"M'encanta el català, però hi ha gent que el parla d'una manera tan agressiva que fa que qui el podria parlar amb normalitat se senti rebutjat perquè li diran xarnego", assegurava la cantant Imma Farelo i Solé, coneguda com a Mushkaa, en una entrevista a Ràdio Hangar, un pòdcast especialitzat en música urbana. La declaració ni tan sols és recent, però ha estat recuperada per alimentar una polèmica a les xarxes arran del nou tema que ha tret, SexeSexy, la seva primera col·laboració amb la seva germana Alba (Bad Gyal).
Les paraules de l'artista, convertida en poc temps en una de les noves veus referencials de la música urbana en català, han generat una controvèrsia en què no han faltat les paraules gruixudes atacant la cantant per una suposada manca de compromís amb el català. Ha hagut de sortir el seu pare, l'actor Eduard Farelo, a defensar la jove artista. Certament, la llengua travessa un moment complex i cal reclamar de tota la societat el màxim compromís. Començant, és clar, pels representants institucionals. Però, com recordava Eduard Farelo, en l'esmentada entrevista Mushkaa afirmava la necessitat de defensar la llengua pròpia. Que és amb la qual s'expressa en la major part de la seva obra.
La pregunta a la qual hauríem de respondre seria si preferim que una artista canti en un català potser poc pulcre o que no canti en català.
Es pot discrepar obertament amb el comentari de Mushka, però segurament això és desenfocar una realitat com és la de la pèrdua de presència i d'ús del català en massa àmbits de la vida pública. Que la llengua agafi volada a través de fenòmens de cultura de masses, encara que soni barrejada i no respongui als cànons de l'acadèmia, només pot ser saludat de manera positiva. La jove cantant expressava en l'entrevista un sentiment que, encertat o no, ha de ser escoltat.
El català ha de ser defensat amb tossuderia. Però com sol passar amb totes les causes importants, la defensarà més la voluntat dels catalans d'emprar-lo amb normalitat que la "puresa" amb què ens hi posem. La llengua és una cosa massa important per confiar la seva sort només a convençuts sense empatia. La llengua i els seus defensors estan carregats de raons. No és aquest el tema. Però no seran els qui parlen un català "macarrònic" els qui posaran en perill la pervivència de la llengua.
L'anècdota recorda a les moltes crítiques que havia rebut l'aleshores president Montilla pel seu català, considerat poc curós. Unes crítiques que van fer reaccionar el savi lingüista Joan Solà, qui va dir que "criticar Montilla pel seu català és de desgraciats". Una altra reflexió que convindria fer arran d'aquest episodi és si elevem el nivell del debat públic nodrint tantes polèmiques d'X. La llengua mereix un debat rigorós, però no és aquest.
Les paraules de l'artista, convertida en poc temps en una de les noves veus referencials de la música urbana en català, han generat una controvèrsia en què no han faltat les paraules gruixudes atacant la cantant per una suposada manca de compromís amb el català. Ha hagut de sortir el seu pare, l'actor Eduard Farelo, a defensar la jove artista. Certament, la llengua travessa un moment complex i cal reclamar de tota la societat el màxim compromís. Començant, és clar, pels representants institucionals. Però, com recordava Eduard Farelo, en l'esmentada entrevista Mushkaa afirmava la necessitat de defensar la llengua pròpia. Que és amb la qual s'expressa en la major part de la seva obra.
La pregunta a la qual hauríem de respondre seria si preferim que una artista canti en un català potser poc pulcre o que no canti en català.
Es pot discrepar obertament amb el comentari de Mushka, però segurament això és desenfocar una realitat com és la de la pèrdua de presència i d'ús del català en massa àmbits de la vida pública. Que la llengua agafi volada a través de fenòmens de cultura de masses, encara que soni barrejada i no respongui als cànons de l'acadèmia, només pot ser saludat de manera positiva. La jove cantant expressava en l'entrevista un sentiment que, encertat o no, ha de ser escoltat.
El català ha de ser defensat amb tossuderia. Però com sol passar amb totes les causes importants, la defensarà més la voluntat dels catalans d'emprar-lo amb normalitat que la "puresa" amb què ens hi posem. La llengua és una cosa massa important per confiar la seva sort només a convençuts sense empatia. La llengua i els seus defensors estan carregats de raons. No és aquest el tema. Però no seran els qui parlen un català "macarrònic" els qui posaran en perill la pervivència de la llengua.
L'anècdota recorda a les moltes crítiques que havia rebut l'aleshores president Montilla pel seu català, considerat poc curós. Unes crítiques que van fer reaccionar el savi lingüista Joan Solà, qui va dir que "criticar Montilla pel seu català és de desgraciats". Una altra reflexió que convindria fer arran d'aquest episodi és si elevem el nivell del debat públic nodrint tantes polèmiques d'X. La llengua mereix un debat rigorós, però no és aquest.