ja és habitual, no ho van encertar. La inflació s'ha consolidat. Ara, aquells mateixos experts vaticinen que l'escalada de preus es mantindrà tot l'any que ve i part del següent. Sigui com sigui, les perspectives de futur no són massa bones i per als treballadors, molt dolentes. Sense temps per recuperar-nos dels efectes de la Covid, ara els assalariats hem d'assumir les conseqüències negatives de la inflació en forma de pèrdua de poder adquisitiu i de "moderació" salarial. De les crisis, els treballadors sempre en sortim més pobres.
El 2021 va arrencar amb una inflació igual a zero, però l'any va acabar amb un índex del 6,5%. La tendència inflacionista es va disparar el juliol d'aquell any, quan el preu dels productes i serveis va escalar fins al 2,9%. Des de llavors, l'ascens ha estat imparable fins a arribar a la quota màxima del 10,8% el juliol passat (la taxa més alta dels últims 39 anys). A l'agost va baixar un pèl, fins a assolir l'índex del 10,2%, per situar-se al 9% el setembre.
Mentre la inflació augmenta, els salaris s'estanquen. Del juliol de 2021 fins a l'agost d'enguany, la mitjana de creixement dels salaris ha estat del 2% mentre que la de la inflació s'ha enfilat fins al 7%. Una situació que s'arrossega de fa 40 anys. La reforma laboral del 2012 del PP va legalitzar la depreciació salarial (la contrareforma aprovada pel govern del PSOE i Unidas Podemos no ho ha revertit). El PP va eliminar la ultraactivitat dels convenis col·lectius i va gairebé liquidar la clàusula de revisió salarial dels mateixos convenis. Mecanisme que garanteix l'actualització immediata dels sous segons l'augment de la inflació. El 2005 el 71,9% dels convenis col·lectius disposava d'aquella clàusula, el 2012 el 26,9% i el 2021 només el 17,4%.
Històricament, la primera víctima de la inflació és la classe treballadora. Víctima en un doble sentit: d'una banda, perquè els treballadors destinem un percentatge més elevat dels ingressos a comprar productes bàsics –els que més augmenten de preu- en comparació amb els que hi destinen les persones més riques i, d'altra banda, perquè la classe treballadora assumim un major cost de la inflació en forma de pèrdua de poder adquisitiu i "congelació" salarial.
En un context inflacionari, els treballadors no només podem comprar menys productes i serveis amb els diners que guanyem, sinó que aquesta situació es consolida, perquè els anomenats "experts" aconsellen no apujar els salaris en consonància amb l'augment de la inflació, per evitar –adverteixen- el que anomenen "efecte de segona ronda". La premissa suposadament científica en virtut de la qual augmentar els salaris deriva (indefectiblement) en un increment de la inflació. Per tant, sembla com si contenir la inflació només passa per empobrir la classe treballadora.
La inflació no és res més que una altra manifestació de lluita d'interessos entre grups socials, clàssicament coneguda com a lluita de classes, perquè funciona com a mecanisme per distribuir la riquesa i les rendes. De manera planera, significa no donar diners als qui en necessiten i no prendre'ls als qui n'acumulen molt.
L'economista José Luís Sampedro ho va expressar quan va assenyalar que la inflació no és res més que l'impost dels pobres. La inflació ha operat com a mecanisme afegit per laminar progressivament el poder adquisitiu de la classe treballadora, que fa decennis que no creix, malgrat que la productivitat sí que ho ha fet.
Però els perjudicis per als treballadors no s'acaben aquí. En un context inflacionari, la reacció dels bancs centrals és adoptar una política monetària dura per fer baixar la inflació. A finals d'agost, el president de la Reserva Federal dels EUA, Jerome Powell, ho va deixar ben clar: "les mesures que adoptarem causaran dolor a famílies i empreses". Per no ser menys, el Banc Central Europeu (BCE) s'ha posicionat en la mateixa línia i ha augmentat el preu del diner dues vegades, el juny i el setembre, després d'onze anys de no fer-ho. Les conseqüències de l'augment del tipus d'interès seran més atur, encariment del crèdit i una possible recessió que ja es deixa notar. Per tant, una altra vegada, serà la classe treballadora qui patirem les conseqüències negatives de la política monetària agressiva del BCE, que la política fiscal tova del govern espanyol no podrà contrarestar.
