Hi ha a Portbou un monument que recorda el filòsof Walter Benjamin, però que ens parla alhora de tantes altres vides perdudes a la frontera. El memorial Passatges de l'escultor israelià Dani Karavan no és només un escala que s'enfonsa al mar sinó també un viatge en el temps, un passadís secret cap al fons de la memòria. N'hi ha prou amb descendir uns esglaons per submergir-nos en aquell estiu de 1940 en què Benjamin encara somiava a escapar de la Gestapo, franquejar els Pirineus i navegar l'oceà Atlàntic a la recerca d'una vida que valgués la pena.
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
Havia posat rumb al sud des de París. Tenia el cor fet trossos i sovint s'aturava a la meitat del carrer per recuperar l'alè. Per això, quan li van proposar creuar la serralada per Banyuls de la Marenda, va creure que la seva salut no li ho permetria. No obstant això, no el van detenir ni el seu cor ni les seves cames sinó les autoritats espanyoles. Aquella nit Benjamin es va allotjar en un hotel de Portbou sabent que estava condemnat a la captivitat i a la mort. Per això, es va empassar una amanida de morfina. En algun racó del cementiri s'amaguen els seus ossos.
Benjamin va morir en una frontera que tants catalans consideren aliena. Molts anys després, a l'oest de la mateixa línia divisòria, els gendarmes francesos bloquegen el trànsit entre Irun i Hendaia, una frontera que tants bascos considerem aliena. Allà, en les aigües del riu Bidasoa, va morir ofegat Abderraman Bas. Allà van morir també Yaya Karamoko i Sohaibo Billa. Abdoulaye Koulibaly només tenia 18 anys. El cos d'Ibrahim Diallo va aparèixer surant a Behobia. Un xaval anomenat Tessfit es va llevar la vida a Azkenportu. A Ziburu, un tren va passar per sobre de tres joves que dormien sobre la via fèrria.
Fa dues setmanes va sortir d'Irun la nostra Korrika, una carrera a favor de la llengua basca que recorre Euskal Herria cada dos anys. En aquesta última edició, en creuar cap al nord per una frontera que el basc desconeix, 36 migrants es van refugiar entre la multitud per burlar els controls de l'administració francesa. 20 col·lectius socials van reivindicar l'acció i van denunciar el tancament fronterer i les polítiques migratòries. Hi ha qui diu que els bascos i els catalans pretenen alçar fronteres en plena Europa. Aquí està la prova del seu error. Són uns altres els que ens imposen les seves demarcacions.
Ara penso en Walter Benjamin, però també en Dani Karavan i el seu memorial de Portbou. Allà pel 2011, quan Netanyahu governava Israel, l'escultor va promoure en una carta pública el reconeixement de Palestina i la fi de l'ocupació. “Estar en contra d'aquest govern significa estar a favor de la pau”, declarava en una entrevista amb J Street. Karavan va morir fa tres anys. No va arribar a veure la neteja ètnica de l'operació Espases de Ferro. No va arribar a veure els palestins atapeïts a la línia de Rafah. Els nens desnodrits. Tants morts sense nom que mai tindran una escultura a la frontera.
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
Havia posat rumb al sud des de París. Tenia el cor fet trossos i sovint s'aturava a la meitat del carrer per recuperar l'alè. Per això, quan li van proposar creuar la serralada per Banyuls de la Marenda, va creure que la seva salut no li ho permetria. No obstant això, no el van detenir ni el seu cor ni les seves cames sinó les autoritats espanyoles. Aquella nit Benjamin es va allotjar en un hotel de Portbou sabent que estava condemnat a la captivitat i a la mort. Per això, es va empassar una amanida de morfina. En algun racó del cementiri s'amaguen els seus ossos.
Benjamin va morir en una frontera que tants catalans consideren aliena. Molts anys després, a l'oest de la mateixa línia divisòria, els gendarmes francesos bloquegen el trànsit entre Irun i Hendaia, una frontera que tants bascos considerem aliena. Allà, en les aigües del riu Bidasoa, va morir ofegat Abderraman Bas. Allà van morir també Yaya Karamoko i Sohaibo Billa. Abdoulaye Koulibaly només tenia 18 anys. El cos d'Ibrahim Diallo va aparèixer surant a Behobia. Un xaval anomenat Tessfit es va llevar la vida a Azkenportu. A Ziburu, un tren va passar per sobre de tres joves que dormien sobre la via fèrria.
Fa dues setmanes va sortir d'Irun la nostra Korrika, una carrera a favor de la llengua basca que recorre Euskal Herria cada dos anys. En aquesta última edició, en creuar cap al nord per una frontera que el basc desconeix, 36 migrants es van refugiar entre la multitud per burlar els controls de l'administració francesa. 20 col·lectius socials van reivindicar l'acció i van denunciar el tancament fronterer i les polítiques migratòries. Hi ha qui diu que els bascos i els catalans pretenen alçar fronteres en plena Europa. Aquí està la prova del seu error. Són uns altres els que ens imposen les seves demarcacions.
Ara penso en Walter Benjamin, però també en Dani Karavan i el seu memorial de Portbou. Allà pel 2011, quan Netanyahu governava Israel, l'escultor va promoure en una carta pública el reconeixement de Palestina i la fi de l'ocupació. “Estar en contra d'aquest govern significa estar a favor de la pau”, declarava en una entrevista amb J Street. Karavan va morir fa tres anys. No va arribar a veure la neteja ètnica de l'operació Espases de Ferro. No va arribar a veure els palestins atapeïts a la línia de Rafah. Els nens desnodrits. Tants morts sense nom que mai tindran una escultura a la frontera.