Sempre que tinc algun dubte etimològic recorro als diccionaris de Joan Coromines. En ells vaig aprendre que la paraula recordar deriva del terme llatí cor. D'una forma o altra, allò que ens ve a la memòria no ens passa pel cap sinó que ens travessa el pit. Cal suposar, per tant, que l'oblit no s'assembla tant a un accident vascular cerebral com a una cardiopatia. No obstant això, quan busquem la paraula amnèsia, Corominas ens remet al vocable llatí mens, “ment”. I aquí és on aprenem que els grecs ens van deixar en un mateix sac la idea de l'amnistia. Amnistiar és, doncs, forçar l'oblit penal.
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
L'oblit penal afecta els tribunals, però no impedeix que el cor i el cap continuïn portant a l'actualitat les peces perdudes del passat. “Els demòcrates no oblidem”, diu Societat Civil Catalana. “No oblidem ni perdonem aquells que es van atrevir a tacar el bon nom d'Espanya”, afegeix S'ha Acabat!. I estan en el seu ple dret. El cas és que la llei d'amnistia, sortida del forn recent del Congrés, no fica cullerada en els rancors particulars. Basta que els jutges desjutgin el fet jutjat. Que s'extingeixin les condemnes. Que no s'obrin més procediments per les braves.
L'argument és perfectament reversible. L'amnistia no impedeix que l'independentisme perseveri en els seus records i les seves aspiracions. Jordi Borràs va definir la tardor de 2017 amb un llibre imperible: Dies que duraran anys. Val a dir que uns paràgrafs mecanografiats al BOE no podran dissoldre les fotografies dels antidisturbis, la gimcana prodigiosa de les urnes, l'adrenalina, les multituds posant el cos als col·legis. La llei d'amnistia, de fet, tampoc ens impedeix recordar que Societat Civil Catalana enfonsa les seves arrels en la ultradreta, tal com va demostrar el mateix Borràs.
La premsa ha explicat l'amnistia catalana amb una metàfora d'inspiració informàtica: el reset. És el que fem quan l'ordinador es constipa i el punter del ratolí deixa de respondre. En lloc de castigar el teclat amb manotades iracundes, premem el gran botó que deixa la pantalla en negre i ens permet començar de zero. Intentar-ho una altra vegada. Amb sort, si hem guardat bé els documents i les actualitzacions, el nostre PC haurà preservat la seva memòria. Amb un parell de clics, podrem tornar a accedir als diccionaris de Coromines, als comunicats de Societat Civil Catalana i a les fotografies de Jordi Borràs. Però ja res és el mateix.
En un famós passatge de Kafka a la platja, Haruki Murakami parla del destí com una tempesta que ens persegueix i ens fustiga fins a obrir-nos les carns. La persona que sorgeix de la tempesta ja no és la mateixa que va penetrar en ella. Conserva el seu nom i els seus records, però la seva disposició és una altra. Una cosa similar passa amb els moviments polítics i socials. Cauen gairebé sense voler en un remolí que els engoleix i els sacseja. Sobreviuen. Però un dia, de sobte, es palpen les carns, es miren a si mateixos i ja no es reconeixen.