Mentre el BCE, una institució -cal dir-ho- poc democràtica i transparent, assumeix la teoria inflacionista de la demanda (hi ha massa diners a la butxaca dels ciutadans) i endureix la política monetària, la Comissió Europa és incapaç d'imposar un impost de societats homogeni arreu de la Unió Europea per gravar les grans corporacions que gaudeixen d'una posició de domini en el mercat. Aquesta inoperància, que de vegades sembla feta expressament, s'afegeix al rum-rum al voltant de la reforma dels sistemes impositius, on el discurs majoritari insisteix a eliminar els impostos del patrimoni i de successions, i rebaixar el tipus marginal de l'IRPF. Mesures que dinamiten el feble caràcter redistributiu del sistema fiscal espanyol i fan miques la igualtat d'oportunitats, que el professor de filosofia política Michael Sandel ha desmuntat sense pal·liatius: "Tots som en el mateix mar, però alguns van en iot, d'altres en ferri i d'altres en pastera".
Encara que alguns ens ho volen fer creure, l'economia té més de política que de ciència exacta i, per tant, una variable més dins de la coctelera de la disputa ideològica entre classes amb interessos contraposats. I és aquí on també es juga el debat sobre la inflació. Ho corroboren les tones de tinta impresa publicades aquests últims mesos sobre l'assumpte. Una informació, com a mínim, esbiaixada perquè només dona corda a un dels bàndols de la confrontació ideològica.
Perquè malgrat que ningú, absolutament ningú, sosté que l'actual situació inflacionària sigui conseqüència de l'augment dels salaris, ni que aquests hagin gaudit d'augments substancials els últims anys, de sobte, els salaris s'han convertit en la principal amenaça que pot impedir refredar la inflació. Una altra vegada els experts de les profecies fallides avisen que augmentar els sous suposarà tirar benzina sobre la inflació. No paren de fer sonar aquesta cançoneta, perquè en això consisteix la disputa ideològica. Aconseguir imposar una determinada interpretació del conflicte social encara que no sigui certa. I guanyen, perquè en l'equació de la inflació, mentre la variable sous té una representació desorbitada, dels beneficis empresarials gairebé no se'n parla.
Per què ni s'esmenta, com a mera hipòtesi, la possibilitat que la inflació derivi de la voluntat de grans empreses, amb una posició dominant al mercat, de no perdre marge de benefici i per això augmenten els preus? L'últim butlletí econòmic del Banc d'Espanya certifica que durant els primers sis mesos de 2022, els excedents empresarials "es van expandir a un ritme elevat, i van registrar nivells molt similars o fins i tot superiors als d'abans de la crisi de la Covid". Durant el primer semestre del 2022, les empreses cotitzades a l'IBEX van obtenir un benefici net de 28.000 milions d'euros.
Les causes de la crisi inflacionària no s'han de buscar en la política salarial, sinó en el mercat oligopòlic de l'electricitat i el gas, i en els beneficis extraordinaris de les grans empreses amb una posició dominant en el mercat. Per tant, quan s'insisteix en la necessitat d'un "pacte de rendes" per compartir entre tots els actors els sacrificis que s'han d'assumir per aplacar la inflació, es torna a caure en el biaix ideològic. Perquè aquí hi ha un actor, la classe treballadora, que sumem un cúmul de sacrificis inesgotable. Només cal recordar que de la crisi financera del 2008, derivada de l'economia de casino especulativa, se'n va sortir, gràcies als experts de sempre, devaluant els salaris i retallant el minso estat del benestar. Per tant, no tots els actors han d'assumir els mateixos sacrificis a l'hora de carregar els costos de la inflació. La motxilla de sacrificis dels treballadors vessa. L'alternativa passa, com a mínim, per garantir que no perdrem poder adquisitiu.
