L'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha perdut la qüestió de confiança que havia presentat al ple del consistori. L'episodi recorda la feblesa del govern municipal i la fragmentació extrema que viu l'Ajuntament, però la situació no passarà d'aquí. No hi ha possibilitats d'assolir una majoria absoluta alternativa al consistori, que faria perillar l'alcaldia socialista. Aquesta hipòtesi, a més, es fa encara més inimaginable en vigílies d'unes eleccions al Parlament. La votació al ple municipal, en tot cas, delata moltes coses de la política catalana.
Ja fa anys que les decisions polítiques estan sotmeses a Catalunya a una mena d'excepcionalitat aparent que dificulta fer el que potser tots els actors voldrien. És cert que la política té molt d'escenificació, ara i sempre, aquí i arreu. També que els períodes electorals solen obrir parèntesis en els processos normals de decisió. Però el cas de Catalunya ja comença a ser una mica particular.
L'evolució posterior als fets d'octubre del 2017 i la difícil gestió -i digestió- del postprocés ha instal·lat el món polític en una rara provisionalitat permanent. Un mentrestant que no decau i que obliga els partits, tots ells, tant els sobiranistes com els que no ho són, a extremar les seves arestes ideològiques, sotmesos com estan a suposades grans definicions. Com si estiguéssim en vigílies de grans dies que fessin impensable un pacte amb l'enemic a qui aviat s'abatrà, sempre pendents d'una política de la galeria, sempre amb por al què diran.
El president Pujol va teoritzar una vegada sobre l'espai central, aquella àmplia zona ideològica que tot partit amb voluntat hegemònica ha d'intentar ocupar en la seva major part. És un ventall que gairebé mai domina completament una sola sigla i pot anar des del centre esquerra a un centre dreta sense estridències. Avui dia, a Catalunya aquest ampli bloc pot estar ocupat per tres grans partits: ERC, PSC i Junts. Té poc sentit que sigui en aquesta zona on tinguin lloc de manera permanent tantes batusses que fa inviable aprovar els comptes públics, concloure mai una legislatura o arribar a acords en temes importants.
L'alternativa per tots ells seria sincerar-se, dir a la ciutadania la part de veritat, si més no, que una societat adulta és capaç d'entomar. Acomiadar el dol alguna vegada per continuar endavant, aprenent dels errors del passat, de les victòries obtingudes amb esforç -també les que es van aconseguir el 2017- i treballar per oferir al país un relat atractiu per mirar el futur, sense renúncies de cap mena però parlant d'objectius assolibles. Potser aquests dies de penitència poden convidar més a una reflexió serena entre la creu de l'avorriment i l'esperança pasqual.
Ja fa anys que les decisions polítiques estan sotmeses a Catalunya a una mena d'excepcionalitat aparent que dificulta fer el que potser tots els actors voldrien. És cert que la política té molt d'escenificació, ara i sempre, aquí i arreu. També que els períodes electorals solen obrir parèntesis en els processos normals de decisió. Però el cas de Catalunya ja comença a ser una mica particular.
L'evolució posterior als fets d'octubre del 2017 i la difícil gestió -i digestió- del postprocés ha instal·lat el món polític en una rara provisionalitat permanent. Un mentrestant que no decau i que obliga els partits, tots ells, tant els sobiranistes com els que no ho són, a extremar les seves arestes ideològiques, sotmesos com estan a suposades grans definicions. Com si estiguéssim en vigílies de grans dies que fessin impensable un pacte amb l'enemic a qui aviat s'abatrà, sempre pendents d'una política de la galeria, sempre amb por al què diran.
El president Pujol va teoritzar una vegada sobre l'espai central, aquella àmplia zona ideològica que tot partit amb voluntat hegemònica ha d'intentar ocupar en la seva major part. És un ventall que gairebé mai domina completament una sola sigla i pot anar des del centre esquerra a un centre dreta sense estridències. Avui dia, a Catalunya aquest ampli bloc pot estar ocupat per tres grans partits: ERC, PSC i Junts. Té poc sentit que sigui en aquesta zona on tinguin lloc de manera permanent tantes batusses que fa inviable aprovar els comptes públics, concloure mai una legislatura o arribar a acords en temes importants.
L'alternativa per tots ells seria sincerar-se, dir a la ciutadania la part de veritat, si més no, que una societat adulta és capaç d'entomar. Acomiadar el dol alguna vegada per continuar endavant, aprenent dels errors del passat, de les victòries obtingudes amb esforç -també les que es van aconseguir el 2017- i treballar per oferir al país un relat atractiu per mirar el futur, sense renúncies de cap mena però parlant d'objectius assolibles. Potser aquests dies de penitència poden convidar més a una reflexió serena entre la creu de l'avorriment i l'esperança pasqual.