L'Onze de Setembre ha marcat un punt d'inflexió prou significatiu. S'ha acabat, de moment, el temps de les mobilitzacions massives, dels desafiaments i els silencis, de l'acumulació de motivacions i sentiments. Però també ha passat el temps dels debats interns, de la definició de rols i posicions de cadascú. "Les jeux sont faits", com diuen els francesos.
Catalunya afronta un calendari de decisions tan concretes com exigents: Pressupostos 2014, Llei de consultes, pregunta i data de la consulta, votacions respectives al Parlament i, en el seu cas, al Congrés de Diputats, eleccions europees al maig proper, i convocatòria i celebració efectiva de la consulta que acrediti l'exercici del dret a decidir.
I l'Estat, un cop constatat el fracàs de l'aparent indiferència o impassibilitat i degudament esperonat per José María Aznar, Felipe González i tants altres, ha passat a l'acció. Assistim al desplegament de les seves primeres ofensives amb “foc real”: institucional, legislatiu, econòmic, internacional. Tot just acaba de començar, però ja és suficient per fer evident el notori desequilibri de forces mesurades en termes de poder real.
I malgrat això, o potser precisament per això, la voluntat ferma de la societat catalana no ha deixat de créixer i de consolidar-se. La qüestió avui plantejada, el dubte racional que tots hem d'acceptar, és el de saber si el bloc institucional català (President-Govern-Parlament-partits...) serà a l'alçada de les circumstàncies i de la pròpia ciutadania catalana. Un dubte, però, que no admet altre resposta que el del lideratge decidit, l'acció unitària de tot el catalanisme i la connexió permanent entre ciutadania i sistema de representació democràtica. Aquesta és la gran responsabilitat que tots compartim. Si volem resistir sense trencar-nos l'ofensiva estatal i la dels diversos agents que actuen a casa nostra i si, en canvi, volem fer guanyar la “força tranquil·la” de la lliure expressió dels catalans, haurem de saber combinar un difícil exercici de serenitat, treball intens, generositat entre nosaltres mateixos i habilitat tàctica en la conducció del procés.
La recepta és clara, però no senzilla: 1. Avançar pas a pas, sense saltar-nos-en cap; 2. Carregar-nos de raó davant nosaltres mateixos, Europa i el món; 3. Arribar a l’últim racó de cada barri, poble i ciutat, (del "Ter al Fluvià", com deien aquest estiu una munió de pobles empordanesos, però també del "Besós al Llobregat", com ens acaben de mostrar els ciutadans aplegats a l'Associació Sumate); 4. Escoltar, raonar, convèncer, incorporar a (quasi) tots i cada un dels catalans; 5. Integrar l’impuls nacional amb el de l'esforç col·lectiu que ens cal per sortir de la crisi en les condicions de dignitat social exigibles (per exemple, aprovant el pressupost 2014 amb un amplíssim suport parlamentari que inclogui, al menys, a CIU, ERC i ICV); 6. Mantenir al llarg de tot el recorregut la unitat social i política que la historia ens mostra com el nostre punt crític i explicatiu de tantes frustracions anteriors.
L'esforç més intens i més urgent, al costat del que resulta del calendari polític esmentat abans, haurà de ser el de dibuixar amb la màxima precisió i objectivitat tots els continguts del que omplirà de realitat tangible, la idea avui encara difosa de Catalunya Estat. Això vol dir implicar totes les energies i tota la saviesa disponible per desplegar i concretar aquest gran projecte de país: economia i model productiu, educació i salut, governació i representació, justícia, sector públic, mapa institucional i equilibri territorial...
Tot ha de ser objecte de consideració, debat públic i pedagogia social. Sense amagar complexitats i dificultats. Conscients que l'èxit dependrà en última instància del que els catalans vulguem assumir com a cost imprescindible de la transició necessària per obtenir el que haurem decidit. Per això, el major risc que haurem d'afrontar és el de la divisió interna, el de la imposició de les lògiques partidàries per sobre de la lògica de país. Per això segueix tenint sentit la proposta de candidatura unitària del catalanisme polític a les properes eleccions europees. No per distorsionar el seu caràcter, ni per demanar socors a Europa. Més aviat al contrari, per oferir a Europa l'impuls creatiu i regenerador d'un país capaç de compartir projecte i d'aportar nova saba a la construcció del nou paradigma europeu que costa tant d'identificar i desplegar.
Per això també, no podem distreure'ns ni concedir massa atenció als cants de sirena de les diverses terceres vies que es pregonen o ens visiten. Com la que aquest divendres mateix han ofert fan els socialistes espanyols al nostre president. Benvinguts i gràcies.
L'única tercera via digna de consideració serà la que pugui arribar directament de les institucions de l'Estat i que mereixi ser entesa com l'altre forma d'obtenir els mateixos resultats que, precisament, haurem associat al concepte de Catalunya Estat. La resta, amb tot el respecte, són operacions de distracció i confusió que, en tot cas, ajuden, per contrast, a enfortir i ampliar el gruix social del suport a la independència.
En resum, prenguem consciència i actuem en conseqüència. El punt d'inflexió que posa en primer pla l'excepcionalitat de la situació catalana pot derivar, si els catalans ens equivoquem, en un autèntic "estat d'excepció" que ens frustri altre cop per molts anys. O bé, si els catalans volem i sabem, pot evolucionar cap a la “segona transició” que ens atorgui, aquest cop si, tot el que ja somiàvem abans de la primera.