El 2021 va arrencar amb una inflació igual a zero, però l'any va acabar amb un índex del 6,5%. La tendència inflacionista es va disparar el juliol d'aquell any, quan el preu dels productes i serveis va escalar fins al 2,9%. Des de llavors, l'ascens ha estat imparable fins a arribar a la quota màxima del 10,8% el juliol passat (la taxa més alta dels últims 39 anys). A l'agost va baixar un pèl, fins a assolir l'índex del 10,2%, per situar-se al 9% el setembre.
Mentre la inflació augmenta, els salaris s'estanquen. Del juliol de 2021 fins a l'agost d'enguany, la mitjana de creixement dels salaris ha estat del 2% mentre que la de la inflació s'ha enfilat fins al 7%. Una situació que s'arrossega de fa 40 anys. La reforma laboral del 2012 del PP va legalitzar la depreciació salarial (la contrareforma aprovada pel govern del PSOE i Unidas Podemos no ho ha revertit). El PP va eliminar la ultraactivitat dels convenis col·lectius i va gairebé liquidar la clàusula de revisió salarial dels mateixos convenis. Mecanisme que garanteix l'actualització immediata dels sous segons l'augment de la inflació. El 2005 el 71,9% dels convenis col·lectius disposava d'aquella clàusula, el 2012 el 26,9% i el 2021 només el 17,4%.
Històricament, la primera víctima de la inflació és la classe treballadora. Víctima en un doble sentit: d'una banda, perquè els treballadors destinem un percentatge més elevat dels ingressos a comprar productes bàsics –els que més augmenten de preu- en comparació amb els que hi destinen les persones més riques i, d'altra banda, perquè la classe treballadora assumim un major cost de la inflació en forma de pèrdua de poder adquisitiu i "congelació" salarial.
En un context inflacionari, els treballadors no només podem comprar menys productes i serveis amb els diners que guanyem, sinó que aquesta situació es consolida, perquè els anomenats "experts" aconsellen no apujar els salaris en consonància amb l'augment de la inflació, per evitar –adverteixen- el que anomenen "efecte de segona ronda". La premissa suposadament científica en virtut de la qual augmentar els salaris deriva (indefectiblement) en un increment de la inflació. Per tant, sembla com si contenir la inflació només passa per empobrir la classe treballadora.
La inflació no és res més que una altra manifestació de lluita d'interessos entre grups socials, clàssicament coneguda com a lluita de classes, perquè funciona com a mecanisme per distribuir la riquesa i les rendes. De manera planera, significa no donar diners als qui en necessiten i no prendre'ls als qui n'acumulen molt.
L'economista José Luís Sampedro ho va expressar quan va assenyalar que la inflació no és res més que l'impost dels pobres. La inflació ha operat com a mecanisme afegit per laminar progressivament el poder adquisitiu de la classe treballadora, que fa decennis que no creix, malgrat que la productivitat sí que ho ha fet.
Però els perjudicis per als treballadors no s'acaben aquí. En un context inflacionari, la reacció dels bancs centrals és adoptar una política monetària dura per fer baixar la inflació. A finals d'agost, el president de la Reserva Federal dels EUA, Jerome Powell, ho va deixar ben clar: "les mesures que adoptarem causaran dolor a famílies i empreses". Per no ser menys, el Banc Central Europeu (BCE) s'ha posicionat en la mateixa línia i ha augmentat el preu del diner dues vegades, el juny i el setembre, després d'onze anys de no fer-ho. Les conseqüències de l'augment del tipus d'interès seran més atur, encariment del crèdit i una possible recessió que ja es deixa notar. Per tant, una altra vegada, serà la classe treballadora qui patirem les conseqüències negatives de la política monetària agressiva del BCE, que la política fiscal tova del govern espanyol no podrà contrarestar.
