L'esclat de l'anomenat cas Koldo -el presumpte enriquiment il·lícit a través de la compra de mascaretes en plena pandèmia- ha trasbalsat la política espanyola i ha obert un nou front de conflicte per al govern de Pedro Sánchez. I ho fa precisament en un terreny fins ara inèdit per a l'executiu de coalició. Va ser gràcies en bona part a la corrupció i el cas Gürtel que el líder del PSOE va poder arribar al poder. Ara ha de veure una entrada inesperada d'aigua en el vaixell d'un govern al qual està costant molt d'entomar la legislatura.
La facilitat amb què es va poder moure Koldo García a l'escalf d'un dels principals suports de Sánchez, l'exministre José Luis Ábalos, recorda casos anteriors de gran picaresca que van tenir exemples emblemàtics en salta-taulells com l'exdirector general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, o Juan Guerra, germà d'un vicepresident que ara, a les seves velleses, encara es permet pontificar sobre constitucions i valors. La proliferació de personatges hàbils, sense escrúpols i malalts d'avarícia, sembla un mal endèmic de l'administració espanyola.
És ben conegut que l'estat espanyol no és un país de cultura calvinista i que la picaresca de grans dimensions forma part de la tradició històrica. Però és feixuc haver d'admetre que la corrupció no ha estat eradicada dels despatxos del poder. La suposada teranyina teixida pel tal Koldo García només podia triomfar, a banda de les circumstàncies excepcionals d'una emergència sanitària en què per força major es van relaxar alguns mecanismes de control, gràcies a moltes complicitats polítiques o negligències interessades.
Ara el PP s'ha abocat a una cacera major contra la presidenta del Congrés. És improbable que se'n surtin. I coneixent els antecedents, costa de creure que en el context de la pandèmia no hagin proliferat els Koldos per més d'un racó de l'administració. Ja veurem si no apareixeran noms d'altres partits en casos semblants. De fet, la sospita va empaitar també el germà de la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso. Un cas arxivat finalment però que no oculta el fet objectiu: un parent directe d'una presidenta de comunitat es va enriquir com a comissionista en plena pandèmia. Potser va ser legal, però si més no té poc a veure amb un comportament admirable.
Diuen que la corrupció no sol tenir un gran impacte electoral, sobretot per a la dreta. Però segurament sí que contribueix a erosionar el prestigi de la política, especialment quan aquesta ha de respondre als atacs del populisme més desenfrenat. Això és el que fa més imperdonable l'existència dels Koldos de tot arreu. Potser la corrupció castiga poc, però segur que castiga més els governants d'esquerres. Hi ha molt en joc i les forces progressistes no es poden permetre el luxe de donar aliment els carronyaires del diner públic.
De la gravetat del cas ja en dona mostra que el PSOE vegi com un respir el debat entorn l'amnistia. Qui ho hagués dit! De moment, una de les lliçons que ja es poden extreure del darrer cas de corrupció que sacseja la política espanyola és la necessitat de prendre's seriosament el mateix concepte de funció pública. Una funció pública que sol perdre totes les batalles de la independència i el control quan entren en joc els voltors -mai millor dit-, disposats a arramblar amb el que sigui per alimentar la seva avarícia.
La facilitat amb què es va poder moure Koldo García a l'escalf d'un dels principals suports de Sánchez, l'exministre José Luis Ábalos, recorda casos anteriors de gran picaresca que van tenir exemples emblemàtics en salta-taulells com l'exdirector general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, o Juan Guerra, germà d'un vicepresident que ara, a les seves velleses, encara es permet pontificar sobre constitucions i valors. La proliferació de personatges hàbils, sense escrúpols i malalts d'avarícia, sembla un mal endèmic de l'administració espanyola.
És ben conegut que l'estat espanyol no és un país de cultura calvinista i que la picaresca de grans dimensions forma part de la tradició històrica. Però és feixuc haver d'admetre que la corrupció no ha estat eradicada dels despatxos del poder. La suposada teranyina teixida pel tal Koldo García només podia triomfar, a banda de les circumstàncies excepcionals d'una emergència sanitària en què per força major es van relaxar alguns mecanismes de control, gràcies a moltes complicitats polítiques o negligències interessades.
Ara el PP s'ha abocat a una cacera major contra la presidenta del Congrés. És improbable que se'n surtin. I coneixent els antecedents, costa de creure que en el context de la pandèmia no hagin proliferat els Koldos per més d'un racó de l'administració. Ja veurem si no apareixeran noms d'altres partits en casos semblants. De fet, la sospita va empaitar també el germà de la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso. Un cas arxivat finalment però que no oculta el fet objectiu: un parent directe d'una presidenta de comunitat es va enriquir com a comissionista en plena pandèmia. Potser va ser legal, però si més no té poc a veure amb un comportament admirable.
Diuen que la corrupció no sol tenir un gran impacte electoral, sobretot per a la dreta. Però segurament sí que contribueix a erosionar el prestigi de la política, especialment quan aquesta ha de respondre als atacs del populisme més desenfrenat. Això és el que fa més imperdonable l'existència dels Koldos de tot arreu. Potser la corrupció castiga poc, però segur que castiga més els governants d'esquerres. Hi ha molt en joc i les forces progressistes no es poden permetre el luxe de donar aliment els carronyaires del diner públic.
De la gravetat del cas ja en dona mostra que el PSOE vegi com un respir el debat entorn l'amnistia. Qui ho hagués dit! De moment, una de les lliçons que ja es poden extreure del darrer cas de corrupció que sacseja la política espanyola és la necessitat de prendre's seriosament el mateix concepte de funció pública. Una funció pública que sol perdre totes les batalles de la independència i el control quan entren en joc els voltors -mai millor dit-, disposats a arramblar amb el que sigui per alimentar la seva avarícia.