Fa vint anys dels atemptats gihadistes d'Atocha. L'atac terrorista més gran que ha patit Espanya no va provenir d'ETA, sinó que va ser fruit d'una ofensiva islamista com a resposta a la guerra de l'Iraq. Una guerra liderada pels Estats Units de George Bush i el Regne Unit de Tony Blair a la qual es va afegir l'aleshores president espanyol, José María Aznar, i que va provocar una de les majors onades de protesta viscudes a l'estat espanyol. Eulogio Paz, president de l'Associació 11-M Afectats del Terrorisme, assegurava aquest cap de setmana a Nació que els atemptats d'Atocha van canviar la història d'Espanya. No li falta raó.
Aquella participació d'Espanya en la coalició internacional contra Saddam Hussein va ser, en bona part, la guerra d'Aznar. Molt més encara que del PP, en el govern del qual hi va haver sempre molts dubtes sobre aquella decisió, que va erosionar fortament l'executiu. En les converses desclassificades Aznar-Bush dels moments previs a la invasió de l'Iraq, el president espanyol va assegurar que amb la seva decisió d'afegir-se a Washington i Londres, Espanya canviava una política exterior de 200 anys. Hi havia en aquell entossudiment molt de supèrbia personal. Una supèrbia que havia crescut a partir de la majoria absoluta aconseguida el 2000.
Les explosions d'Atocha, amb 192 morts i prop de 2.000 ferits, van posar el dit a la nafra de l'error aznarià. D'aquí la resistència de la Moncloa i el PP a admetre des de la primera hora l'autoria gihadista. Probablement va ser això més determinant que fins i tot la voluntat de guanyar unes eleccions convocades per a tres dies després i que es veien perdudes si ETA era descartada. L'autoria gihadista rebentava la bombolla de la pretensió imperial aznariana, la deixava en ridícul. Els atemptats no només van derrotar el PP, van enrunar tot un projecte basat en la recàrrega ideològica més ambiciosa feta des de la dreta espanyola. Un projecte que combinava un realineament internacional de Madrid alhora que nodria un nacionalisme espanyol bel·ligerant contra el catalanisme i el nacionalisme basc que la majoria absoluta al Congrés facilitava.
L'11-M va refundar la dreta espanyola. Posat en la tessitura de fer autocrítica severa i recentrar el partit o negar l'evidència i refugiar-se en el búnquer, Aznar i tot un potent bloc mediàtic van optar per radicalitzar-se i intentar deslegitimar els seus adversaris. Si l'autoritarisme ja era visible des de la majoria absoluta del 2000, l'11-M va arrossegar el PP cap a l'estratègia de la tensió permanent, d'on ja no n'ha sortit.
I les explosions als trens d'Atocha també va canviar José María Aznar. L'exlíder del PP, que va sorprendre propis i estranys anunciant la seva retirada, es va trobar de cop i volta qüestionat per la realitat dels fets. L'home que potser hagués pogut ser un altre -en el cas que les negociacions "amb el Moviment Nacional d'Alliberament Basc" que un dia va anunciar haguessin fructificat- es va tancar en ell mateix, fent-se presoner dels seus dimonis particulars. Les fake news van ser l'arma a la qual es va recórrer i la crispació ja no va abandonar mai més la política espanyola. En molts dels debats polítics actuals, batega la crispació d'aquells quatre dies en què van resorgir molts odis que la Transició havia mig enterrat. Quan el trumpisme va arribar, ja havien fet niu aquí corrents similars.
Les esquerres també han caigut en la polarització, amb uns resultats desiguals i buscant també la identificació dels propis. Potser els progressistes haurien de revisar també alguns comportaments tensionadors, apostant més per la seducció i l'empatia, i no només amb la mobilització dels convençuts. Caldria tornar a la política la vivor dels debats i la voluntat pedagògica, deixant sola la dreta amb la seva ira i la seva frustració, ferida encara per la detonació dels explosius.
Aquella participació d'Espanya en la coalició internacional contra Saddam Hussein va ser, en bona part, la guerra d'Aznar. Molt més encara que del PP, en el govern del qual hi va haver sempre molts dubtes sobre aquella decisió, que va erosionar fortament l'executiu. En les converses desclassificades Aznar-Bush dels moments previs a la invasió de l'Iraq, el president espanyol va assegurar que amb la seva decisió d'afegir-se a Washington i Londres, Espanya canviava una política exterior de 200 anys. Hi havia en aquell entossudiment molt de supèrbia personal. Una supèrbia que havia crescut a partir de la majoria absoluta aconseguida el 2000.
Les explosions d'Atocha, amb 192 morts i prop de 2.000 ferits, van posar el dit a la nafra de l'error aznarià. D'aquí la resistència de la Moncloa i el PP a admetre des de la primera hora l'autoria gihadista. Probablement va ser això més determinant que fins i tot la voluntat de guanyar unes eleccions convocades per a tres dies després i que es veien perdudes si ETA era descartada. L'autoria gihadista rebentava la bombolla de la pretensió imperial aznariana, la deixava en ridícul. Els atemptats no només van derrotar el PP, van enrunar tot un projecte basat en la recàrrega ideològica més ambiciosa feta des de la dreta espanyola. Un projecte que combinava un realineament internacional de Madrid alhora que nodria un nacionalisme espanyol bel·ligerant contra el catalanisme i el nacionalisme basc que la majoria absoluta al Congrés facilitava.
L'11-M va refundar la dreta espanyola. Posat en la tessitura de fer autocrítica severa i recentrar el partit o negar l'evidència i refugiar-se en el búnquer, Aznar i tot un potent bloc mediàtic van optar per radicalitzar-se i intentar deslegitimar els seus adversaris. Si l'autoritarisme ja era visible des de la majoria absoluta del 2000, l'11-M va arrossegar el PP cap a l'estratègia de la tensió permanent, d'on ja no n'ha sortit.
I les explosions als trens d'Atocha també va canviar José María Aznar. L'exlíder del PP, que va sorprendre propis i estranys anunciant la seva retirada, es va trobar de cop i volta qüestionat per la realitat dels fets. L'home que potser hagués pogut ser un altre -en el cas que les negociacions "amb el Moviment Nacional d'Alliberament Basc" que un dia va anunciar haguessin fructificat- es va tancar en ell mateix, fent-se presoner dels seus dimonis particulars. Les fake news van ser l'arma a la qual es va recórrer i la crispació ja no va abandonar mai més la política espanyola. En molts dels debats polítics actuals, batega la crispació d'aquells quatre dies en què van resorgir molts odis que la Transició havia mig enterrat. Quan el trumpisme va arribar, ja havien fet niu aquí corrents similars.
Les esquerres també han caigut en la polarització, amb uns resultats desiguals i buscant també la identificació dels propis. Potser els progressistes haurien de revisar també alguns comportaments tensionadors, apostant més per la seducció i l'empatia, i no només amb la mobilització dels convençuts. Caldria tornar a la política la vivor dels debats i la voluntat pedagògica, deixant sola la dreta amb la seva ira i la seva frustració, ferida encara per la detonació dels explosius.