Mentre el BCE, una institució -cal dir-ho- poc democràtica i transparent, assumeix la teoria inflacionista de la demanda (hi ha massa diners a la butxaca dels ciutadans) i endureix la política monetària, la Comissió Europa és incapaç d'imposar un impost de societats homogeni arreu de la Unió Europea per gravar les grans corporacions que gaudeixen d'una posició de domini en el mercat. Aquesta inoperància, que de vegades sembla feta expressament, s'afegeix al rum-rum al voltant de la reforma dels sistemes impositius, on el discurs majoritari insisteix a eliminar els impostos del patrimoni i de successions, i rebaixar el tipus marginal de l'IRPF. Mesures que dinamiten el feble caràcter redistributiu del sistema fiscal espanyol i fan miques la igualtat d'oportunitats, que el professor de filosofia política Michael Sandel ha desmuntat sense pal·liatius: "Tots som en el mateix mar, però alguns van en iot, d'altres en ferri i d'altres en pastera".
Encara que alguns ens ho volen fer creure, l'economia té més de política que de ciència exacta i, per tant, una variable més dins de la coctelera de la disputa ideològica entre classes amb interessos contraposats. I és aquí on també es juga el debat sobre la inflació. Ho corroboren les tones de tinta impresa publicades aquests últims mesos sobre l'assumpte. Una informació, com a mínim, esbiaixada perquè només dona corda a un dels bàndols de la confrontació ideològica.
Perquè malgrat que ningú, absolutament ningú, sosté que l'actual situació inflacionària sigui conseqüència de l'augment dels salaris, ni que aquests hagin gaudit d'augments substancials els últims anys, de sobte, els salaris s'han convertit en la principal amenaça que pot impedir refredar la inflació. Una altra vegada els experts de les profecies fallides avisen que augmentar els sous suposarà tirar benzina sobre la inflació. No paren de fer sonar aquesta cançoneta, perquè en això consisteix la disputa ideològica. Aconseguir imposar una determinada interpretació del conflicte social encara que no sigui certa. I guanyen, perquè en l'equació de la inflació, mentre la variable sous té una representació desorbitada, dels beneficis empresarials gairebé no se'n parla.
Per què ni s'esmenta, com a mera hipòtesi, la possibilitat que la inflació derivi de la voluntat de grans empreses, amb una posició dominant al mercat, de no perdre marge de benefici i per això augmenten els preus? L'últim butlletí econòmic del Banc d'Espanya certifica que durant els primers sis mesos de 2022, els excedents empresarials "es van expandir a un ritme elevat, i van registrar nivells molt similars o fins i tot superiors als d'abans de la crisi de la Covid". Durant el primer semestre del 2022, les empreses cotitzades a l'IBEX van obtenir un benefici net de 28.000 milions d'euros.
Les causes de la crisi inflacionària no s'han de buscar en la política salarial, sinó en el mercat oligopòlic de l'electricitat i el gas, i en els beneficis extraordinaris de les grans empreses amb una posició dominant en el mercat. Per tant, quan s'insisteix en la necessitat d'un "pacte de rendes" per compartir entre tots els actors els sacrificis que s'han d'assumir per aplacar la inflació, es torna a caure en el biaix ideològic. Perquè aquí hi ha un actor, la classe treballadora, que sumem un cúmul de sacrificis inesgotable. Només cal recordar que de la crisi financera del 2008, derivada de l'economia de casino especulativa, se'n va sortir, gràcies als experts de sempre, devaluant els salaris i retallant el minso estat del benestar. Per tant, no tots els actors han d'assumir els mateixos sacrificis a l'hora de carregar els costos de la inflació. La motxilla de sacrificis dels treballadors vessa. L'alternativa passa, com a mínim, per garantir que no perdrem poder adquisitiu.