Si jo pogués votar, però no puc, votaria sí al preacord que ERC ha tancat amb els socialistes (?) catalans. Per diverses raons: també d’oportunitat i d’interès partidari però, sobretot, d’interès general, de servei al bé comú de la ciutadania catalana. De fet, aquest hauria de ser el (quasi) únic criteri a tenir present quan, com és el cas, hem de prendre decisions centrals de país inevitablement reduïdes a la tria entre dues opcions contraposades. Sí o no, blanc o negre, Salvador Illa president o noves eleccions? (Doncs per òbvia l'evidència política de la inexistència de cap altre possibilitat per l'obtenció de la majoria parlamentària necessària, exceptuant, és clar, l’acord PSC-Junts, avui, de moment, inimaginable).
En primer lloc: l’acord en si mateix és bo, molt bo si el comparem amb qualsevol precedent del mateix tipus. Pel seu contingut en cada una de les quatre carpetes i molt especialment pel seu caràcter contractual. Va molt enllà d’un simple acord entre grups parlamentaris per fer possible una determinada governació. El que es posa a consideració dels afiliats republicans és un compromís institucional de llarg abast. Un compromís que haurà de ser assumit i executat pel Parlament i el Govern de Catalunya i pel Congrés i el govern de l'estat espanyol.
Per tant, com es dedueix de la seva explícita ambició, un compromís que exigirà ser impulsat, vigilat, controlat pels seus signants, és a dir per ERC i per les respectives instàncies socialistes a Catalunya i a Madrid. I, naturalment per la resta de forces sobiranistes, amb Junts en funció imprescindible d’acompanyament positiu.
Diguem-ho clar: l’autèntic signant de l’acord per la banda socialista és el senyor Pedro Sánchez. Ell mateix ho ha confirmat amb el seu típic entusiasme presidencial elogiant-ne la literalitat i garantint el seu compliment efectiu en els termes que consten a l’acord. Vol dir això que podem estar tranquils, mentre esperem que tothom compleixi amb l’acordat? Òbviament, no. El socialisme espanyol i català no es caracteritzen per ser fiables.
Simplement, ara tenim un contracte signat que ens atorga dret i ens permet exercir una més que legitima pressió política en tots els àmbits concernits. Parlament de Catalunya i Congrés dels Diputats, molt especialment. Amb aquest acord s'obre un nou període polític pel nostre país i també per cada un dels actors que hauran de saber jugar la partida. Partits, institucions, entitats civils, cadascú en el seu rol, tenen al davant un ampli espai i temps per aplicar energia i intel·ligència.
Amb ERC, en primer lloc, és clar. El significat de l’acord en l’escenari polític català és ben explícit. ERC exerceix un lideratge enllà del que els resultats electorals li atorguen. Assumint la condició de representant quasi exclusiu del catalanisme progressista, treballant en tots els àmbits rellevants per la construcció de país.
Incloent l’abordament institucional del conflicte amb l’Estat, sense renunciar ni a un centímetre de l’ambició emancipatòria i al projecte independentista. Que consti: La direcció actual amb Marta Rovira al capdavant i l’equip negociador en especial, han dut a terme una feina ingent i exigent amb resultats indiscutibles. (Algú, en algun moment proper, haurà d’explicar el paper tant extraordinari com discret que Josep Maria Jové ha jugat en tots aquests anys). Rigor, solvència i ambició posats al servei del país. Han col·locat el llistó molt amunt.
Els i les afiliats i afiliades republicans i republicanes tenen l'última paraula. Poden caure en la legítima temptació emocional amb raons tant conegudes i sobrades com conduents a la paràlisi: Illa = 155, no compliran, qualsevol acord amb els espanyols és una renúncia, independència o res… És a dir, la fuga endavant cap al no-res o, pitjor, cap a una repetició electoral que, al marge dels resultats previsibles, només posaria en relleu davant una ciutadania ja hipercrítica l’abandonament de la nostra responsabilitat com servidors de l’interès general.
O bé poden assumir el repte, però també l’oportunitat que l’acord implica. Liderar la representació catalana, dignificar l’acció política tot renunciant a la típica gesticulació inútil, recuperar la relació positiva entre partit i ciutadania, fer avançar el país en els quatre àmbits: sobirania fiscal, català com a llengua pròpia, agenda de resolució del conflicte, continuïtat i innovació de polítiques públiques progressistes. Dubtar és sempre legítim, deixar de confiar en nosaltres mateixos seria un error. Per ERC, evidentment, però també i molt més greu pel país sencer.