Catalunya afronta un calendari de decisions tan concretes com exigents: Pressupostos 2014, Llei de consultes, pregunta i data de la consulta, votacions respectives al Parlament i, en el seu cas, al Congrés de Diputats, eleccions europees al maig proper, i convocatòria i celebració efectiva de la consulta que acrediti l'exercici del dret a decidir.
I l'Estat, un cop constatat el fracàs de l'aparent indiferència o impassibilitat i degudament esperonat per José María Aznar, Felipe González i tants altres, ha passat a l'acció. Assistim al desplegament de les seves primeres ofensives amb “foc real”: institucional, legislatiu, econòmic, internacional. Tot just acaba de començar, però ja és suficient per fer evident el notori desequilibri de forces mesurades en termes de poder real.
I malgrat això, o potser precisament per això, la voluntat ferma de la societat catalana no ha deixat de créixer i de consolidar-se. La qüestió avui plantejada, el dubte racional que tots hem d'acceptar, és el de saber si el bloc institucional català (President-Govern-Parlament-partits...) serà a l'alçada de les circumstàncies i de la pròpia ciutadania catalana. Un dubte, però, que no admet altre resposta que el del lideratge decidit, l'acció unitària de tot el catalanisme i la connexió permanent entre ciutadania i sistema de representació democràtica. Aquesta és la gran responsabilitat que tots compartim. Si volem resistir sense trencar-nos l'ofensiva estatal i la dels diversos agents que actuen a casa nostra i si, en canvi, volem fer guanyar la “força tranquil·la” de la lliure expressió dels catalans, haurem de saber combinar un difícil exercici de serenitat, treball intens, generositat entre nosaltres mateixos i habilitat tàctica en la conducció del procés.
La recepta és clara, però no senzilla: 1. Avançar pas a pas, sense saltar-nos-en cap; 2. Carregar-nos de raó davant nosaltres mateixos, Europa i el món; 3. Arribar a l’últim racó de cada barri, poble i ciutat, (del "Ter al Fluvià", com deien aquest estiu una munió de pobles empordanesos, però també del "Besós al Llobregat", com ens acaben de mostrar els ciutadans aplegats a l'Associació Sumate); 4. Escoltar, raonar, convèncer, incorporar a (quasi) tots i cada un dels catalans; 5. Integrar l’impuls nacional amb el de l'esforç col·lectiu que ens cal per sortir de la crisi en les condicions de dignitat social exigibles (per exemple, aprovant el pressupost 2014 amb un amplíssim suport parlamentari que inclogui, al menys, a CIU, ERC i ICV); 6. Mantenir al llarg de tot el recorregut la unitat social i política que la historia ens mostra com el nostre punt crític i explicatiu de tantes frustracions anteriors.
L'esforç més intens i més urgent, al costat del que resulta del calendari polític esmentat abans, haurà de ser el de dibuixar amb la màxima precisió i objectivitat tots els continguts del que omplirà de realitat tangible, la idea avui encara difosa de Catalunya Estat. Això vol dir implicar totes les energies i tota la saviesa disponible per desplegar i concretar aquest gran projecte de país: economia i model productiu, educació i salut, governació i representació, justícia, sector públic, mapa institucional i equilibri territorial...
Tot ha de ser objecte de consideració, debat públic i pedagogia social. Sense amagar complexitats i dificultats. Conscients que l'èxit dependrà en última instància del que els catalans vulguem assumir com a cost imprescindible de la transició necessària per obtenir el que haurem decidit. Per això, el major risc que haurem d'afrontar és el de la divisió interna, el de la imposició de les lògiques partidàries per sobre de la lògica de país. Per això segueix tenint sentit la proposta de candidatura unitària del catalanisme polític a les properes eleccions europees. No per distorsionar el seu caràcter, ni per demanar socors a Europa. Més aviat al contrari, per oferir a Europa l'impuls creatiu i regenerador d'un país capaç de compartir projecte i d'aportar nova saba a la construcció del nou paradigma europeu que costa tant d'identificar i desplegar.
Per això també, no podem distreure'ns ni concedir massa atenció als cants de sirena de les diverses terceres vies que es pregonen o ens visiten. Com la que aquest divendres mateix han ofert fan els socialistes espanyols al nostre president. Benvinguts i gràcies.
L'única tercera via digna de consideració serà la que pugui arribar directament de les institucions de l'Estat i que mereixi ser entesa com l'altre forma d'obtenir els mateixos resultats que, precisament, haurem associat al concepte de Catalunya Estat. La resta, amb tot el respecte, són operacions de distracció i confusió que, en tot cas, ajuden, per contrast, a enfortir i ampliar el gruix social del suport a la independència.
En resum, prenguem consciència i actuem en conseqüència. El punt d'inflexió que posa en primer pla l'excepcionalitat de la situació catalana pot derivar, si els catalans ens equivoquem, en un autèntic "estat d'excepció" que ens frustri altre cop per molts anys. O bé, si els catalans volem i sabem, pot evolucionar cap a la “segona transició” que ens atorgui, aquest cop si, tot el que ja somiàvem abans de la primera.