L'altre dia, el PNB va tornar a proposar davant del Congrés dels Diputats una reforma de la llei de secrets oficials. I és que el nostre dret ple a la informació està en entredit almenys des de 1968, des dels temps blanc-i-negres del Caudillo. Si no em fallen els comptes, aquesta seria ja la sisena temptativa d'abordar l'inabordable, el tabú més prohibitiu de la democràcia espanyola, perquè les veritats verdaderes es troben sepultades sota set claus als cofres més polsegosos de qui sap quina recòndita claveguera. Gairebé seixanta anys d'un llegat franquista que ningú s'atreveix a tancar.
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
Allà per al 2022, el govern espanyol de Sánchez assegurava que aquest cop sí que hi hauria reforma, una mostra de transparència, una nova llei d'informació classificada que respondria als més impecables estàndards democràtics. La maniobra feia mala espina, entre altres coses perquè contemplava fins a 65 anys de protecció per a alguns secrets. Res a oferir a una societat que té dret a conèixer sense tants miraments tots els detalls dels GAL o el 23-F.
En fi, aquell tímid intent va anar agonitzant entre pretexts i retards burocràtics fins que va arribar l'avançament electoral passi-ho bé. Diu el diputat jeltzale Mikel Legarda que els diputats de Vox semblen sentir-se còmodes sota la llei franquista. La qüestió, però, no apunta tant als partits de nou encuny com a aquells que s'han alternat durant quaranta anys en les tasques al govern espanyol. Els fets ens xiuxiuegen que són el PP i el PSOE qui més còmodament han navegat les aigües de l'oficialsecretisme.
A qui li convé custodiar les entranyes de la guerra bruta, les caseries policials de la Transició, la compravenda d'armes, els diners invisibles, les execucions judicials o les directrius de la tortura? Per què es deixa en mans d'investigadors particulars i governs autonòmics la recuperació de la memòria sense l'accés a les dades més comprometedores? A què hem d'esperar? Que morin les velles guàrdies, els testimonis, les víctimes i els criminals? Que el temps esborri d'una vegada els nostres records?
Sense veritats oficials, la imaginació es dispara cap al terreny de les veritats oficioses. I en aquesta imaginació, el cofre dels secrets intocable ens dius qui va matar Germán Rodríguez als Santfermins del 78, qui i on va sepultar el cos inert de Naparra, qui va segrestar i torturar Alfonso Etxegarai, qui va disparar les bales que van matar el regidor Mikel Arregi, quin paper va tenir el fugisser rei emèrit en el disseny militar del tejerazo. Veritats com a punys tancades i barrades. Incògnites que fan mal. Víctimes sense justícia ni veritat. Victimaris sense responsabilitat ni càstig.
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
Allà per al 2022, el govern espanyol de Sánchez assegurava que aquest cop sí que hi hauria reforma, una mostra de transparència, una nova llei d'informació classificada que respondria als més impecables estàndards democràtics. La maniobra feia mala espina, entre altres coses perquè contemplava fins a 65 anys de protecció per a alguns secrets. Res a oferir a una societat que té dret a conèixer sense tants miraments tots els detalls dels GAL o el 23-F.
En fi, aquell tímid intent va anar agonitzant entre pretexts i retards burocràtics fins que va arribar l'avançament electoral passi-ho bé. Diu el diputat jeltzale Mikel Legarda que els diputats de Vox semblen sentir-se còmodes sota la llei franquista. La qüestió, però, no apunta tant als partits de nou encuny com a aquells que s'han alternat durant quaranta anys en les tasques al govern espanyol. Els fets ens xiuxiuegen que són el PP i el PSOE qui més còmodament han navegat les aigües de l'oficialsecretisme.
A qui li convé custodiar les entranyes de la guerra bruta, les caseries policials de la Transició, la compravenda d'armes, els diners invisibles, les execucions judicials o les directrius de la tortura? Per què es deixa en mans d'investigadors particulars i governs autonòmics la recuperació de la memòria sense l'accés a les dades més comprometedores? A què hem d'esperar? Que morin les velles guàrdies, els testimonis, les víctimes i els criminals? Que el temps esborri d'una vegada els nostres records?
Sense veritats oficials, la imaginació es dispara cap al terreny de les veritats oficioses. I en aquesta imaginació, el cofre dels secrets intocable ens dius qui va matar Germán Rodríguez als Santfermins del 78, qui i on va sepultar el cos inert de Naparra, qui va segrestar i torturar Alfonso Etxegarai, qui va disparar les bales que van matar el regidor Mikel Arregi, quin paper va tenir el fugisser rei emèrit en el disseny militar del tejerazo. Veritats com a punys tancades i barrades. Incògnites que fan mal. Víctimes sense justícia ni veritat. Victimaris sense responsabilitat ni càstig.