L'altre dia vam tenir Josep Rull a Radio Euskadi i el vam sentir parlar amb la prudència d'un president del Parlament, però també amb les paraules de Junts i amb el desig que Carles Puigdemont torni aviat a casa per la porta més gran. Com estàvem a les ones basques, Rull va manifestar la seva afinitat ideològica amb el PNB i va agrair la solidaritat antirepressiva d'EH Bildu. Però a terres catalanes, la basquitat porta a la memòria molts altres caps. Posem, per exemple, el Concert Econòmic i les aferrissades esbroncades sobre el repartiment de la pasta.
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
Ara que Salvador Illa desfulla la margarida i posa ullets a ERC i als comuns, esclata com una magrana rovellada la torra cíclica del finançament autonòmic. En una entrevista amb La Vanguardia, Sánchez assegurava que és possible reconèixer la singularitat catalana sense despertar nous greuges a altres territoris. Els greuges, però, es van despertar a les files de Junts. Com que l'assumpte dels diners és un vell compromís signat amb ERC, qualsevol podria sospitar que el PSOE està posant un preu a la investidura d'Illa.
Tant Míriam Nogueras com Jordi Turull i Josep Rull han invertit el focus del debat. Parlem de finançament, sí, però no perquè Illa comenci a ser el president de Catalunya sinó perquè Sánchez segueixi sent el president d'Espanya. Al capdavall, el PSOE es manté a la Moncloa gràcies a un prodigiós equilibri multipartit. L'estructura institucional depèn de fonaments tan precaris que sempre fa la sensació d'estar a punt d'esclatar pels aires. I la gent corrent, potser més que ningú, tremola pensant en noves eleccions.
El cas és que ja venim d'un llarg cansament. Si l'hemeroteca no em falla, l'Estatut del 2006 ja incorporava la competència tributària i el diàleg financer amb l'Estat. La ratificació popular va ser aclaparadora. Gairebé tan aclaparador com el Tribunal Constitucional, que va omplir de ratllades el text i va dir que amb la guardiola no s'hi juga. Després va arribar la manifestació del 10J i el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. I després va ser aquella Diada de "Catalunya, nou estat d'Europa". No calen grans divagacions per entendre que l'independentisme va créixer a lloms d'un Estatut raspallat, humiliat i desproveït de sobirania financera.
És possible il·luminar el debat de la singularitat des de diferents angles. Es pot dir, per exemple, que Sánchez ha incorregut en una poca traça tàctica. Es pot dir, també, que s'ha situat el marc mental al terreny dels greuges interautonòmics quan la realitat és que el finançament propi comporta més riscos que privilegis. També és possible dir, per cert, que l'assumpte arriba tard i desconnectat de les demandes socials. Imagineu la pancarta al Passeig de Gràcia: “Som una singularitat. Nosaltres decidim”. Imagineu la Diada: “Catalunya, nova singularitat d'Europa”. No ha passat ni passarà. Els eufemismes tenen la metxa molt curta.