«La belleza» d’Aute

La crisi humanitària provocada per la Covid-19 ha posat en evidència, de forma sagnant, la vulnerabilitat de la condició humana. Dominem el Món i fins i tot l'univers, tenim sotmesos i al nostre servei a totes les especies i a la natura en el seu conjunt, a la qual destruïm amb pràctiques embogides, ens maltractem entre nosaltres per acumular de forma malaltissa diners i poder, i ves per on, un minúscul virus ens ha reclòs a les nostres llars i vivim amb incertesa i pànic les conseqüències presents i futures d'aquesta pandèmia.

La imatge del fatxenda de Donald Trump, el rei dels diners i del poder, l'home poderós que sempre guanyar i que a res tem, acotant el cap i reconeixent la seva impotència, tot canviant en vint-i-quatre hores el seu discurs, expressa com en som tots de vulnerables els humans. Fins i tot el més gran dels imbècils amb el qui compartim existència, s'ha de rendir a l'evidència.

El virus ens ha permès comprovar, també, quelcom que ja sabíem. Hi ha gent que sap de tot. De futbol, de literatura, de política, d'economia, de geopolítica, de genètica, d'ètica, d'estètica, de religió, d'astronomia, d'astrologia, d'història. De tot i molt. I a més, ara, en saben de pandèmies. Ens il·luminen a tota hora sobre el que cal fer, trien els científics que en saben i els que no, les polítiques adequades, glorifiquen el que fan "els seus" i desqualifiquen amb l'autoritat de la seva desinhibida ignorància el que fan "els altres". Bons i dolents. Els meus i els altres. Un comportament que en períodes de relativa normalitat resulta ridícul, en les actuals circumstàncies, grotesc.

Seria un bon criteri, en aquesta tragèdia respecte de la qual ningú acaba de saber que cal fer, actuar amb una mica de contenció. I de modèstia. I ser més comprensius respecte del que fan "els altres". Temps hi haurà per valorar encerts i errors i sobre com cal preparar-nos millor en una circumstància com aquesta, per la qual cap país estava preparat. En qualsevol cas, com tinc la certesa de no estar tocat per la mà dels Déus, em limito a observar, mirar d'ajudar en allò que està al meu abast i complir les instruccions de les autoritats sanitàries tot confiant que amb el treball de tots ens en sortim tan aviat com sigui possible i com més, millor. Diria que els qui pretenguin obtenir avantatge polític d'aquesta desgràcia, el que rebran serà una sonora clatellada.

Si alguna conclusió n'he extret, és ratificar-me en la convicció que cal cuidar els serveis públics. Dotar-los dels mitjans necessaris. I també donar-los el reconeixement que mereixen des de les institucions i la mateixa societat. Ens els hem d'estimar, perquè són, finalment, els instruments dels quals ens hem dotat per garantir una vida digna al conjunt de la ciutadania.
Naturalment que hi ha decisions i actituds que no m'agraden. Altres que no entenc. I moltes que se m'escapen.

No em sembla bé, per exemple, que a les rodes de premsa d'un govern d'esquerres tingui un protagonisme desproporcionat un militar carregat de medalles que ens atorga a tots la condició de soldats, a les seves ordres dedueixo, i que comença les intervencions dient "sin novedad en el frente". Em resulta ofensiu. Per una qüestió de cultura política. I alhora, em sembla magnífic que l'exercit faci feines de suport per trobar solucions d'urgència a les contingències que la pandèmia provoca cada dia.

De la mateixa manera que considero una manca de respecte que es vulgui aprofitar la tragèdia per netejar la imatge d'una institució com la monarquia de la qual el mínim que es pot dir, és que ens deu moltes explicacions. Tampoc són massa edificants les picabaralles i l'agressivitat entre alguns partits en un moment de tant patiment.

Segur que trobaran els científics una vacuna que acabi amb aquest maleït virus. Per cert, tant de bo estigui a l'abast de tots els homes i dones del planeta i no al servei de l'enriquiment de quatre companyies. Entretant, hauran perdut la vida milers de persones o potser milions, perquè desconeixem l'impacte que tindrà a països com l'Índia o a l'Àfrica. No ho vull ni imaginar. I deixarà, a més, una economia devastada, que, com sempre, serà especialment cruel amb els més febles.

Haurem d'afrontar un futur complex. I com mai serà imprescindible la bona política. La política democràtica. Posar les idees al servei d'una acció de reconstrucció econòmica i social. Per garantir l'estat del benestar i les llibertats individuals i col·lectives. Perquè hi haurà inevitablement una irrefrenable tendència a cercar solucions màgiques, lideratges salvadors amb vocació totalitària. Són els efectes de la por i de la inseguretat. Està passant arreu del Món. I també a Europa. Hongria n'és una bona mostra. I per això caldrà diàleg, generositat, valentia, intel·ligència, consensos i reformes polítiques útils. I molta pedagogia. I situar-nos ben lluny dels líders redemptors. En definitiva, caldrà el millor de la política.

Aquests dies estem veient amb admiració i emoció la feina que està fent el personal sanitari, de les residències, dels qui treballen per la felicitat de les persones discapacitades o amb malalties mentals, els serveis de neteja, transportistes, dels mercats i supermercats o els de seguretat i tants d'altres. Impressiona fins a qui punt la condició humana pot excel·lir i oferir el millor d'ella mateixa. Tots ells representen La belleza que ens cantava el gran Aute, tristament desaparegut aquest dissabte.

Aquesta serà l'actitud que ens farà renéixer. Us pot semblar naïf, però l'abast del desastre humà, social i econòmic ens ho exigirà. Podem optar per la bellesa o el caos. Podem decidir com tantes vegades que, "ahora el combate es la escalera y el que trepe a lo más alto pondrá a salvo su cabeza aunque se hunda en el asfalto, la belleza". Si ho fem, tindrem servida una tragèdia de dimensions còsmiques. Aquesta és la veritable opció, egoisme i que es "salvi qui pugui" o la bellesa que representa el bo i millor de la condició humana i que la màgia i la tendresa de l'enorme Luis Eduardo Aute reivindicava.