Però jo no sabia que era casa meva. Simplement em van donar una adreça i un número de telèfon i em vaig plantar a la zona sud de Sabadell perquè havíem publicat un llibre i calia presentar-lo, portar-lo de passeig, qualsevol pretext és bo per conèixer gent bona, gent amb anhels i esperances, gent que t'obre les portes de casa perquè sigui també la casa teva. Casa meva, casa teva, es deia L'Obrera. De fet, encara es diu L’Obrera perquè una casa no és un edifici, sinó la gent que alguna vegada li va donar la vida. Habitar és deixar empremtes, diu Walter Benjamin. Habitàvem L’Obrera i L’Obrera ens habitava.
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
Després van arribar els Mossos i una retroexcavadora van vandalitzar les parets del centre amb un estrèpit de runa, nou anys de vida comunitària reduïts a una muntanya de runes i ferralla. Hem vist aquestes mateixes imatges en altres temps i en altres barris, i sempre s'encenen les mateixes preguntes, com organitzar la ràbia, com amuntegar les experiències veïnals per aixecar una i mil Obreres a cada racó del món, amb els seus menjadors socials, les aules d'ensenyament de La Madrasseta i el gimnàs popular Rukeli, que ha fundat una poderosa fraternitat de classe entre els joves de la ciutat.
Jo no sabia que era casa meva però m'estaven esperant a la porta per mostrar-me les instal·lacions, un espai tan cordial i hospitalari que venien ganes de quedar-se a viure per sempre, juntament amb totes aquelles persones que havien trenat una comunitat lluminosa i infatigable. La política, em va dir algú llavors, no hauria de quedar atrapada al territori inert de les paraules perquè la teoria sense pràctica és gairebé paper mort. Ara sé que L'Obrera es va proposar fer possible l'optimisme, convertir-se en un exemple viu del que un poble organitzat és capaç d'armar amb les mans, amb brigades voluntàries, al marge de les tiranies mercantils i posant la cultura de la vida per sobre dels dividends particulars.
Abans que L’Obrera fos L’Obrera, el número 142 de l’avinguda de Barberà va ser un bloc abandonat. Deu anys abandonat. Ara, després del desallotjament, Sabadell perd un feu cooperatiu per posar-lo a les mans del lucre immobiliari. Però L’Obrera mai va ser una demarcació física sinó una disposició mental, un fil històric, una germanor sense forma ni nom que es cola per les escletxes del tedi per plantar la seva llavor allà on troba sòl fèrtil. Han enderrocat casa meva o allò que una vegada vaig sentir com casa meva. Avui la seva gent, la nostra gent, segueix dreta i no hi ha ordres de desallotjament ni empreses de la destrucció ni retroexcavadores que enderroquin el nostre somni, un somni que va poder semblar utòpic però que ara sabem possible.
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
Després van arribar els Mossos i una retroexcavadora van vandalitzar les parets del centre amb un estrèpit de runa, nou anys de vida comunitària reduïts a una muntanya de runes i ferralla. Hem vist aquestes mateixes imatges en altres temps i en altres barris, i sempre s'encenen les mateixes preguntes, com organitzar la ràbia, com amuntegar les experiències veïnals per aixecar una i mil Obreres a cada racó del món, amb els seus menjadors socials, les aules d'ensenyament de La Madrasseta i el gimnàs popular Rukeli, que ha fundat una poderosa fraternitat de classe entre els joves de la ciutat.
Jo no sabia que era casa meva però m'estaven esperant a la porta per mostrar-me les instal·lacions, un espai tan cordial i hospitalari que venien ganes de quedar-se a viure per sempre, juntament amb totes aquelles persones que havien trenat una comunitat lluminosa i infatigable. La política, em va dir algú llavors, no hauria de quedar atrapada al territori inert de les paraules perquè la teoria sense pràctica és gairebé paper mort. Ara sé que L'Obrera es va proposar fer possible l'optimisme, convertir-se en un exemple viu del que un poble organitzat és capaç d'armar amb les mans, amb brigades voluntàries, al marge de les tiranies mercantils i posant la cultura de la vida per sobre dels dividends particulars.
Abans que L’Obrera fos L’Obrera, el número 142 de l’avinguda de Barberà va ser un bloc abandonat. Deu anys abandonat. Ara, després del desallotjament, Sabadell perd un feu cooperatiu per posar-lo a les mans del lucre immobiliari. Però L’Obrera mai va ser una demarcació física sinó una disposició mental, un fil històric, una germanor sense forma ni nom que es cola per les escletxes del tedi per plantar la seva llavor allà on troba sòl fèrtil. Han enderrocat casa meva o allò que una vegada vaig sentir com casa meva. Avui la seva gent, la nostra gent, segueix dreta i no hi ha ordres de desallotjament ni empreses de la destrucció ni retroexcavadores que enderroquin el nostre somni, un somni que va poder semblar utòpic però que ara sabem possible.