Podeu llegir l'article original en castellà en aquest enllaç
Quan em pregunten per la repressió política a Euskal Herria esmento una circumstància tan extravagant com reveladora que explica el modus operandi dels aparells de l'Estat. Hi va haver un temps de batudes setmanals contra activistes que després d'un llarg calvari judicial acabaven absolts. En aquells dies, diversos mitjans van arribar a publicar els detalls de les batudes abans fins i tot que es produïssin. No hi ha res com comptar amb la simpatia d'Interior perquè la notícia acabi avançant-se als fets.
La mascarada era tan notòria que una vegada algun diari va confirmar la detenció de Fulanito Baskoetxea tot i que Fulanito Baskoetxea no es trobava al seu domicili la matinada en què la benemèrita va acudir a detenir-lo. A l'altre costat de la frontera, Fulanito Baskoetxea obre el diari de bon matí i descobreix que ha estat detingut i pensa "no pot ser, ara mateix estic degustant un cafè en una plaça de Baiona". Però amb Espanya mai se sap.
"Algú havia d'haver calumniat a Josef K, ja que va ser detingut un matí sense haver fet res dolent". Així comença El procés, la novel·la de Kafka que millor caracteritza les tortuositats burocràtiques de la justícia espanyola. Una matinada algú desperta amb una estampida violenta a la porta de casa i descobreix que serà detingut amb uns càrrecs que desconeix i amb proves tan fràgils que deslligarien el riure si no deslliguessin la por.
Aquest passat dimarts, un jutjat de Barcelona absolia Tamara Carrasco després de dos anys i mig de sospita mediàtica. Quan vaig conèixer a Tamara em va explicar que els agents li havien requisat ampolles de cervesa com a indici acusatori. Em va recordar al judici contra el meu veí Imanol, on un policia va exhibir davant del tribunal una estrella vermella de Heineken com a prova irrefutable dels seus vincles amb ETA.
Ahir mateix, Ekhiñe Eizagirre, Kepa Arkauz i Imanol Jaio van quedar en llibertat després que el jutge Ismael Moreno hagués ordenat detenir dilluns passat. Pel mig, una acusació de tinença d'explosius per un material que feia més de deu anys que estava abandonat i una acusació de pertinença a una banda armada que no pot estar armada perquè ni tan sols existeix. Algun gacetillero es va afanyar a cridar "etarres" als detinguts perquè la presumpció d'innocència és un luxe que no ens podem permetre.
Llegeixo que el magistrat García Castelló acusa Pablo Iglesias de simular un delicte per presentar-se com víctima de les clavegueres de l'Estat. El PP ja ha sortit en tromba a exigir la dimissió de vicepresident. Ha dit Iglesias que no existeixen precedents de semblant persecució i després ha rectificat. No és que hi hagi precedents, és que es tracta del protocol habitual: tempesta mediàtica i un procés interminable que amb sort acaba en absolució en un judici on les acusacions no se sostenen. Serà millor que ho acceptem com més aviat millor. Espanya és una novel·la de Kafka plagiada per Ana Rosa Quintana.
Quan em pregunten per la repressió política a Euskal Herria esmento una circumstància tan extravagant com reveladora que explica el modus operandi dels aparells de l'Estat. Hi va haver un temps de batudes setmanals contra activistes que després d'un llarg calvari judicial acabaven absolts. En aquells dies, diversos mitjans van arribar a publicar els detalls de les batudes abans fins i tot que es produïssin. No hi ha res com comptar amb la simpatia d'Interior perquè la notícia acabi avançant-se als fets.
La mascarada era tan notòria que una vegada algun diari va confirmar la detenció de Fulanito Baskoetxea tot i que Fulanito Baskoetxea no es trobava al seu domicili la matinada en què la benemèrita va acudir a detenir-lo. A l'altre costat de la frontera, Fulanito Baskoetxea obre el diari de bon matí i descobreix que ha estat detingut i pensa "no pot ser, ara mateix estic degustant un cafè en una plaça de Baiona". Però amb Espanya mai se sap.
"Algú havia d'haver calumniat a Josef K, ja que va ser detingut un matí sense haver fet res dolent". Així comença El procés, la novel·la de Kafka que millor caracteritza les tortuositats burocràtiques de la justícia espanyola. Una matinada algú desperta amb una estampida violenta a la porta de casa i descobreix que serà detingut amb uns càrrecs que desconeix i amb proves tan fràgils que deslligarien el riure si no deslliguessin la por.
Aquest passat dimarts, un jutjat de Barcelona absolia Tamara Carrasco després de dos anys i mig de sospita mediàtica. Quan vaig conèixer a Tamara em va explicar que els agents li havien requisat ampolles de cervesa com a indici acusatori. Em va recordar al judici contra el meu veí Imanol, on un policia va exhibir davant del tribunal una estrella vermella de Heineken com a prova irrefutable dels seus vincles amb ETA.
Ahir mateix, Ekhiñe Eizagirre, Kepa Arkauz i Imanol Jaio van quedar en llibertat després que el jutge Ismael Moreno hagués ordenat detenir dilluns passat. Pel mig, una acusació de tinença d'explosius per un material que feia més de deu anys que estava abandonat i una acusació de pertinença a una banda armada que no pot estar armada perquè ni tan sols existeix. Algun gacetillero es va afanyar a cridar "etarres" als detinguts perquè la presumpció d'innocència és un luxe que no ens podem permetre.
Llegeixo que el magistrat García Castelló acusa Pablo Iglesias de simular un delicte per presentar-se com víctima de les clavegueres de l'Estat. El PP ja ha sortit en tromba a exigir la dimissió de vicepresident. Ha dit Iglesias que no existeixen precedents de semblant persecució i després ha rectificat. No és que hi hagi precedents, és que es tracta del protocol habitual: tempesta mediàtica i un procés interminable que amb sort acaba en absolució en un judici on les acusacions no se sostenen. Serà millor que ho acceptem com més aviat millor. Espanya és una novel·la de Kafka plagiada per Ana Rosa Quintana.